dilluns, 8 de novembre de 2010

De lo que vale un peine

-Jo tinc diners, mama

El meu pare diu que no li dóno valor als diners. I té raó. Sempre m'ha meravellat la facilitat que té alguna gent per recordar-se de a quant va el kilo de patates o de mongetes. Jo no ho sé. O més aviat no ho sabia, perquè des de fa uns dies que estic escurada i em miro la pasta d'una altra manera. Avui mateix he sabut quant val la safata de figues, 1,98 i a quant va el kilo de figues a la botiga del costat 3,90, i al final no he comprat res, m'ha semblat car, quan fa un mes hagués donat els diners sense mirar-me gaire.

I la propina del Condis, ara té un altre valor. I la Sara com ho viurà tot això dels diners? De moment, quan li dic que no tenim prou diners per comprar el que vol diu que ella sí que en té i que ens ajudarà. De fet, li seguim comprant el que vol, amb més o menys la mateixa mesura que abans, potser ara la faig treballar una mica "si vols la revista Princesas, t'has de portar bé i menjar-t'ho tot", abans li comprava i prou. No sé si faig bé, ni ara ni abans. A més, el Carlos González diria que està molt malament això de xantatgejar les criatures perquè mengin, que així no es fa. Sí, però l'altre dia es va menjar les llenties.

Suposo que ara estic en l'altre extrem i que s'ha de trobar un equilibri, el just mitjà dels clàssics, trobar el precio justo dels diners, vaja.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada