dissabte, 7 de febrer de 2009

La cultura i la qüestió del mal (el llop i l'home dels coixins)

-Tinc por.

Aquesta és una frase imaginària, en certa manera. És a dir, la Sara encara no l'ha dita però ja l'avanço. Sé pels fills d'altres amigues que el tema de la por, el mal, el llop, apareixen en forma de preguntes, de malsons, de no voler aquell o aquell altre conte, de no voler que acabin malament.

La Clàudia és especialment sensible al tema, com a molt vol que el llop se'n vagi a viure a un altre bosc, castigat, perquè en el fons no és tan dolent. I té raó, els llops no són dolents, però d'alguna manera s'ha de començar a explicar aquesta cosa que existeix i que s'anomena "el mal". La Natàla, la mare de la Martina, li diu que no ha de tenir por del llop, si no dels cotxes. El resultat és que quan veu un cotxe de lluny ja comença a tremolar. L'altra Martina, la Martina gran (5 anys) va passar un temps amb molts malsons. Li encanten els contes i cada dia se'n feia i se'n fa llegir (i ara, fins i tot, els llegeix i els fa, molt bé, ella mateixa).

Ahir vaig anar a veure L'homme dels coixins , de Martin McDonagh. És una molt bona obra (la persona que me la va recomanar ja em mereix confiança i crèdit, que sempre ajuda), però encara no sé si em va "agradar". A més, em sentia una mica estranya perquè, la primera part, sobretot, vaig estar patint força i em costava riure amb les rèpliques suposo que escrites per a aquest fi, per al distanciament. Per sort, a la segona part ja em vaig sentir més en sintonia amb les meves amigues, però em vaig quedar amb l'interrogant: és que potser ets una ànima més sensible que elles? segur que no. Llavors, per què aquest encongiment amb el tema de la tortura i el maltractament als nens, si en realitat és com un conte, una ficció dins una ficció (que ja és el teatre), molt bén construïda i representada, a més?

No ho sé. La veritat és que la història és tan bèstia que ja pot provocar un cert distanciament d'entrada. Sí, però la realitat també pot arribar a ser-ne molt, de bèstia. Vaig pensar en aquella mena d'ésser, el "monstre austríac", i en els molts monstres de veritat que existeixen, amb totes les seves gradacions i històries personals (desgraciades, segurament). I també vaig pensar per què ens repugna especialment el patiment dels nens i la crueltat amb els nens. Potser per això l'obra necessita dels contes, de la ficció, del riure i del distanciament, perquè si no seria insuportable. Potser el tema central del conte de l'home dels coixins dins l'obra l'home dels coixins és si es pot evitar el patiment. Millor la mort (dolça) que la tortura? Però potser el tema de l'obra és si la ficció ens ajuda a suportar aquest mal, en qualsevol cas (els contes, el germà). Els contes ens fan de coixí? Els contes o qui ens els explica? I aquest mal, a més, no és origen i aliment de la ficció? (aquest subtema, que el patiment ajuda a crear, també déu n'hi do).

Se m'acaba de creuar pel cap una frase de Nietzsche (casualitat, també), que diu algo així: "si mires molt temps al fons de l'abisme, l'abisme acaba mirant al fons de tu".

Tenia un "encàrrec", a més a més, sobre el tema de la cultura. Si ens fa feliços o no. Si ens ajuda a viure, com jo deia, o no. Ens ajuda a pensar, deia la Bea, i, si viure és pensar, sí, ens ajuda a viure, però no ens fa feliços. És evident que la cultura ja implica un cert "distanciament", una certa "elaboració" artística, intel·lectual, etc., que et pot fer riure o plorar, o les dues coses, i pensar, si vols, però no és la vida, no és la "natura", si ens posem radicals. Encara que s'hi imbrinqui, en parteixi, hi torni i tot el que vulgueu. Per això calia inventar-la, per això és necessària.

Per això els contes, el pesat del llop, més o menys simpàtic, la pesada de la nena de verd (sort d'ella, i quina nena més preciosa), Peter Pan, el capità Garfio i Darth Vader (aquest mereix capítol a part). I la Rateta i el Patufet. Per això es diu que la inversió en cultura, encara que no arribi a tothom (no tothom llegeix, per exemple, tal com diuen les estadístiques) reverteix en benefici de tota la societat. I hi estic d'acord. Vulguis que no, la ficció i la reflexió hi és, és congènita a l'espècie.

Ara acabo de sentir la Sara, que dorm, queixar-se, com si tingués un malson. He xiuxiuejat, l'he acariciat el cap i la galta i li he fet un petó. S'ha calmat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada