M'encanta aquesta cita de l'Eclesiastès. Per a una atea militant com jo no deixa de tenir gràcia. És evident en la meva filla, en mi, en el seu pare (potser ell no tant, ara que hi penso...), en els bloggers, en els facebooks, en els periodistes, en els polítics, a la feina, a la família (ma mare i ma germana tampoc no gaire, ara que hi penso...).
Un dels temes que més tracten els llibres d'autoajuda és una paradoxa: per una banda t'has d'estimar i per l'altra t'has d'oblidar. A l'Ofici de viure, que escolto sovint, crec que també intenten explicar això: com més dónes més reps, però no has de donar per rebre, que si no no reps, has de donar sense voler res a canvi, però a canvi et donaran, perquè no ho has volgut, uf.
Ostres, quatre anys a cal psicòleg (d'això ja fa temps, puntualitzo ;-) i ara resulta que em psicoanalitzo en el blog/bloc. Tot va començar amb les ocurrències de la Sara, és veritat, però ara resulta que no només interpreto el pensament sarià sinó que estic entrant en una autèntica voràgine bloggera.
Ara entenc l'expressió d'un amic quan li vaig dir que havia començat un blog: tu tambééé??!! els que feu blocs tot el dia esteu pensant en el bloc, que si precisament acabo de comentar això en el meu bloc, etc.
Crec (vaja, no em sembla cap gran revelació) que els que fem blocs, a molts, almenys, ens agrada escriure i potser de petits volíem ser escriptors i fèiem diaris i guanyàvem els jocs florals. Però molts no som cracks ni genis ni escriptors ni filòsofs (per què parlo en la segona del plural?). Però escrivim i de vegades ens llegeixen i ens encanta.
Ei, i també ens agraden els altres blocs (a mi m'agrada anar d'un bloc a l'altre, de gent que conec i que no conec) i opinem i els linkem, i esperem que ens retorni, però sense voler-ho, esclar.
Si posem la frase de l'Eclesiastès en positiu (que la religió té la mania de culpabilitzar el personal), podríem dir que la felicitat està relacionada amb la creativitat (vanitat?) i també amb la relació amb els altres (encalçar el vent?). O potser la felicitat és encalçar el vent, ara ja m'estic liant.
El que volia dir és que no és estrany que, a més de bloggers, la meva famíla virtual amb els facebookers, hi hagi tants fotobloggers, videobloggers, flickers, myspacers, tuentis, linkedins... sembla que la xarxa és com el Red Bull: et dóna ales.
Iep! prou per avui, només quatre metadades (vull dir etiquetes).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada