diumenge, 20 de març del 2011

He mirat aquest camembert

- A tu el Raimon t'agrada, oi?

És fort que ma mare em pregunti això després de la quinzena de concerts del Raimon que devem portar, des que amb 7 anys em va portar al d'Arenys de Munt, amb els grisos apareixent al final del concert. Llavors, quan em va preguntar per la cançó que més m'havia agradat vaig dir "Non non vine son" ("Una vaca amb un vedellet en braços").

Ara venim del concert al Tívoli i, com sempre, semblava que era jo qui l'acompanyava a ella, sense que quedés clar si a mi m'agradava perquè li agradava a ella o si m'agradava perquè m'agradava a mi (té sentit la distinció, no?).

Tot això ve a tomb perquè m'he sorprès a mi mateixa arrencant un aplaudiment (o sigui, que he sigut la primera a aplaudir) amb els primers acords d'"He mirat aquesta terra". Sabia que m'agradaven vàries cançons, entre elles "Veles e Vents" i "He mirat aquesta terra", però no m'esperava que tant. Per això ma mare m'ha dit de seguida: "aquesta t'agrada eh?," i després ha fet la broma, inèdita després de 42-7=35 anys de concerts del Raimon: "a veure si resultarà que t'acompanyo jo a tu i no tu a mi!". Bona broma.

Tot això vol ser una mena de reflexió sobre els gustos i els afectes. Per exemple, quan tenia la mateixa edat que el primer concert del Raimon, 6 o 7 anys, els meus pares no sabien si m'agradava el camembert, tan fort, perquè m'agradava o perquè li agradava al meu pare. La qüestió és que encara m'agrada el camembert. Molt. (Màxima número 13 de Gemma Sara Glaukopis).

No sé si a la Sara li agradarà el Leonard Cohen o el Lou Reed, o els Manel (que al Joan li agraden molt i per edat li toca més -de fet, ja ha anat a un concert i li encanta Al mar!). I potser algun dia descobrirà que realment li agrada allò que li agrada. O no. I tampoc no passa res.






P.S. Veig que a la màxima 13 vaig posar que el camembert venia de la meva estada a França i no del meu pare. Curiós... com que aquest blog és d'investigació i està en constant evolució em sembla que modificaré una mica la màxima.

17 comentaris:

  1. Doncs jo penso que és important saber si les coses que ens agraden ens agraden perquè ens agraden, o perquè li agraden a algú altre. Però, això sí, gairebé sempre necessitem que li hagin agradat a algú abans de que ens puguin agradar a nosaltres. El camembert no el conec, però el Raimon m'agrada, tot i que encara no l'he vist mai en concert,en viu i en directe vull dir, per la tele, sí... Ai, al Lou Reed tampoc no l'he vist mai i mira que m'agrada, shit!

    ResponElimina
  2. Òscar, la qüestió és que no és tan fàcil saber quan els gustos vénen d'algú altre i quan vénen de tu. Com dius, gairebé sempre necessitem que hagin agradat a algú altre. En una de les cançons del Raimon d'ahir (he googlejat i és a "Punxa de Temps") explica com cantava la Internacional de petit amb sa mare... segur que això el va influir molt.
    De vegades no citem la font (cas meu i el camembert) i d'altres vegades la font és tan omnipresent que no sabem separar-nos-en (Raimon).
    Ep, ja estàs baixant al súper a comprar-te un camembert! (i per fer-te una mica d'enveja, recordo el concert de presentació del "New York" del Lou Reed, brutal).

    ResponElimina
  3. El que tinc molt molt clar és que a mi el camembert no m'agrada gens ni mica, als meus pares tampoc, Raimon si m'agrada molt, allò que ens agrada i el que no té molt a veure amb l'educació a casa, amb la nostra construcció del món

    ResponElimina
  4. Tan és si les coses ens agraden perquè ens agraden o perquè li agraden a algú altre. Si les disfrutes perquè t'agraden tan és d'on vingui "l'agradament".Vaig llegir no sé on: "Em sembla curiós i discutible el refrany «Sobre gustos no hi ha disputes». Perquè és evident que sobre gustos hi ha moltes disputes; bàsicament, és sobre gustos que es disputa". Tres petons!

    ResponElimina
  5. Elfreelang, pel camembert no hi puc fer res, però si t'agrada el Raimon, crec que t'agradarà el "Rellotge d'emocions", a mi em va agradar sobretot "Si miraves l'aigua". Sí que els nostres gustos tenen molt a veure amb el que hem viscut a casa, però és bastant misteriós com agafes unes coses i no unes altres, com jo he tirat pel Raimon i no pel Camilo Sesto o Pimpinela del meu pare (davant d'això no quedava més remei que llençar-se al camembert ;).

