dimecres, 21 de març de 2012

L'infinit

- Vull que m'ensenyis a comptar fins a l'infinit.


Si no fos que m'he de currar una mica el post, com si diguéssim, deixaria la frase tal qual. Perquè tal qual m'ha fet molt riure. M'ha vingut com un flash de les dues comptant fins a l'any 2050, més o menys, jo ja velleta, la Sara encara jove, 49.476.000, 49.476.001, 49.476.002... i encara tan lluny de l'objectiu...

I l'infinit... què us puc dir jo de l'infinit que no sapigueu. Com a concepte matemàtic se m'escapa, no sé quant és infinit + 1 o infinit - infinit elevat a la 3a potència. Com a concepte filosòfic també se m'escapa, perquè se m'escapa la filosofia que vaig estudiar (em ve al cap Zenó amb la paradoxa i també Kant amb les antinòmies). Com a concepte poètic, ara no us sabria dir cap poema que parli de l'infinit, però segur que n'hi ha molts (un amor infinit? una infinita tristesa?). Com a concepte astronòmic, fa vertigen. Em queda el concepte infantil. Aquest sí que el domino. Consisteix a treure el major profit de les nostres facultats. Potser no podem volar, però podem fer com si voléssim. Com diu el Buzz Lightyear, fins a l'infinit i més enllà!

Potser no podem abastar l'infinit però podem fer com si l'abastéssim.

33 comentaris:

  1. Hola guapes!!!!! Avui plou i tinc una estoneta ara al matí mentre esmorzo! Bonic el post! L'infinit quan erem petits l'utilitzavem sovint, sobretot per expresar quantitat, curiós! tal com tu dius, Quant m'estimes? (la pregunta també té delicte) contestava: fins a l'infiniiiiiiiiit!. A mida que passen els anys el que m'ha passat és l'infinit ja no es tan gran i es va modificant i va quedant més definitit no?. També m'has fet pensar en la meva adolescència a vegades entre amics quan deiem a algú: A veure si et perds d'una vegada! i l'altre contestava: A on? i la resposta al'infiniiiiiiiiit! i l'amic continuava al costat......Molt contenta de passejar per "casa vostra". Tres petons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Marta! Estimar fins a l'infinit és la millor aplicació de la infinitud :-). Millor que estimar fins a Plutó, fer dues voltes i tornar! Sobre això que dius que l'infinit ja no és el que era, acabo de trobar un poema del Benedetti, avui que és el dia de la poesia, que parla d'això:

      Infinito

      De un tiempo a esta parte
      el infinito
      se ha encogido
      peligrosamente.

      Quién iba a suponer
      que segundo a segundo
      cada migaja
      de su pan sin límites
      iba así a despeñarse
      como canto rodado
      en el abismo.

      Petons!!

      Elimina
  2. l'infinit era el símbol de l'objectiu de la maquina de fotografiar per quan ja enfocaves més d'uns certs metres...
    Per cert, ja una sèrie, res de l'altre mon, que es diu revenge, que el pare li regala a la filla una caixa amb el símbol infinit i li diu "t'estimo infinit"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, això que dius de la càmera em fa pensar en el que diu el Joan, també, que l'infinit és una mica més enllà del que veiem.
      Molt maco aquest regal de la caixa amb el missatge!

      Elimina
  3. Una mostra més de com els éssers humans podem fer gairebé palpables només idees.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cldi, no sabem ben bé si existeix l'infinit, no? però existeix com a idea, sí, i de fet existeixen els nombres infinits... Però és una idea que ens serveix per designar allò que ens supera o allò que no es pot superar...

      Elimina
  4. Jo tenia l'infinit virtual a l'abast de la mà fins aquest matí en que se m'ha quedat la pantalla de l'ordinador en negre. Ara estic a un local llegint blogs (l'addicció!). L'infinit a escala humana és sempre provisionalment infinit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, Òscar, que això és la venjança del factor .es, que estén els seus límits fins a l'infi... no, que no arriba a tant!
      A escala humana sempre acabem topant amb la finitud, tens raó, però mentrestant anem projectant infinits i coses així.

      Elimina
  5. Respostes
    1. Jo tampoc però m'ho passo infinitament bé!

      Elimina
  6. Em sembla curiós que els éssers humans haguem acabat creant conceptes que són inabastables o incomprensibles per a la majoria de nosaltres mateixos. L'ésser humà és complex, molt complex, tant com els mateixos conceptes que unes poques ments privilegiades han estat capaces de visionar i fer realitat... si és que l'infinit es pot plasmar en alguna realitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Realitat, realitat, no ho sé. Se'ns fa difícil d'imaginar una cosa que no s'acaba mai dels mais, pel que fa a l'univers podria ser infinit però no està clar (i si no és infinit té límits? i que hi ha darrera d'aquests límits?), però el concepte ens serveix per plasmar una realitat que va més enllà...

      Elimina
  7. Em quedo amb la darrera frase, que em sembla que és justament el que volia dir. Em sembla que en el nostre dia a dia no existeix res infinit, però que no hi sigui no vol dir que no intentem fer com si fos real.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegro que t'hagi agradat, em sembla que sí, que és una mica la idea del gran Buzz Lightyear. La gràcia és que a la pel·lícula el Buzz acaba volant de veritat!

      Elimina
  8. A mi m'agrada la idea matemàtica que hi ha infinits més petits i n'hi ha de més grans

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquí és quan la matemàtica toca la poesia, perquè realment, si no és per sentit poètic, se'm fa molt difícil d'entendre que hi hagi infinits grans i petits...

