- Algú és el meu nòvio
Que algú en aquest món tingui la particularitat de ser nòvio de la meva filla de 4 anys no deixa de ser una mica inquietant. Com serà? Quines pretensions tindrà? A què dedica el seu temps lliure? I això no és tot. Ja anem pel segon. El primer, el Leo, era una mica bruto, sempre jugant als Gormiti. El d'ara, el Dídac, és una altra cosa. És del tipus simpàtic i divertit, de fet, l'únic que sabem d'ell és que va cantant pel carrer "xim pa xam pa xum pa xim pa xam..." i a la Sara li fa molta gràcia.
Bé, ara quan l'he posat a dormir li he dit, com sempre, que pensi en coses boniques, i avui he afegit, "pensa en el Dídac" (una mica agosarat, potser?), i m'ha dit "tinc por que ja no siguem nòvios". Però segur que segueixen sent nòvios. Com es pot deixar de ser nòvio d'algú que va cantant pel carrer com el Patufet. Molt millor que els Gormiti, on vas a parar!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Si que va ràpid el món! tant petitets i novios!
ResponEliminaQue vigili! Qui hi ha molt bohemi vividor i dels que no dobleguen mai l'espinada!
ResponEliminaComencen cantant el Patufet i acaben engalipant amb cants de sirena...
Jo als 4 anys crec que només corria darrere les pilotes de bàsquet, futbol, etc...
òndia! què precoç! o és que és així ara? potser és perquè els meus són xicots i poc que hi pensaven.
ResponEliminaNo t'atabalis i pren-t'ho amb calma. La teva filla acaba d'entrar a l'edat. El curs passat jo treballava a P5, i cada tres o quatre dies hi havia un autèntic terrabastall a l'aula, perquè hi havia diversos canvis de parella que alteraven les dinàmiques. Ja t'aviso que també hi poden haver poligàmies i poliàndries. Tot entra dins de la normalitat, tu tranquil·la, ni cas. Veient com som els humans de 4 i 5 anys, a mi m'estranya que després una parella ens duri més d'una lluna.
ResponEliminaL’amor, com que és el més profund dels sentiments humans, resulta el més contradictori i damunt ell es poden bastir tota casta de teories.
ResponEliminaApali! bon cap de setmana!!!!
Elfreelang, sí que va ràpid això, jo no vaig començar a pensar en nòvios fins als 7 o 8 anys (una mica precoç, també...). Recordo el primer nen que em va agradar, tot platònic, el màxim era olorar-li la jaqueta (penjada al penjador, eh?).
ResponEliminaPorquet, esperem que segueixi cantant com el Patufet durant molt de temps... mmm m'agradaria saber qui comença aquestes històries dels nòvios, ells o elles (o no depèn de gènere).
ResponEliminaClidice, potser sí que depèn una mica del gènere, això ens ho dirà el Lluís, que ho viu sobre el terreny...
ResponEliminaLluís, gràcies per tranquil·litzar-me (?), o sigui que hi ha terrabastalls pels canvis de parella... però no hi ha judicis per veure qui es queda amb el mòbil de la Hello Kitty, no?
ResponEliminaÉs veritat, Marta, hi ha tota mena de teories sobre l'amor, que t'atrau el qui s'assembla a tu, que t'atrau el que és diferent, que tot és química (podria no ser química?), que és una via per arribar a la bellesa i la veritat (algo així va dir Plató). La veritat és que és fantàstic això de tenir nòvio!!!!!!
ResponEliminaBon cap de setmana a tothom!!!
M’imagino la situació d’aquí a 20 anys: En Leo haurà fet una carrera banal, potser Empresarials (si és que encara queden Empreses). En Dídac possiblement estarà a Pallassos sense Fronteres (dissortadament cada cop se’n necessitaran més). I la Sara serà una noia intel•ligent que farà de Freelance en tasques creatives (la frase : “tinc por que ja no siguem nòvios” no la tornarà a dir més: remenarà i triarà tot el que voldrà). El món ja és de les dones!
ResponEliminaUn udol.
Molt bo, molt bo. Ara, fa una mica de vertigen això de la projecció a 20 anys. T'agafo la paraula que el món és de les dones (podríem fer un món millor??)
ResponEliminaAixò de les diferències de gènere es nota des de ben petits, i els nens es prenen la parella més a la fresca que les nenes.
ResponEliminaEl mascle petit ja mostra dificultats per gestionar les emocions, i especialment per explicar-les. Sembla que respòn al fet que les dones (la majoria) tenen els dos hemisferis cerebrals més ben comunicats, però això ja sona una mica a ciència-ficció.
Aprofito l'ocasió per dir que -com el Llop Estepari- prefereixo veure aviat un món dominat per les dones, i accepto que de tant en tant patim alguna Margaret tatcher.
docns esperat als dotze, jo la vaig tenir que acompanyar a veure jugar a futbol el novio, acompanyar-la al parc per jugar un partit, acompanayar-la a la bolera...ja tinc ganes de que es casi, que es molt cansat fer de carabina...(es broma, que trigui molt, snif)
ResponEliminaLluís, he estat mirant una mica i sí que les dones tenim els dos hemiferis més ben connectats. I he trobat aquesta entrevista bastant interessant sobre el tema: http://evapiquer.cat/articles/2007/02/38384/
ResponEliminaSigui com sigui, sembla que aquesta més gran intel·ligència emocional, empatia, del cervell femení hauria de ser bona de cara a la resolució de conflictes, al món millor, però per això s'ha de poder arribar a llocs de poder, esclar...
Aris, ja veig que a partir d'ara això és un no parar... ja m'imagino el Dídac a la bolera, cantant Justin Bieber!
ResponElimina