    ResponElimina
  6. Marta, em sembla que li dono massa importància a aquesta mena de cordons umbilicals culturals (Raimon, etc.). L'important és disfrutar, sí, però és veritat que quan estimem algú intentem que li agradi el mateix que a nosaltres, com si gràcies a això (com que és sobre gustos que es disputa) hi hagués una connexió especial. Reconec que aquesta connexió especial em fascina.

    ResponElimina
  7. Parlant de connexions especials, m'acaba de venir al cap la imatge de 35 anys de concerts de Pimpinela...

    ResponElimina
  8. A mi em van dur al festival de Cantonigros quan era petit, i allà vaig veure en Raimon. També hi havia els grisos, però jo ja deuria estar acostumat a anar a llocs on hi havia bòfies. A casa també hi havia discos d'en Raimon, i sonaven de tant en tant. M'he fet grandet, i tret de les versions de l'Ausias March, he de dir que prefereixo mil vegades en Lou Reed (parlant de cantants que no canten).

    ResponElimina
  9. Una amiga em comentava admirada com al seu fillet de dos anys no li agradaven gens els gats. Me la vaig mirar escèptica i li vaig fer remarcar que, en realitat, a qui no li agradaven gens els gats era a ella, i que l'estrany hagués estat que a la criatura li agradessin amb els escarafalls que feia quan se n'atansava algun. Em sembla que no s'ho va creure i va preferir la dubtosa versió genètica. Què hi farem! :)

    En Raimon no ho tinc gaire clar, però el camembert m'encanta. Bé, tampoc és cap notícia, considerant que la menja que més m'emociona és el formatge. Qualsevol :)

    ResponElimina
  10. És curiosa aquesta interrelació entre en Raimon i el camembert. A mi també em passa! Bé, no vull dir precisament aquest cas, però si de semblants. I és curiós, sempre amb cantants i formatges:

    En Pau Riba i el roquefort. En Serrat i el brie. En Puntí i el emmental. La Bonet i el gorgonzola. L’Albert Plà i el gouda. En Sisa i el grouyere.

    Tu creus que ens ho hem de fer mirar?
    Salut.

    ResponElimina
  11. Aquest comentari no és un comentari: he buscat la forma d'enviar-te un correu més privat i no n'he sabut. Fa dies, però que t'ho volia dir: el títol del bolg conté una cosa que podríem dir "incorrecta". La fórmula seria "Truquem el gegant del pi", així sense preposició. Es deu notar que sóc un punyetero mestre de primària...

    ResponElimina
  12. Lluís, entenc que creus que aquests cordons umbilicals culturals s'han de tallar (o se m'acut a mi), però, jo, en comptes de tallar-lo parlo de connexions especials... uf quan em poso mística sóc fatal. Hi ha coincidències o no coincidències de gustos i ja està. I quan hi són, millor (com amb la parella, els amics), però no té res de místic (potser una miqueta, només un glopet, com diu la Sara :).

    I pel que fa al títol, jo també m'ho havia plantejat, però entec que trucar és trucar A algú = trucar-li (tenim tendència a dir trucar-lo o trucar-la però crec que el correcte és trucar-li). Com ho veus? És així o no? Tenim un Ruaix a mà???

    ResponElimina
  13. Clidice, sí, els papes podem ser molt pesats imposant els nostres gustos i les nostres dèries i a més volent que siguin assumides com a pròpies pels fills.

    Visca el formatge! (crec que no he tastat mai un formatge que no m'agradés, des del blanc més suau fins al Cabrales o el Tupí).

    No sé si puc dir el mateix dels cantautors catalans... amb la Marina Rossell no puc (em sembla que aquí he tallat una mica el cordó...). Ara, m'agraden molt el Silvio Rodríguez i el Jorge Drexler, potser tampoc és casualitat.

    ResponElimina
  14. Jordi, m'ha fet molta gràcia el teu comentari cantants-formatges. Em sembla que sí, que ens ho hem de fer mirar, però per qui? Per un crític musical? Per un expert en formatges? Per un psicòleg avesat en la parapsicologia cultural? Ben mirat, millor ens quedem com estem...

    ResponElimina
  15. Això de la Marina Rossell és una mica un tòpic, no? La de la Gavina té el seu punt... ahhhh, no puc tallar el cordó!!!

    ResponElimina
  16. A mi el camembert m'agrada però no en puc menjar pel colesterol...
    El Raimon trobo que es molt interessant com cantautor al post franquisme però no m'agrada.
    Del Lou Reed me n'agraden algunes, no totes...
    Quan era petit no m'agradaven les maduixes (ara em tornen boig) i la meva mare em va donar una bufa perque me'n menges una...

    ResponElimina
  17. Mira que no agradar-te les maduixes... és clar que el mètode expeditiu de la teva mare potser era una mica fort, tenint en compte que no es tractava de verdura, que la bufa ja li escau més :).
    La meva cançó preferida del Lou Reed: "Perfect Day" i em sembla que els meus pares no hi tenen res a veure (potser algún amic...)

    ResponElimina