dimecres, 21 de gener de 2009

Les croquetes i el sentit de la vida


-La veritat és que estan bastant dolentes, aquestes croquetes.
-Em sembla que sí.


Me l'hagués menjat a petons, hauríeu d'haver vist la seva cara, quan es menjava l'últim tros de croqueta que, per pena, s'ha menjat.

És que m'hi he posat tard, la pasta m'ha quedat massa líquida, llavors hi he afegit farina, un cop el pollastre i el pernil a dins (a més he fet una altra varietat amb lluç, per acabar de complicar la cosa) i un desastre. O sigui, que aquest cop no he pogut practicar el mètode Estivill versió taula, que és molt diferent del mètode González, i que consisteix, bàsicament, en enretirar-li el menjar perquè se n'adoni que el vol... Ho hem solucionat amb dos petit suisse i un bibe de cereals, que és el preu de la derrota.

I el sentit de la vida... ja era hora que sortís el tema en aquest bloc, no? Tinc clar que cadascú el troba on el troba, si és que s'ha de trobar (home, el Sentit en majúscules i per tothom, no, però un sentit, o uns quants sentits al llarg de la teva vida sí que vas trobant...). I jo el relaciono amb la meva filla.

No dic que ella sigui el sentit. Dic que un ésser pel qual donaries la vida sense pensar-t'ho un segon (m'és igual si és egoisme genètic) ha de tenir relació, per força, amb el sentit de la teva vida. Encara que, com deia una periodista en un article que vaig llegir fa temps, sigui el mateix ésser amb qui no saps com passar tota la santa tarda fins que se'n va a dormir, quin descans.

A més, no cal ser tan dramàtics, si en un alt percentatge de moments de felicitat hi apareix aquest ésser (o, encara millor, aquest ésser i la teva parella), ja ho tens. No cal que el sentit es disfressi de purpurina i vingui cap a tu cantant "sóc el sentit de la teva vida".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada