-És per la Sara!!!
Això no és una ocurrència. És una pallissa. Seguint l'esperit del blog, ens hauríem de remetre a Descartes, Kant i Fichte. Però estic cansada i ltampoc me'n recordo molt bé com anava tot plegat.
La qüestió que ens plantegem ara aquí és que els nens de vegades són molt pesats i molt egocèntrics.
Bé, tots ho som una mica, que tot és vanitat i encalçar el vent, però quan descobreixen el Jo, amb majúscules, són una llauna. O la Sara és una llauna, perquè andarnos con chiquitas. Ei, només de vegades, que en realitat és un sol que enlluerna.
La cosa seria: "vull, llavors m'ho has de donar". O "mama!, llavors has de venir". O "no vull això, i llavors no hi ha manera" (bé, amb amenaces i coaccions, de vegades s'aconsegueix alguna cosa, però no sembla molt educatiu com a mètode).
Se'ls ha de convèncer que el que és maco és compartir, que quan dones amor llavors es fa més gran, que els macarrons estan molt bons, tothom ho sap... sort que té un bon dormir, la bèstia.
Anem a veure Ventdelplà, que també té la seva enjundia filosòfica i almenys ens distreiem.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Molt bonic el projecte Gemma. I la idea de convertir a la Sara en filòsofa està molt bé. Ja la portarem un dia a fer una conferència a la UAB, no?
ResponEliminaGràcies, Deivid! Sí, portem-la, però res de prendre birres al bar, eh? :) Per cert, a veure si algun dia vinc a veure't en acció, la màaagiaaa!
ResponElimina