dijous, 21 de juliol de 2011

Troballa (o no)

Acabo de fer una descoberta fantàstica. Acabo de trobar un recull de contes que vaig fer el 2003, ara fa quasi una dècada. Ja sé que literàriament no són res de l'altre món, però m'ha fet gràcia trobar-me'ls i em sembla que aquest invent dels blogs és estupendu perquè surtin un poc a refrescar-se. De fet, ara que ho penso, més que relats la majoria són posts "avant la lettre". En transcric un parell, però no hi ha cap obligació de llegir-los, només penjar-los aquí ja em fa il·lusió.

EFECTES ESPECIALS

La suggestió mental és la millor i més gran creadora d'efectes especials. És tan bona que fins i tot, quan està ben feta, ens sorprèn. Ens sorprèn a nosaltres que en som els creadors.

Com podem fer màgia i fascinar-nos amb aquesta màgia. Com poder tenir una al·lucinació i creure-nos-la. És una mena de bucle. De laberint. Es preguntava Nietzsche: es pot romandre conscientment en la mentida?

No ho sé. És un miratge que dura un temps. Que es desfà quan la paradoxa és massa gran. Quan es fa insuportable. És difícil romandre en la paradoxa sense tornar-se boig.

A Nietzsche li va passar. S'hi va tornar. No he aconseguit saber per què, però sospito que es va perdre en el seu propi laberint. Hi ha un detall: just abans de perdre's es va abraçar a un cavall enmig del carrer.

Nietzsche és un tipus que sempre, des que el conec, m'ha fascinat. D'entrada, la dificultat per escriure el seu nom. "zsch" és una combinació letal quan comences a aprendre't els noms. A més, es pronuncia "Nitx" o "Nitxe"? Tampoc no ho sé, jo l'anomeno amb "e" final. Va estimar realment Lou Andreas Salomé? El va estimar ella? Van arribar a fer un trio amb aquell altre famós?

Per què té aforismes tan al·lucinants? "Amistat d'estels", "Per damunt de la passera"... o aquell de l'idealista incorregible que acaba més o menys així: "si mires molt temps al fons d'un abisme, l'abisme acaba mirant al fons de tu". Genial, en Frederic. Però va acabar malament. I la seva filosofia déu n'hi do. Malinterpretada, mal vista, un desastre. Però hi ha molts nietzscheans i de moltes menes, perquè polièdric sí que n'era, el nostre filòsof.

Jo em quedo amb el meu, és clar, amb el Nitxe que m'ajuda una mica a viure, fins i tot les paradoxes i els laberints. El que em diu que no t'has d'acabar de creure mai les teves pròpies paranoies. Millor el cavall, no?

Nota de l'Edició Crítica: L'idealista incorregible i l'abisme són dos aforismes diferents. Aquí l'autora es pren una llicència filosòfica o simplement s'equivoca.

CACOFONIA EN OCRE

El color ocre no s'acabava de veure. Entre un daurat sempre somiat i una caca d'oca sovint present no trobava mai el seu lloc. Sospitava que era una mena de crema catalana amb un toc de marró verdós, un toc irisat que li donava un nosequè d'especial. Però com dir-se? Ocre, ocre. Aquesta "c" al mig el cremava i volia canviar de nom. Això sí, sense canviar de personalitat, que amb els anys s'havia fet un lloc en el seu caràcter.

I va començar: Calaia. Calamanda. Caeldol. Caleb. Calioflus. Cal·lianira. Canci. Cancianil·la. Cànea. Caradveu. Caralampi. Carilau. Clilefus. Carpòfor. Castàlia. Cat. Aquí es va aturar. Cat... tenia gràcia perquè no era el que semblava. Del llatí "Catus", gos, era un cosa així com "color de gos com fuig". Sí, li agradava. Però era massa ambigu. Ho hauria d'explicar cada vegada. Catald. Claramunda. Cleia. Cleodolinda. Ep! Un altre nom bonic. Aquest tenia un nosequè de tendresa i de fragilitat que el captivava. Cleodolinda, Cleodolinda... Sí, era un bon nom per al seu color. Clar i Cremós, amb Cos i Cor.

Cleodolinda... aquest seria el seu nom, almenys de moment, fins que el seu ànim inquiet no el destorbés amb més cabòries sobre la seva identitat nomenclatúrica. Nomenclatúrica... aquest també seria un bon nom per a alguna cosa...

Nota de l'Edició Crítica: Alguns autors (Hermenovsky, 2005; Gadamersh, 2009) veuen en el text la influència del mite romà de Caco, el lladre monstruós que va robar el ramat a Hèrcules. La idea del robatori de noms per part del color ocre ha cocococontinuat fins als nostres dies.

12 comentaris:

  1. Doncs sí, bona troballa. Ves ventilant aquests posts-contes, que fan de bon llegir!

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Salvador. En el seu moment no van tenir cap èxit, m'alegro de donar-los una nova vida. Ostres, no sé si és de l'emoció o què que em costa dormir. Demà serà un horror llevar-se!

    ResponElimina
  3. M'alegro que els hagis publicat, tenen el seu què, m'agraden! sobretot el primer!

    ResponElimina
  4. Ahhhhh perquè tu ets molt nitxeana! Gràcies!

    ResponElimina
  5. Al niche jo li dic Niche perquè el Leblansky em va dir que es pronunciava així...

    ResponElimina
  6. Aris, fas bé, 9 de cada 10 especialistes ho diuen.

    ResponElimina
  7. Veig que això teu amb Nietzsche ve de lluny... A mi també m’agraden molt les paradoxes, suposo que moriré abraçat a una mula. Resulta sorprenent el que escrivíem fa anys, no? Jo de vegades també em trobo coses, m’agrada que comparteixis les teves. Un blog és un bon invent perquè ningú diu quina mena de textos s’hi han de posar, tot i que suposo que una novel·la en un únic apunt resultaria excessiu. Cap problema pels amants de la brevetat. Has anat a veure l’Oliveres?

    ResponElimina
  8. Sí, ve de lluny, sí, és el filòsof amb qui més he conviscut (però encara em queda molt, no te l'acabes).
    És veritat que és un bon invent això del blog, a mi m'és molt còmode pel què i com m'agrada escriure i a més coneixes gent ;).
    Molt bé l'Oliveres, ens ha arrencat aplaudiments unes quantes vegades. Demà a veure si en faig un post amb les notes que n'he pres. La conclusió així ràpid és que el món està dominat per una colla de delincuents i que, a més d'indignar-nos, hem de reaccionar i rebelar-nos, i ens ha donat algunes idees per fer-ho (estil banca ètica, encara que hi hauria per ocupar les places i no sortir-ne mai més).

    ResponElimina
  9. Sobre això dels blogs, t'he de dir que jo estava molt tancada en el meu, perquè el que més em divertia era escriure. La primera vegada que vaig pensar que llegir altres blogs podia ser tan o més interessant que escriure el meu va ser amb el teu blog, amb aquells apunts sobre el Leonard Cohen i el Woody Allen que vaig pillar una mica a l'atzar... a partir d'aquí ja vaig anar descobrint-ne d'altres però mira, em vas fer passar a l'altre costat del mirall. Maco, no?

    ResponElimina
  10. Escolta, escolta...això de que literàriament no tenen cap valor n'hauriem de parlar, i tant que en tenem!!!, com va dir en Miquel Martí Pol :juga a perdre la por i escriu a qualsevol paret de casa teva tots els noms que han omplert de llum la teva vida, per dir-los un a un i no sentir-te mai ni abandonat ni sol. Feliç estiu!!!!!

    ResponElimina
  11. Ei Marta! Et feia a Mataró amb els gegants, els capgrossos i la platgeta, com ha anat?
    Gràcies per la floreta i el Martí Pol, és molt bonic això dels noms a les parets. Però potser és millor fer- ho metafòricament ;).

    Un petó i molt bon estiu allí on siguis!!

    ResponElimina
  12. Caram Gemma, que el meu blog hagi fet passar algú a l'altre cantó del mirall, és un gran elogi. Ja li diré de part teva, es posarà molt content. Moltes gràcies, maquíssima.

    ResponElimina