Si no fos que m'he de currar una mica el post, com si diguéssim, deixaria la frase tal qual. Perquè tal qual m'ha fet molt riure. M'ha vingut com un flash de les dues comptant fins a l'any 2050, més o menys, jo ja velleta, la Sara encara jove, 49.476.000, 49.476.001, 49.476.002... i encara tan lluny de l'objectiu...
I l'infinit... què us puc dir jo de l'infinit que no sapigueu. Com a concepte matemàtic se m'escapa, no sé quant és infinit + 1 o infinit - infinit elevat a la 3a potència. Com a concepte filosòfic també se m'escapa, perquè se m'escapa la filosofia que vaig estudiar (em ve al cap Zenó amb la paradoxa i també Kant amb les antinòmies). Com a concepte poètic, ara no us sabria dir cap poema que parli de l'infinit, però segur que n'hi ha molts (un amor infinit? una infinita tristesa?). Com a concepte astronòmic, fa vertigen. Em queda el concepte infantil. Aquest sí que el domino. Consisteix a treure el major profit de les nostres facultats. Potser no podem volar, però podem fer com si voléssim. Com diu el Buzz Lightyear, fins a l'infinit i més enllà!
Hola guapes!!!!! Avui plou i tinc una estoneta ara al matí mentre esmorzo! Bonic el post! L'infinit quan erem petits l'utilitzavem sovint, sobretot per expresar quantitat, curiós! tal com tu dius, Quant m'estimes? (la pregunta també té delicte) contestava: fins a l'infiniiiiiiiiit!. A mida que passen els anys el que m'ha passat és l'infinit ja no es tan gran i es va modificant i va quedant més definitit no?. També m'has fet pensar en la meva adolescència a vegades entre amics quan deiem a algú: A veure si et perds d'una vegada! i l'altre contestava: A on? i la resposta al'infiniiiiiiiiit! i l'amic continuava al costat......Molt contenta de passejar per "casa vostra". Tres petons!
ResponEliminaHola Marta! Estimar fins a l'infinit és la millor aplicació de la infinitud :-). Millor que estimar fins a Plutó, fer dues voltes i tornar! Sobre això que dius que l'infinit ja no és el que era, acabo de trobar un poema del Benedetti, avui que és el dia de la poesia, que parla d'això:
EliminaInfinito
De un tiempo a esta parte
el infinito
se ha encogido
peligrosamente.
Quién iba a suponer
que segundo a segundo
cada migaja
de su pan sin límites
iba así a despeñarse
como canto rodado
en el abismo.
Petons!!
l'infinit era el símbol de l'objectiu de la maquina de fotografiar per quan ja enfocaves més d'uns certs metres...
ResponEliminaPer cert, ja una sèrie, res de l'altre mon, que es diu revenge, que el pare li regala a la filla una caixa amb el símbol infinit i li diu "t'estimo infinit"
Aris, això que dius de la càmera em fa pensar en el que diu el Joan, també, que l'infinit és una mica més enllà del que veiem.
EliminaMolt maco aquest regal de la caixa amb el missatge!
Una mostra més de com els éssers humans podem fer gairebé palpables només idees.
ResponEliminaCldi, no sabem ben bé si existeix l'infinit, no? però existeix com a idea, sí, i de fet existeixen els nombres infinits... Però és una idea que ens serveix per designar allò que ens supera o allò que no es pot superar...
EliminaJo tenia l'infinit virtual a l'abast de la mà fins aquest matí en que se m'ha quedat la pantalla de l'ordinador en negre. Ara estic a un local llegint blogs (l'addicció!). L'infinit a escala humana és sempre provisionalment infinit.
ResponEliminaAi, Òscar, que això és la venjança del factor .es, que estén els seus límits fins a l'infi... no, que no arriba a tant!
EliminaA escala humana sempre acabem topant amb la finitud, tens raó, però mentrestant anem projectant infinits i coses així.
Infinitament ni idea!
ResponEliminaJo tampoc però m'ho passo infinitament bé!
EliminaEm sembla curiós que els éssers humans haguem acabat creant conceptes que són inabastables o incomprensibles per a la majoria de nosaltres mateixos. L'ésser humà és complex, molt complex, tant com els mateixos conceptes que unes poques ments privilegiades han estat capaces de visionar i fer realitat... si és que l'infinit es pot plasmar en alguna realitat.
ResponEliminaRealitat, realitat, no ho sé. Se'ns fa difícil d'imaginar una cosa que no s'acaba mai dels mais, pel que fa a l'univers podria ser infinit però no està clar (i si no és infinit té límits? i que hi ha darrera d'aquests límits?), però el concepte ens serveix per plasmar una realitat que va més enllà...
EliminaEm quedo amb la darrera frase, que em sembla que és justament el que volia dir. Em sembla que en el nostre dia a dia no existeix res infinit, però que no hi sigui no vol dir que no intentem fer com si fos real.
ResponEliminaM'alegro que t'hagi agradat, em sembla que sí, que és una mica la idea del gran Buzz Lightyear. La gràcia és que a la pel·lícula el Buzz acaba volant de veritat!
EliminaA mi m'agrada la idea matemàtica que hi ha infinits més petits i n'hi ha de més grans
ResponEliminaAquí és quan la matemàtica toca la poesia, perquè realment, si no és per sentit poètic, se'm fa molt difícil d'entendre que hi hagi infinits grans i petits...
EliminaM'has inspirat i ho explicaré aviat o tard. Però ho explicaré. Aquí no hi ha res de poètic. Pura matemàtica.
EliminaIupiiiiiii!!!!!!
EliminaInfinit es una mica mes enlla de on arriba la nostre visió
ResponEliminaÉs el que dèiem abans, no? que l'infinit és el que hi ha una mica més enllà i els humans tenim aquesta mania de voler mirar una mica més enllà. O el que dèiem de voler fer una mica més, de fer com si poguessis fer més. I potser, així, s'aconsegueix.
EliminaCrec que en l'anterior post ja et comentava que a mi, pensar en l'infinit, em dóna més que vertigen. Em marejo i se'm posa malament el sopar i m'he d'estirar en la foscor.
ResponEliminaUna de les implicacions més extravagants del concepte la va explorar Borges -qui, si no?-, a La Biblioteca de Babel. Donada una infinitud d'elements, eliminar i eliminar unitats no suposa cap variació del conjunt, ja que és infinit igualment. Sísif a l'inrevés: per molt que destruïm, no alterem l'enormitat de l'infinit.
No et maregis, Eduard, que et volem sencer i lúcid com sempre :-).
EliminaAcabo de mirar-me La Biblioteca de Babel i és un relat fantàstic, en tots els sentits. I, bé, l'infinit és així de misteriós, que pots eliminar unitats i segueix infinit, com dius... però ara que penso, vols dir que no es fa un infinit més petit, com deia l'Allau? Ara ja m'estic liant i m'estic marejant i he d'estendre la roba!
Bona nit (finita però infinitament plaerosa)!
Un altre tema vertiginós! Pensar en l'infinit costa esforços i suors (inútils, ja que no arribem a res) a les nostres pobres neurones!! Al final això de pensar i filosofar acabarà sent un esport de risc...
ResponEliminaYáiza, segur que les nostres neurones estan encantades d'una mica de mareig vertiginós, espera que els ho pregunto! :)
EliminaComptar cap al infinit es pot fer, tot i que no arribarem mai. Però a comptar des de l'infinit cap avall no pots ni començar.
ResponEliminaHola Jpmerch, benvingut, no hi havia pensat però tens tota la raó, és impossible. És ben misteriós, tot plegat!
EliminaM'han respost que sí, i hem quedat amb la Sara que penjaríem un parell de poemes sobre l'infinit. Aquí van:
ResponEliminaL'INFINIT
Sempre he estimat aquest turó desert
i aquesta barda que de tanta part
de l'últim horitzó l'esguard em priva.
Però, assegut i contemplant, immensos
espais més enllà d'ella i sobrehumans
silencis i una quietud fondíssima
jo al pensament fingeixo. I, per molt poc,
el cor no se m'esglaia. I, com el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: l'etern em revé,
i les èpoques mortes, i la d'ara,
vivent, i el so que fa. Així en aquesta
immensitat se'm nega el pensament:
i naufragar m'és dolç en aquest mar.
Giacomo Leopardi
(Traducció de Narcís Comadira)
NO EXISTE EL INFINITO...
No existe el infinito:
el infinito es la sorpresa de los límites.
Alguien constata su impotencia
y luego la prolonga más allá de la imagen, en la idea,
y nace el infinito.
El infinito es el dolor
de la razón que asalta nuestro cuerpo.
No existe el infinito, pero sí el instante:
abierto, atemporal, intenso, dilatado, sólido;
en él un gesto se hace eterno.
Un gesto es un trayecto y una trayectoria,
un estuario, un delta de cuerpos que confluyen,
más que trayecto un punto, un estallido,
un gesto no es inicio ni término de nada,
no hay voluntad en el gesto, sino impacto;
un gesto no se hace: acontece.
Y cuando algo acontece no hay escapatoria:
toda mirada tiene lugar en el destello,
toda voz es un signo, toda palabra forma
parte del mismo texto.
Chantal Maillard
Jo proposaria la teva filla com a presidenta del banc mundial aniríem millor segur i a tu com a presidenta del que vulguis..infinitament bo el teu escrit...
ResponEliminaInfinites gràcies, Elfree!! Això de la presidència... home, un banc mundial amb diners (digues-li diners digues-li xuxes!) infinits per repartir no estaria gens malament ;).
ResponEliminaSobre l'infinit m'agrada especialment la construcció abstracta d'un hotel infinit d'en Hilbert
ResponEliminaCuriós hotel, sí! Crec entendre el primer cas, el del viatger (ara ja sé que infinit + 1 és igual a infinit), i el segon cas. Amb el tercer, el de l'infinit nombre d'infinits, em perdo. El blog the daily avalanche també en parla.
ResponEliminaEl concepte infantil es el que no hauriem de perdre mai, es allà on trobem sempre el "perquè's" de tantes situacions a la vida, ja de grans deixem de costat el "perquè" i així ens va a vegades :o)
ResponEliminaEs tota una escola està al costat dels menuts
Salutacions infinites :o)
Hola Toni, els nens et posen moltes preguntes que et desarmen, és veritat, com els perquè infinits, i mentre els intentem respondre anem aprenent...
ResponEliminaSalutacions infinites +1 :)