No em veig

-Clàudia, has tirat això al terra?
-No, jo no, perquè no m'he vist!

La Clàudia té quasi quasi 4 anys, i l'altre dia va respondre això a la seva mare. La mare m'ho va explicar, perquè és boníssim, i jo volia fer una mica de "comentari de text".

Com a excusa no té preu: a veure, si jo no m'he vist llençant això al terra (i tu tampoc, s'entén), el culpable és un altre. La Clàudia em fa pensar en Berkeley "esse est percipi" = ésser és ser percebut = ésser és ser vist. (No sabem si Déu va veure la Clàudia llençant la cosa al terra, en temps de Berkeley encara existia, però ara...).

Suposo que el que volia dir (traduït a llenguatge "adult", com si diguéssim) és "no me n'he adonat", però dir-ho d'aquesta manera tan directa és irresistible.

També em fa pensar en tot allò que fem i que no sabem que fem, que només se n'adonen els altres (tics, manies, "latiguillos"), i això passa perquè realment no ens veiem (com a mi, que les noies/dones de 40 anys sempre em semblen més grans que jo). Potser també té a veure amb l'inconscient i amb aquella frase de Jung "tot allò que no es fa conscient es manifesta com a destí", però això ens complica el post i ja comença a ser hora d'anar a dormir.

Per concloure amb saviesa popular (te la prenc, Pia): "El geperut no es veu la gepa". La Clàudia no té gepa, té gràcia i salero, i molta tendresa.