      Elimina
    2. M'has inspirat i ho explicaré aviat o tard. Però ho explicaré. Aquí no hi ha res de poètic. Pura matemàtica.

      Elimina
  9. Infinit es una mica mes enlla de on arriba la nostre visió

    ResponElimina
    Respostes
    1. És el que dèiem abans, no? que l'infinit és el que hi ha una mica més enllà i els humans tenim aquesta mania de voler mirar una mica més enllà. O el que dèiem de voler fer una mica més, de fer com si poguessis fer més. I potser, així, s'aconsegueix.

      Elimina
  10. Crec que en l'anterior post ja et comentava que a mi, pensar en l'infinit, em dóna més que vertigen. Em marejo i se'm posa malament el sopar i m'he d'estirar en la foscor.
    Una de les implicacions més extravagants del concepte la va explorar Borges -qui, si no?-, a La Biblioteca de Babel. Donada una infinitud d'elements, eliminar i eliminar unitats no suposa cap variació del conjunt, ja que és infinit igualment. Sísif a l'inrevés: per molt que destruïm, no alterem l'enormitat de l'infinit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et maregis, Eduard, que et volem sencer i lúcid com sempre :-).

      Acabo de mirar-me La Biblioteca de Babel i és un relat fantàstic, en tots els sentits. I, bé, l'infinit és així de misteriós, que pots eliminar unitats i segueix infinit, com dius... però ara que penso, vols dir que no es fa un infinit més petit, com deia l'Allau? Ara ja m'estic liant i m'estic marejant i he d'estendre la roba!

      Bona nit (finita però infinitament plaerosa)!

      Elimina
  11. Un altre tema vertiginós! Pensar en l'infinit costa esforços i suors (inútils, ja que no arribem a res) a les nostres pobres neurones!! Al final això de pensar i filosofar acabarà sent un esport de risc...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Yáiza, segur que les nostres neurones estan encantades d'una mica de mareig vertiginós, espera que els ho pregunto! :)

      Elimina
  12. Comptar cap al infinit es pot fer, tot i que no arribarem mai. Però a comptar des de l'infinit cap avall no pots ni començar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Jpmerch, benvingut, no hi havia pensat però tens tota la raó, és impossible. És ben misteriós, tot plegat!

      Elimina
  13. M'han respost que sí, i hem quedat amb la Sara que penjaríem un parell de poemes sobre l'infinit. Aquí van:

    L'INFINIT

    Sempre he estimat aquest turó desert
    i aquesta barda que de tanta part
    de l'últim horitzó l'esguard em priva.
    Però, assegut i contemplant, immensos
    espais més enllà d'ella i sobrehumans
    silencis i una quietud fondíssima
    jo al pensament fingeixo. I, per molt poc,
    el cor no se m'esglaia. I, com el vent
    sento mormolejar entre les bardisses,
    el silenci infinit a aquesta veu
    vaig comparant: l'etern em revé,
    i les èpoques mortes, i la d'ara,
    vivent, i el so que fa. Així en aquesta
    immensitat se'm nega el pensament:
    i naufragar m'és dolç en aquest mar.

    Giacomo Leopardi
    (Traducció de Narcís Comadira)


    NO EXISTE EL INFINITO...

    No existe el infinito:
    el infinito es la sorpresa de los límites.
    Alguien constata su impotencia
    y luego la prolonga más allá de la imagen, en la idea,
    y nace el infinito.
    El infinito es el dolor
    de la razón que asalta nuestro cuerpo.
    No existe el infinito, pero sí el instante:
    abierto, atemporal, intenso, dilatado, sólido;
    en él un gesto se hace eterno.
    Un gesto es un trayecto y una trayectoria,
    un estuario, un delta de cuerpos que confluyen,
    más que trayecto un punto, un estallido,
    un gesto no es inicio ni término de nada,
    no hay voluntad en el gesto, sino impacto;
    un gesto no se hace: acontece.
    Y cuando algo acontece no hay escapatoria:
    toda mirada tiene lugar en el destello,
    toda voz es un signo, toda palabra forma
    parte del mismo texto.

    Chantal Maillard

    ResponElimina
  14. Jo proposaria la teva filla com a presidenta del banc mundial aniríem millor segur i a tu com a presidenta del que vulguis..infinitament bo el teu escrit...

    ResponElimina
  15. Infinites gràcies, Elfree!! Això de la presidència... home, un banc mundial amb diners (digues-li diners digues-li xuxes!) infinits per repartir no estaria gens malament ;).

    ResponElimina
  16. Sobre l'infinit m'agrada especialment la construcció abstracta d'un hotel infinit d'en Hilbert

    ResponElimina
  17. Curiós hotel, sí! Crec entendre el primer cas, el del viatger (ara ja sé que infinit + 1 és igual a infinit), i el segon cas. Amb el tercer, el de l'infinit nombre d'infinits, em perdo. El blog the daily avalanche també en parla.

    ResponElimina
  18. El concepte infantil es el que no hauriem de perdre mai, es allà on trobem sempre el "perquè's" de tantes situacions a la vida, ja de grans deixem de costat el "perquè" i així ens va a vegades :o)
    Es tota una escola està al costat dels menuts
    Salutacions infinites :o)

    ResponElimina
  19. Hola Toni, els nens et posen moltes preguntes que et desarmen, és veritat, com els perquè infinits, i mentre els intentem respondre anem aprenent...

    Salutacions infinites +1 :)

    ResponElimina