dimecres, 5 de gener de 2011

Els Reis, sisplau

-Veritat que es poden demanar 5 o 6 coses als Reis?
-Sí, no massa perquè hi ha molts nens al món
-Els Reis tenen 50 coses, no, 68 coses. 68 és molt, oi, mama?

I tant que és molt. Són les vegades que li he de dir al dia que digui sisplau. Fins que ha arribat un moment que ara m'ho diu ella a mi: "fes això", "si m'ho dius sisplau". Ai, que no nem bé. Em sembla que m'hauria de fer cas sense sisplaus ni res, ni sense l'amenaça dels Reis (que intento no utilitzar gaire).

Tenim les dues escoles de sempre, o sigui, l'estivilliana i la gonzaleziana (com és, en altres països?). A Porta't bé, la Ma Lluïsa Ferrerós ens diu com s'ha de fer perquè l'infant ens obeeixi:
"No perdis temps. Actua immediatament; si no, el nen no sabrà per què el renyes. No esperis que tingui cinc anys perquè aprengui a respectar-te" (uf, encara ens queda un any).

"Ensenya'l. Al principi, a més de demanar-li coses, fes-les amb ell" (ho fem, ho fem, això ho fem).

"Premia'l. Cada vegada que faci alguna cosa bé, incentiva el seu esforç" (també ho fem, però sense passar-nos, que no sé quina escola diu que si fas un reforç exageradament positiu el nen es torna tonto).

"No el subornis. Mai li ofereixis un premi perquè deixi de fer alguna cosa que no t'agrada" (i perquè faci alguna cosa que sí ens agrada com ara menjar? i posar-li La Bella i la Bestia per poder escriure això es considera suborn?)

"Sigues coherent. No li prometis, sota cap concepte, coses que després no compliràs" (exactament, per això no li dic que si no s'ho menja tot els Reis no li portaran res, perquè sí que li portaran faci el que faci; més val no arriscar-se per coherència).

"Educa'l. Des de ben petitó, dóna-li resposabilitats d'acord amb la seva edat" (sí, de vegades m'ajuda a parar i desparar taula, també li encanta posar -molta- sal als aliments. M'és de gran ajuda).

"No cedeixis. Si després de l'aprenentatge no obeeix a la primera, no facis els ulls grossos"  (més que fer ulls grossos, faig la veu grossa, amb posat autoritari, i de vegades funciona. Altres vegades negociem: Si vol una príncipe i jo no vull, em demana la meitat, i jo dic, vale, d'acord. Altres vegades cedeixo, però intento que no es noti massa, o sigui, faig ulls grossos).

I és clar, tenim en Carlos González que a Omple'm de petons diu:

"Als pares se'ls sol donar el consell de no fer-se mai enrere, una vegada han pres una decisió. Si cediu una vegada, haureu de cedir sempre. Us perdrà el respecte. (...) Un pare que cedeix davant una rebequeria d'un nen seria, segons els partidaris d'aquest mite, un mal pare, un ésser dèbil i patètic que es fa mal a si mateix però encara en fa més al seu fill, al qual ensenya a sortir-se amb la seva a base de crits i protestes. Un pare que cedeix a una rebequeria és..., com ho podria explicar? Com un empresari que cedeix davant una vaga o un govern que negocia amb manifestants. (...) Per què hauria de ser diferent amb els nens? Per què en els pares es considera virtut el que en qualsevol altra figura amb autoritat es consideraria tirania i prepotència".

És a dir, González veu positiu el fet de cedir, de mostrar feblesa, de mostrar raonabilitat, de tractar el teu fill com vols que ell tracti els altres quan sigui adult.

El millor seria un just mitjà, que diria Aristòtil (tinc una sensació de déjà écrit).

I després d'aquesta gran (re)descoberta per a la humanitat anem a veure els Reis.

P.S. "Són molt macos, els Reis", ha dit la Sara. I sí, això dels Reis és fantàstic, pura màgia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada