Replicants com nosaltres

-Perquè jo, sap?, jo he sentit coses que vostè no es podria creure.

Això ho diu el protagonista de la segona història real d'Esquizo, de Ricard Ruiz Garzón. I l'acabo de llegir per aquelles coses bones que té la blogosfera (http://tintaxinesa.blogspot.com/).

Evidentment, fa referència a l'escena mítica del Roy de Blade Runner. Aquest deu ser el meu vint-i-pico post i encara no havia dit que tinc un trastorn bipolar. És poc sensat dir-ho públicament, però penso que tampoc no hi tinc gaire a perdre. El blog el llegeix algú o ningú i, de tota manera, ja en vaig donar testimoni en un programa de ràdio i he col·laborat a la revista (anava a dir dels Súpers, no, a la revista El pèndol, de l'Associació de Bipolars de Catalunya).

I què carai, que sóc un exemple d'estabilitat i normalitat i, a més, sóc mama. La meva mare també és mama bipolar i molt bona. (Per pocs mesos no surt en aquella peli, també se'n parla en el llibre, de Joaquim Jordà, Mones com la Becky. La vam anar a veure totes dues, amb una sensació d'esdeveniment i reivindicació).

Si tinc por que la Sara tingui el trastorn? Sí i no. La veritat és que em fa menys por que un altre tipus de malaltia. Aquesta la conec, no em fa por. I tampoc et mors, a no sé que et suïcidis, que és el risc de la malatia mental.

Ja m'agradava la ciència ficció abans de desenvolupar el trastorn, però ara puc dir que, efectivament, els que hem viscut deliris, hem viscut la ciència ficció literalment (de fet, els processos químics són semblants als de les drogues, al·lucinògens especialment, tampoc no és tan estrambòtic). Per citar-ne només un: vaig pensar, vaig creure, vaig viure, que el món era una pel·lícula, en plan Show de Truman. I que hi havia actors i hi havia gent real, i jo intentava endevinar qui era què.

De fet, vaig llegir fa poc que aquest deliri, amb les seves variacions, és freqüent des que es va estrenar la pel·lícula, és a dir, la pròpia pel·lícula entra en l'imaginari del malalt i el fa viure allò com a real (jo sóc molt pel·liculera, també recordo que, com en aquella escena de "E la nave va", de Fellini, vaig mirar el mar i vaig pensar "que bonic, sembla un decorat, és un decorat").

També recordo un altre moment que vaig mirar a ma mare i la vaig veure vella, com si de cop tingués 90 anys, també literalment. El meu cap va fer de David Martí i Montse Ribé en una dècima de segon. Em vaig espantar molt, vaig pensar que s'havia fet vella perquè l'estava fent patir i vaig intentar tirar enrere i sí, va tornar al seu aspecte normal (he de dir que amb 65 anys, la meva mare té molt poques arrugues).

Aquest és un dels pols de la malaltia, el que s'assembla més a l'esquizofènia i que acostuma a donar-se en l'estat d'eufòria. (Abans d'arribar a aquest extrem, passes per una fase anomenada hipomania que s'assembla molt a l'estat que tots coneixem per felicitat).

L'altre pol és el de la depressió, el de no voler viure, el de voler desaparèixer, i que sembla que mai més en sortiràs. Fa molts anys que no sento això, i també sóc conscient que és l'estat més fàcil d'entendre, vull dir que hi ha molta gent que ha viscut una depressió sense ser bipolar.
Francament, prefereixo l'altre, encara que per a la família és molt pitjor.

Doncs bé, el que reivindiquem és que no se'ns identifiqui amb la malaltia, que no se'ns "cosifiqui" per utilitzar un terme filosòfic sartrià. És veritat que de vegades fins i tot nosaltres ho fem, perquè ens toca d'alguna manera l'arrel del que som, del que hem arribat a creure que som o el que hem arribar a veure o a creure que hem vist. Som una mica com el Roy i la Rachel de Blade Runner. Però som bastant normals, en el fons, o a l'inrevés, els Deckards també són una mica com nosaltres (de fet, a la peli no queda clar si el Harrison Ford és replicant o no, oi?).

És a dir, la ment té un poder i, tornant al llibre, com diu un altre dels protagonistes: "I així vaig entrar a l'espiral espiritual, de la qual vaig incorporar, sobretot, una idea: que això que nosaltres anomenem bogeria, d'altres cultures consideren que és simplement una cosmovisió alternativa". Hi ha molt per pensar, aquí. I molta feina social per fer. I molta millora mèdica per endavant, també.

Bé, ja "he sortit de la closca", un cop més (també ajuda el fet de tenir una feina estable i que molts ja ho saben, no és una gran heroïcitat).

http://www.youtube.com/watch?v=lad3ZlzPD4k

Nota: "Sortir de la closca" és una expressió que va inventar-se algú de l'Associació de Bipolars (ara ja no hi vaig, però durant un temps em va anar bé), inspirant-se en la cèlebre expressió de gais i lesbianes. La closca també fa referència al cap, aquí està la gràcia.