Sóc el Google de la meva filla

-Mama, què és això????

M'ha semblat enginyós, això de ser el Google de la meva filla. I bastant cert.

L'última ha estat un xupa-xups que ha trobat dins d'un calaix (malament...) i li he dit que era un caramel amb un pal (i un català s'ha fet molt ric amb aquest invent, he pensat). I hem quedat que se'l menjaria per després de sopar. No sé si es per això que s'ha menjat tot l'ou ferrat i la crema de llimona (sàvia combinació de llimona i llet condensada desnatada). Per sort, no s'ha menjat tot el xupa-xup i li he fet rentar les dents (el sucre fa posar les dents negres, li he dit, i ella ha respost: sí, jo els tinc blaus).

Parlàvem del Google. Hi he pensat perquè una companya de feina que s'ha llegit el blog (quina ilu, Mònica) m'ha dit que com és possible que no conegui Bonet de San Pedro i que fes el favor de googlejar (ara no sé si amb majúscula o amb minúscula). I sí, vaig fer-ho fa un parell de dies i vaig descobrir el Rascayú, cuándo mueras que harás tú, al Youtube. Quin xoc, la versió que vaig veure era amb l'Orquestra Mondragón i no em quadrava gaire amb el meu sogre, però em va agradar, era com recuperar la memòria històrica de la família.

Però volia parlar també de l'origen de la filosofia. "Què és això?" em fa pensar en l'astorament, en l'"asombro" de quan estudiàvem (sembla més acurat "asombro" que astorament, sembla que uneixi astorament i admiració en una sola paraula). Bé. Si la filogènesi reprodueix l'ontogènesi o a la inversa (mai ho he sabut del tot), això és un clar exemple: la Sara descobreix el món, i "se asombra" (he mirat al diccionari i també existeix "aombra"??), i pregunta, com feien els primers humans.

"I per què hi ha alguna cosa en comptes de no res?" Aquesta és una elaboració més adulta de la cosa, per això té un nom tan rimbombant: metafísica.