dimecres, 4 de febrer de 2009

HeràclitParmènides!




-AlbertAina!

L'Albert i l'Aina són els cosins petits de la Sara. I formen una mena d'unitat indissoluble. Després, un cop allà, sí que són dissolubles, i ara juga amb l'Albert, ara es baralla amb l'Aina, ara es barallen tots tres...

Aquest matí anant cap al metro he pensant que estava relacionant molts petits filòsofs amb grans filòsofs (o amb filòsofs grans) i que faltaven l'Albert i l'Aina. Perquè, ara de memòria tenim:

Sara - Nietzsche
Bruna - Aristòtil
Martina - Kant
Martí - Wittgenstein
Clàudia - Berkeley
...

Està claríssim qui són l'Albert i l'Aina, com Zipi i Zape i el Yin i el Yang: són Heràclit i Parmènides.

L'Àlbert (àlies el vaquilla), no podia ser un altre: la guerra és el pare de totes les coses, no et pots banyar dos cops al mateix riu (àlies Panta Rei...). Per més concreció i claredat: La claredat d'Heràclit, de Josep Palau i Fabre, editat per Accent Editorial.

I també s'entén la fascinació de la Sara per l'Albert, com la de Nietzche per Heràclit.

L'Aina (àlies la mística) va arribar una mica després, però és igual de gran i d'influent en la família. És el contrapunt, és allò rodó, perfecte, com l'ésser: l'ésser és i el no-ésser no és (després Plató corregirà una mica això i dirà que el no-ésser també és, d'alguna manera, i gràcies a això hi ha coses i coses variades a la vida).

I per això s'entén que la Sara s'hi baralli, també, com Nietzsche contra Parmènides-Plató.

Potser perquè volen les mateixes coses alhora i això no pot ser. Fins que arriba algú i pronuncia el gran mot: "compartir", "s'ha de compartir". Segur que li trobaran la gràcia, segur. Tenen la sort de ser contemporànies.

Ara, jo no sé si Heràclit es va escapar mai de casa quan tenia tres anys (l'Albert i jo ho hem fet, per anar a casa els avis o per passejar), i això sí que és horror vacui pels pares. Només perdre de vista un segon aquests bitxos ja se't posa el cor com un puny encongit. Fins ara, quan m'explicaven la meva anècdota la trobava la mar de simpàtica, ara no. Però bé, com diuen els de l'Eduqueu, no els mitifiquem, eduquem-los, i que no se'ns escapin!!

1 comentari:

  1. I jo que veia més a l'Albert com Atila, el rei dels Hunos...
    Vaig a buscar una connexió filosòfica amb el Cacaolat, que m'està esperant

    'Soy tu padre'

    ResponElimina