dimecres, 21 de gener de 2009

La natura, la gran desconeguda

-La neu!!!!!!!!!!!!!!!!!!

La primera vegada que portes un crio a la neu és màgic, no?

Aquest post (que modern queda això de "post") és quasi un encàrrec (el primer post d'encàrrec, quina emoció!). Tinc una amiga que sempre em retreu que "tinc poca natura", que és tan lleig, si t'ho mires bé, com tenir poca cultura. Però mai m'ho he mirat bé del tot.

La família de la meva amiga va sovint a la muntanya, a la neu, a "passar fred, que és sa" (s'entén que és sa perquè és de muntanya, passar fred a la ciutat o al despatx li fa tan poca gràcia com a mi). Jo me l'escolto, sé que té raó, però em costa, ens costa fer el pas, perquè a més el pare de la criatura és de la mateixa corda que jo.

L'altre dia, gràcies a que el meu cunyat també és un malalt de la natura, vam anar a conèixer la neu amb la nena i el cosinet gran. La Sara va al·lucinar amb tota aquella extensió de blanc. Va ser poca estona, però encara se'n recorda.

Amb la meva amiga hem anat algun cop al teatre amb les nenes, la seva i la meva. I està bé, però crec que té raó, hem de veure més verd, més blanc, més blau, ara m'està quedant poètic. Kant també s'admirava de la bellesa i de la força de la natura, ell que era tan racional, tan cap quadrat, tan puntual, tan rigorós, tan avorrit, potser. Però a què treu cap aquest bon home? Només necessitem un cotxe i una muntanyeta, no?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada