Això va ser ahir (avui quasi no ens hem vist i estàvem molt cansades les dues, ni conte hem fet), no sé com vam acabar parlant de la feina, de què és un informe (és un paper que diu coses sobre coses, més o menys), i que faríem un informe sobre les gomes de colors (ahir li vaig comprar, sí, li vaig comprar ahir gomes de colors, perquè em costa dir que no, com el fidel lector d'aquest blog ja sap). I què en direm de les gomes, li vaig preguntar, que són de colors, que serveixen per fer cuetes... en conclusió, que són molt boniques. Gran conclusió per a un gran informe. I llavors va i em pregunta si el meu jefe ho sap tot. Em vaig quedar uns segons dubitativa. No, però sap més que jo, vaig dir. I vaig pensar, igual que jo, que sóc ta mare i no ho sé tot però sé més que tu. No perdem l'ordre de les coses i el bon seny. Però també m'agradaria dir-li que pot qüestionar aquesta mena de veritats. Que té el dret de rebelar-se contra mi, contra el jefe i contra la autoritat (in)competent. Jo sóc força submissa, però no vull que ella ho sigui. Vull que qüestioni l'autoritat, en definitiva. Ep, però això serà en el seu moment, de moment que pensi que els grans tenim raó i ho sabem quasi tot...
Sobretot no li expliquis a la Sara que t'ensenya tantes coses o començarà a questionar la teva autoritat... Si els jefes ho sabessin tot no necessitarien informes, i si la gent fos civilitzada no necessitaríem uniformes. O són els uniformes que ens posen els que ens tornen gent per civilitzar? Vet a saber... "Només sé que no sé res", va dir el savi, i ningú no se'l va creure.
ResponEliminaAls infants els tranquil·litza que els adults ho sàpiguen tot, o ho facin veure. El mal ve quan creixen sense esperit crític o, encara pitjor, només amb esperit crític i sense autocrític. Això si, les gomes de colors ajuden molt si fas auto-critica, que l'important és no fúmer l'autoestima enlaire ;)
ResponEliminaEl nou avatar és Atena, la dels ulls d'òliba? :)
De moment deixa-la que pense que els grans ho saben tot... desprès ja tindràs que anar explicant-li que els grans no ho saben tot, que no sempre tenen raó i, sobretot, que hi ha grans dels que no hi ha que fiar-se del que diuen!
ResponEliminaArticle 1: El jefe sempre té raó
ResponElimina2: si no té raó se li don
3: també es pot prescindir del 1 i del 2 i amotinar-se...
Òscar, tens raó, la Sara m'ensenya moltes coses i no ho sap, però aquest blog serà la seva memòria històrico-sentimental...
ResponEliminaEl jefe: sí, de vegades no sé qui informa a qui, però m'ho passo bastant bé fent informes, em recorda a la universitat (un poc). Els uniformes no ens agraden, no...
Clídice, M'acabo de comprar aquest pamflet que acaba de sortir: Indignaos! de Stéphane Hessel, que es veu que ha tingut un èxit enorme a França. Va dirigit als joves, "un alegato contra la indiferencia i a favor de la insurrección pacífica" i que acaba amb un "crear es resistir, resistir es crear". O sigui, que anima als joves a ser crítics amb el sistema capitalista actual, el pensament productivista... No parla d'autocrítica, però.
ResponEliminaSí, l'avatar és Glaukopis, bella i sàvia...;)
Maria, a mi també m'agrada pensar que els grans tenen raó i que saben, que hi ha algú que sap (per exemple, els filòsofs), però fins i tot a aquests els hauria de baixar del pedestal. I sí que cal anar amb compte amb el que diuen i el que fan molts grans, que n'hi ha de molts perillosos!
ResponEliminaAris, un cop, fa temps, vam arribar al motí, però va acabar guanyant ell :-(
ResponEliminaPer cert, la Sara està preciosa amb les seves cuetes de colors! (perdoneu, però algú ho havia de dir)
ResponEliminaquin moment aquell en què descobrim que els grans no ho saben tot i que estan tan cagats de por com nosaltres
ResponEliminaCrec que el millor quan fan preguntes i tenen una edat per entendre-les es millor explicar-los les coses tal com son i amb naturalitat.
ResponEliminaSí, fa una mica de vertigen, Jesús... de fet, en el fons, l'ateisme és assumir això amb totes les conseqüències, que no hi ha un pare omniscient i omnitot.
ResponEliminaMagazine, és veritat que no saber-ho tot no vol dir no saber res, o sigui que sí que els podem anar explicant coses, més o menys amb el seu llenguatge, més o menys adaptades al seu món, perquè sense algunes certeses tampoc no podríem viure... ara, certes absolutes tipus divinitat no ens calen (no em calen, vull dir).
ResponEliminaUf! Això d'educar algú perquè quan sigui gran sigui d'una manera determinada em sembla molt complicat. I com més anys passo treballant en educació més complicat em sembla.
ResponEliminaCom a objectiu, és bona idea educar per a la insubmissió. Però hauràs de tenir en compte fins on ha d'arribar aquesta insubmissió. De manera que tan sols puc dir una cosa: que tingui sort!
Gràcies, Lluís. Em fas pensar que perquè sigui insubmissa-responsable ha de tenir el cap molt ben moblat i de moment només estem amb la moqueta i 4 cadires de l'Imaginarium. Sí, em sembla bona idea intentar que els nens tinguin una bona base mental perquè puguin ser crítics (i autocrítics, com dia la Clidice). I així seran valents sense deixar de ser assenyats, o precisament per això... espero que en sabrem.
ResponEliminaAixò de què el Jefe ho sap tot és molt relatiu, crec més en el treball en equip i que les relacions d'aquest equip siguin sòlides dins d'un entorn laboral cooperatiu penso que és fonamental,que bé m'ha quedat! O sigui que tu, la Sara i el gegant del pi feu un bon equip!, segur que ho fas molt bé això d'educar. Una abraçada des de la terra de la tramuntana que avui bufa molt.
ResponEliminaHola Marta, sí, el millor és treballar en equip, que hi hagi comunicació, que flueixin les idees i l'ajuda... i com menys elitisme, millor...
ResponEliminaDoncs avui tinc la sensació que sóc una patata educant, sóc una educadora-patata, això o la Sara estava molt pesada i capritxosa, que també! Una abraçada cap allà dalt.