Deixa'm viure

-Deixa'm viure!

Això em va dir la Sara l'altre dia. Sembla que ho hagi dit algú de 15 anys i en té 3. I va ser perquè l'estava atxutxant, tampoc era una tortura... Em va fer riure molt i després he pensat que també li podria dir jo això, deixa'm fer coses, deixa'm anar al cine, deixa'm anar a fer-me un massatge, deixa'm anar a un taller de contes... però què estic fent, m'estic queixant quan en realitat tampoc tinc clar què voldria fer. Activitat física? Activitat mental? Descansar? Sigui com sigui, pensar això em fa sentir culpable (una altra vegada Totes culpables, aquella obra de teatre que ens retorna de tant en tant).

Voldria fer un conte sobre el trastorn bipolar i de fet he començat: és el conte de les tres cabretes, la cabreta molt contenta, la cabreta molt trista i la cabreta normal "i com és, normal?" em va dir la Sara. Efectivament, no ho sé. Ni molt contenta ni molt trista, però més enllà d'això em perdo. I què passa amb el llop? Per mi el llop és el temps, o la percepció del temps. Quan estàs malalt, de fet, quan estàs amb depressió, sembla que aquell estat serà indefinit. Amb la mania és diferent, tot s'acaba precipitant.

Bé, el llop també podria ser la mateixa malaltia que ataca a les cabretes "normals" i les transforma en cabretes bipolars. I com es curen les cabretes bipolars? Es curen amb herbetes bones i amb molta paciència.
Deixa'm viure, trastorn bipolar, deixa'm recuperar l'estat de "normal" entre cometes.

El millor és que al dia següent d'explicar-li aquest conte inacabat a la Sara, vaig sentir com li explicava a la seva cosina. Vaig intentar escoltar el final, perquè segur que l'explica millor que jo, però no ho vaig sentir bé. Li hauré de demanar que me l'expliqui...