-Quin és el més mitjà?
Com que la Gemma Sara Glaukopis és més aviat previsible, previsiblement avui parlarem de la parla, perquè avui (ahir) hem anat a veure la Laia, la Gegantona de la Parla. Que no parla.
I avui ha dit això la Sara, quin és el més gran, quin és el més petit, quin és el més mitjà... i jo he pensat, com qui no vol la cosa, quina relació hi ha entre el llenguatge i el món? Perquè ella veu una varietat de mitjans i per això ho diu? O veu una varietat de mitjans perquè ho diu? Els límits -o els no límits- del seu llenguatge són els límits del seu món? Ja es veu que estem invocant Wittgenstein, que sempre apareix quan se'l demana.
Però ja sabem que Wittgenstein són dos, el primer i el segon. En el primer, el llenguatge representa el món i el que queda en els límits del món, allò místic, no es pot expressar, més val callar. En el segon, el que hi ha són els jocs del llenguatge, que corresponen a altres tantes formes de vida, per tant la parla, les parles són totes possibles.
I aquest rotllo... ah sí, per la Sara. Doncs no sé quin Wittgenstein ens agrada més, em sembla que el segon, però la cosa mística del primer també és atractiva. Diguéssim que no sé si la parla de la Sara està ratllant la mística, tot forçant els límits, o si és un joc del llenguatge que es va combinant lliurement. Per què no ens quedem en un terme mig? En el més mitjà?
Però un proverbi hindú, en l'estil del primer Wittgeinstein, diu que quan parlem -escrivim- hem de procurar que les paraules valguin més que el silenci. I no sé si ho hem aconseguit. Callem, doncs.
Una altra idea de Wittgenstein és que el món dels feliços és diferent del món dels infeliços (penso en Egipte, ara). But that's another story...
La pregunta seria: es pot parlar de tot? (tot es deixa parlar?)
Havia escrit un comentari gairebé gegantí sobre els límits del llenguatge, però veig que se l'ha empassat el no-res. No el penso repetir perquè la paciència, com el llenguatge, té els seus límits, hauràs de confiar en la meva paraula.
ResponEliminaBé, venia a dir que m'agrada la cançó, però el que et fa sentir coses com ara la música trobo que no sempre es pot explicar del tot amb paraules.
ResponEliminaLlàstima de comentari engolit.. on deu ser?
ResponEliminaDoncs sí, d'una banda hi ha aquesta idea tirant a metafísco-mística que tot és llenguatge, que els humans som éssers que fonamentalment pensem-parlem i que "la parla parla" i "el llenguatge és la casa de l'ésser" (aquest és Heidegger), però d'altra banda, tot i que entenc que pensament i llenguatge van molt lligats, que pensem en el llenguatge, també hi ha alguns límits, com tu deies, algun terreny que s'escapa al llenguatge (o al pensament-llenguatge, al logos). Per exemple, penso en quan ens quedem muts per alguna experiència forta (al Google hi ha 623 resultats per "em vaig quedar mut", 28.000 per "me quedé sin habla", 1.030.000 per "I was speechless). I segurament la música també s'escapa a la parla, en tot cas, no l'abasta del tot. I què carai, que es pot parlar de tot, si pots, però no tot és parla, diria. Precisament m'acabo de comprar un llibre del George Steiner que es diu Los logócratas, i que parla del tema (és que el blog em serveix per investigar...;). No crec que me l'acabi, però :-(
Apa, ens parlem!!
el teu rotllo era més llarg que aquest?
ResponEliminaEra més o menys com el teu, però sense "logócratas" que hom intenta no dir paraulotes.
ResponElimina:-)
ResponEliminaEs pot parlar de tot però amb relació amb nosaltres: per exemple, som binaris perquè tenim deu dits a les mans. Si en tinguessim vint, seriem bi-binaris? potser si. Depend del nostre contexte, religió i coneixements, parlem del més gran, el mitja...el més petit.
ResponEliminaPerò tot té relació amb nosaltres des del moment que ho pensem/coneixem/imaginem... no? i tot i això, com dèiem de la música, hi ha coses/sentiments/sensacions... que no es poden expressar (o no es poden expressar del tot) amb paraules... Per exemple, això mateix que estic dient: em falten paraules per parlar de les paraules!
ResponEliminaA mi l'oncle Ludwig em va deixar marcat amb el seu Tractatus, i per molts quaderns marrons i blaus que hi hagi escrit després, i moltes Investigacions filosòfiques que es marqui, jo encara no he superat la primera fase. O sigui que sí, que les paraules ho poden dir tot, i fins i tot poden dir més del que en realitat l'emissor pretenia. I t'ho diu un apassionat de les imatges :)
ResponEliminaLeblansky, torna cap aquí, plis! A veure, potser no he entès bé el Tractatus, però entenc que quan diu que el que es pot dir es pot dir clarament i que sobre el que no es pot parlar més val callar, a mi em sembla que vol dir que hi ha coses que no es poden dir amb paraules, o sigui que les paraules no ho poden dir tot, no poden dir allò místic. Benu, jo he decidit quedar-me en algun punt entre el primer i el segon Wittgenstein, que les paraules poden dir molt, però no tot tot (és el més mitjà, com dia la Sara, la culpable d'aquest embolic). Què et sembla?
ResponEliminaAra he pensat en aquella frase que vaig citar en un altre post, "el llenguatge és l'ànima dels ateus", la veritat és que m'agrada i com a atea convençuda hauria d'estar-hi d'acord, o sigui d'acord amb el que deies tu... mmm les meves neurones ja en tenen prou per avui, sort que demà les trec d'excursió!:-)
ResponEliminaEn aquest post m'hi he perdut...ho sento... Wittgenstein....tot plegat no ho acabo d'entendre. Us continuaré llegint! Bon cap de setmana!!!!
ResponEliminaNo et preocupis, Marta, jo també estic una mica perduda, sort que també hi ha la natura (la natura parla? és broooooooma). Bon cap de setmana!!
ResponEliminaGemma Sara, jo crec que el Tractatus -com quasi bé tot- té varies lectures, i la que tu proposes no és gens ni mica superficial, però la meua no va per aquí. Potser perquè sempre l'he situat dins el marc de la filosofia analìtica, i l'he interpretat com una crítica salvatge -tan salvatge com les de Hume in illo tempore- a tot allò que queda fora de l'abast de la raó, i que els anglesos qualifiquen amb el bonic vocable de "nonsense". Si els límits del llenguatge són els límits del món, difícilment tindrà cabuda en ell cap element metafísic. La visió hipermegacrítica que el primer Wittgenstein fa en els seus escrits sobre ètica em penso que va per aquest camí.
ResponEliminaSempre m'ha semblat que el Tractatus era una obra escrita amb l'ímpetu de la edat jove, i que el segon Wittgenstein era com el seny que hom posa amb els anys.
Em passo per casa teua aviat per llegir la teua rèplica :)
Ep, em sembla que véns a les meves. Coincidim en que hi ha una crítica a la metafísica, o més aviat a pretendre parlar amb sentit de manera metafísica o mística (el que és místic no és com és el món, sinó que el món és). I igualment voler parlar d'ètica o de religió és depassar els límits del llenguatge. Em sembla que fins aquí coincidim. Però tu dius que les paraules ho poden dir tot. Aquí no em quadra. Potser vols dir que ho poden dir tot dins els límits del món (dels fets) i del llenguatge (amb sentit), tal com ho entén Wittgenstein. Llavors d'acord, però estaràs amb mi que això vol dir reconèixer que el llenguatge no ho pot tot, i que en realitat no pot dir el que em sembla que precisament és el més important per Wittgenstein (l'ètica, la religió...) i que després recuperarà amb els jocs del llenguatge.
ResponEliminaDoncs no sé si el llenguatge arriba a expressar allò que és important, el que està clar és que ho intenta de mala (o de bona) manera. Potser, entre la joventut del primer Wittgenstein i la maduresa del segon, com deies, hi ha aquesta acceptació que l'expressió del que és important potser no serà perfecta, però serà. I fins aquí el comentari que volia dir coses importants però que no sé si ho ha aconseguit ;-)
Ara, les coses importants també es poden dir clarament, p. ex. "Déu no existeix" o "la Sara ha de menjar més verdura".
ResponElimina