-My name is Johnnie.
http://www.goear.com/listen.php?v=e851647
Aquest cap de setmana he llegit un article sobre els fenòmens extrems, els cignes negres, crec que en diuen, els elements que fugen dels estàndards i fins i tot de les desviacions estàndard.
Fa poc vaig llegir el llibre Quiet, de Màrius Serra, sobre el seu fill Llullu. Em va agradar molt. Especialment recordo el moment en què parla dels dos sentits de la paraula "escatologia", quan, pregant per rebre un senyal diví que li doni esperances pel seu fill, enmig d'una església, se n'adona que el nen s'ha fet caca, del mateix color, a més, que l'ornamentació que l'envolta. Efectivament, és un senyal.
La Lilly és una nena que he conegut pel youtube: "The Original Video of Lilly: The World Map Master". Aquest vídeo ens l'hem passat algunes mames mig encuriosides, mig divertides, mig al·lucinades. Sort que és un joc, vaig pensar jo, perquè fa una mica de por i tot que una nena que encara no té dos anys pugui identificar en el mapamundi 15 o 30 països millor que la majoria de gent que conec, jo inclosa evidentment.
L'altre cas que em meravella és el del Johnnie que dóna títol al post. És el fill d'una companyamiga que viu a Londres i que, tal com em va explicar fa anys, va decidir el seu nom quan tenia tres anys.
Un dia estaven jugant amb la seva germana, la Claudia, un parell d'anys més gran, i la Claudia va dir: "tu et diràs Johnnie i jo Mary". Al nen, que es deia William, li va agradar tant el nom que va decidir quedar-se'l. Al principi no li van fer gaire cas, pensaven que se li passaria. Però el nen insistia i insistia, fins que un dia, crec que va ser en una entrevista per entrar a una escola, a la pregunta de "com es diu el nen" es va sentir un molt assertiu "Johnnie!". En aquell moment, la mare no va gosar contrariar-lo i des de llavors ningú no ho ha tornat a fer. Ara el Johnnie és quasi un adolescent i, almenys en aquest aspecte, segueix tenint les coses clares.
El Johnnie, la Lilly i també el Llullu em fan pensar en aquests nens una mica especials, cadascun en el seu estil. També el Gerard ho és, ara que hi penso, amb les seves taques de girafa, i també l'Albert, que avui s'ha tornat a escapar. Potser ho són tots una mica, d'especials, però alguns més que d'altres, no els traiem el mèrit, precisament (el Llullu és el rei de l'ataràxia mental, el Gerard el campió de les girafes i l'Albert superaria el mateix Houdini...).
Aquest cap de setmana he llegit un article sobre els fenòmens extrems, els cignes negres, crec que en diuen, els elements que fugen dels estàndards i fins i tot de les desviacions estàndard.
Fa poc vaig llegir el llibre Quiet, de Màrius Serra, sobre el seu fill Llullu. Em va agradar molt. Especialment recordo el moment en què parla dels dos sentits de la paraula "escatologia", quan, pregant per rebre un senyal diví que li doni esperances pel seu fill, enmig d'una església, se n'adona que el nen s'ha fet caca, del mateix color, a més, que l'ornamentació que l'envolta. Efectivament, és un senyal.
La Lilly és una nena que he conegut pel youtube: "The Original Video of Lilly: The World Map Master". Aquest vídeo ens l'hem passat algunes mames mig encuriosides, mig divertides, mig al·lucinades. Sort que és un joc, vaig pensar jo, perquè fa una mica de por i tot que una nena que encara no té dos anys pugui identificar en el mapamundi 15 o 30 països millor que la majoria de gent que conec, jo inclosa evidentment.
L'altre cas que em meravella és el del Johnnie que dóna títol al post. És el fill d'una companyamiga que viu a Londres i que, tal com em va explicar fa anys, va decidir el seu nom quan tenia tres anys.
Un dia estaven jugant amb la seva germana, la Claudia, un parell d'anys més gran, i la Claudia va dir: "tu et diràs Johnnie i jo Mary". Al nen, que es deia William, li va agradar tant el nom que va decidir quedar-se'l. Al principi no li van fer gaire cas, pensaven que se li passaria. Però el nen insistia i insistia, fins que un dia, crec que va ser en una entrevista per entrar a una escola, a la pregunta de "com es diu el nen" es va sentir un molt assertiu "Johnnie!". En aquell moment, la mare no va gosar contrariar-lo i des de llavors ningú no ho ha tornat a fer. Ara el Johnnie és quasi un adolescent i, almenys en aquest aspecte, segueix tenint les coses clares.
El Johnnie, la Lilly i també el Llullu em fan pensar en aquests nens una mica especials, cadascun en el seu estil. També el Gerard ho és, ara que hi penso, amb les seves taques de girafa, i també l'Albert, que avui s'ha tornat a escapar. Potser ho són tots una mica, d'especials, però alguns més que d'altres, no els traiem el mèrit, precisament (el Llullu és el rei de l'ataràxia mental, el Gerard el campió de les girafes i l'Albert superaria el mateix Houdini...).
Les estadístiques, les corbes de creixement, els manuals que et diuen què ha de fer i què no ha de fer el teu fill a tal edat per ser "normal" són una mica plastes. Em recorden aquesta vinyeta d'El Roto:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada