dimarts, 3 de febrer de 2009

amics i companys

-Petons i abraçades als teus companys de feina!

Això ho diu la Bruna a la seva mare molts matins. Té 3 anys i mig. Quan la mare ho va explicar un dia a la feina ens va fer molta gràcia. Es estrany imaginar-se un adult dient el mateix, i amb aquesta alegria. La veritat és que, a més, no sé si la frase era "companys" o "amics". Potser era amics, "amics de la feina".

Val la pena dedicar-hi uns minuts, no? (jo també em pregunto com tinc temps de fer un blog i em sembla evident, el temps es troba quan t'agrada una cosa). Quants minuts val el tema dels amics i els companys? Farem un experiment, em cronometraré, posarem 10 minuts, fins a les 23:04...

A bote pronto, crec que per a l'amistat fa falta igualtat i "haver-se vist el cul", com diem amb la Lali. Tenim una autoritat en la matèria, Aristòtil, que ens pot ajudar, almenys pel que fa al primer "requisit".

Googlejo i trobo un text de l'Ètica a Nicòmac. "Hi ha tres classes d'amistats, igual que hi ha tres classes d'amabilitats [d'estimabilitats]. En cadascuna d'elles trobem reciprocitat i amor no secret. Els que s'estimen mútuament volen el bé els uns dels altres, segons la natura del seu amor. Els que s'estimen per la utilitat no s'estimen per si mateixos, sinó amb l'esperança d'obtenir de l'altre algun bé. I el mateix ocorre amb els que s'estimen amb vista al plaer; no estimen les gents de talent per les seves qualitats, sinó per com els resulten de grates."

I afegeix que l'amistat perfecta és la dels nomes bons i que el cim de l'amistat és voler el bé dels amics per si mateixos.

La igualtat, la reciprocitat, el desinterès, voler el bé de l'altre, serien característiques de l'amistat (ja són les 23.03, no arribo). És possible que es doni això a la feina? Em sembla clar que sí, una altra cosa són els jefes, no n'estic tan segura que es pugui salvar el tema de la igualtat.

El tema de "veure's el cul" és un pas més enllà, implica que amb aquella persona t'has vist la "part fosca", "l'ombra" que diria Jung, una debilitat, una feblesa, el que tenim tots però intentem que no se'ns noti massa. "En las distancias cortas es cuando una colonia se la juega", doncs això. Però a la feina també pot passar, són moltes hores i amb les coses de menjar no s'hi juga, però t'hi jugues l'ego, la pròpia vàlua, les inseguretats i un munt de coses.

I ja està, m'he passat de molts minuts, però el tema s'ho val, i encara més temps, perquè tot això no deixa de ser una simplificació força barroera. A mi m'encanta la Bruna dient-li això a la seva mare. Em fa sentir més companya? amiga? de la mare.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada