He mirat aquest camembert

- A tu el Raimon t'agrada, oi?

És fort que ma mare em pregunti això després de la quinzena de concerts del Raimon que devem portar, des que amb 7 anys em va portar al d'Arenys de Munt, amb els grisos apareixent al final del concert. Llavors, quan em va preguntar per la cançó que més m'havia agradat vaig dir "Non non vine son" ("Una vaca amb un vedellet en braços").

Ara venim del concert al Tívoli i, com sempre, semblava que era jo qui l'acompanyava a ella, sense que quedés clar si a mi m'agradava perquè li agradava a ella o si m'agradava perquè m'agradava a mi (té sentit la distinció, no?).

Tot això ve a tomb perquè m'he sorprès a mi mateixa arrencant un aplaudiment (o sigui, que he sigut la primera a aplaudir) amb els primers acords d'"He mirat aquesta terra". Sabia que m'agradaven vàries cançons, entre elles "Veles e Vents" i "He mirat aquesta terra", però no m'esperava que tant. Per això ma mare m'ha dit de seguida: "aquesta t'agrada eh?," i després ha fet la broma, inèdita després de 42-7=35 anys de concerts del Raimon: "a veure si resultarà que t'acompanyo jo a tu i no tu a mi!". Bona broma.

Tot això vol ser una mena de reflexió sobre els gustos i els afectes. Per exemple, quan tenia la mateixa edat que el primer concert del Raimon, 6 o 7 anys, els meus pares no sabien si m'agradava el camembert, tan fort, perquè m'agradava o perquè li agradava al meu pare. La qüestió és que encara m'agrada el camembert. Molt. (Màxima número 13 de Gemma Sara Glaukopis).

No sé si a la Sara li agradarà el Leonard Cohen o el Lou Reed, o els Manel (que al Joan li agraden molt i per edat li toca més -de fet, ja ha anat a un concert i li encanta Al mar!). I potser algun dia descobrirà que realment li agrada allò que li agrada. O no. I tampoc no passa res.

P.S. Veig que a la màxima 13 vaig posar que el camembert venia de la meva estada a França i no del meu pare. Curiós... com que aquest blog és d'investigació i està en constant evolució em sembla que modificaré una mica la màxima.