Introducing Monster High

 

- Fem el post de les Monster High?

 

 

Li devia a la Sara un post sobre les Monster High. I aquí estem, a quatre mans, fent no sabem ben bé què...

 

Sí, d'acord amb la nostra vocació d'investigació i divulgació, la Sara ens diu el què s'ha de saber sobre les Monster High:

 

- La Draculaura és la més famosa (habilitat especial: fa moda rosa, però es desmaia amb la sang)

- La Frankie és molt bonica (habilitat especial: fa electricitat amb el dit, crea vida)

- La Cleo és d'Egipte (habilitat especial: "mandona" = manaire)

- La Lagoona és d'aigua salada (habilitat especial: nedar)

- La Clawdeen Wolf té la pell de color fosc (habilitat especial: olorar)

 

Ara estem intentant penjar un vídeo però no podem, l'Explorer no va bé i el Chrome tampoc no gaire. La Sara, que es pensa que ja estem a la web semàntica 3.0, que es veu que ho entén tot, em diu que posi al cercador "un vídeo de les Monster High que es carregui ja mateix". La màquina, que és 2.0 i encara gràcies, es rebota i no dóna cap resultat de les Monster High, sinó de la Lady Gaga, que, té raó, també és una mica monster.

 

La tensió creix i jo recordo que pel Nadal de l'any passat vaig veure que hi havia aquesta febre i que els sofridors pares/tiets/avis etc. havien de fer autèntiques curses de resistència per botigues i grans magatzems a la caça d'algun producte Monster High, que s'anaven exhaurint inexorablement, com el temps. No recordo en qui moment d'aquest any van entrar les Monster a les nostres vides, i alhora a les vides de la seva cosina, les seves amigues... de sobte tot era passió per aquestes noies monstruoses i divines, una curiosa combinació. Es veu que ja no són petites per a les Monster, com jo em pensava. O sí? Estan creixent massa de pressa? Perquè representa que aquestes Monster ja van a l'insti... És un tema que va sortint de tant en tant entre mames i papes, i sembla que sí, que creixen ràpid, però no podem fer gaire per aturar-ho. Potser hauria de fer una anàlisi comparativa entre les Monster High i la Heidi que tant m'agradava a mi... Ep, hora d'anar a fer nones!!

 

 

 

 

Bocins sarians d'estiu

A la manera de la rits amb els dimecres, se m'ha acudit abocar bocins d'aquest estiu, amb la Sara de protagonista, un xic desordenats i sense gaire criteri temàtic i/o estilístic, però és que encara sóc de vacances...

- "Sabies que a la prehistòria els romans menjaven estirats?" Ep, d'això ja fa teeeemps, ara ja sap distingir la prehistòria de la història, que si et pares a pensar, és ben curiós.

- Al cap de 10 minuts de manifestació independentista, la Sara s'agobia i vol marxar a casa. Jo em quedo perquè si a més de nouvinguts hem de marxar només començar... no crido gaire però m'hi trobo bé.

- El Jerry, el nostre hàmster, desapareix de les nostres vides, drama contingut, decidim que ha mort de mort natural.

- "Aquest càmping necessita un Spa!", sospites de tenir una filla pija, per sort, afegeix "ho he dit de broma perquè riguis".

- Primer dia de primer curs, el pare s'adorm (perquè no ha sonat el despertador, eh) i la nena arriba tard el primer dia de primer.

- Primer dia de primer, porta una nova agenda que no tenim molt clar on s'ha d'ubicar, s'ha de quedar a casa però si hi ha d'apuntar alguna cosa de l'escola se'n recordarà? Necessitarà una agenda per apuntar-se el que ha d'apuntar a l'agenda.

- Primer dia de primer, ens ha tocat la mestra de P4, la que ens va dir que era molt llesta però molt mandrosa i que l'havíem d'espavilar. El curs promet.

- Maquíllate, maquíllate. Descobrim o més aviat confirmem que li encanta maquillar-se, de noia, de papallona, de Hello Kitty, del que sigui. Li poso la cançó de Mecano, un èxit.

- El purpuritzador. Descobrim o més aviat confirmem que és una malalta de la purpurina. Li encanta, de fet, no sé com s'ho fa que per molt que la banyo sempre porta algun punt brillant al damunt. Un dia fins i tot em va fer comprar-li una joguina que no sabem perquè serveix però que li diem el purpuritzador, tot el que entra surt purpuritzat, no sé, em fa pensar que les coses tristes i lletges de la vida podrien passar pel purpuritzador i sortir brillants i renovades.

- L'enganxamenta al mòbil. Sí, és un joc per aprendre els països, però no li hauríem de deixar jugar tant, culpa meva culpa meva, ma germana està igual amb el seu fill de 7 anys i la Nintendo, i això ens porta al punt següent.

- Xantatges/eines motivacionals a dojo que fem sabent que no hauríem de fer: si fas els deures et deixo 10 minuts de Nintendo, per cada paraula que m'escriguis un xoco-crispi....

- La farra nocturna que es van muntar la Sara i la seva cosina el dia que va venir a casa. El crit del Joan que va donar per acabada la farra.

- La il·lusió de veure com els cosinets de la Sara, l'Albert i l'Aina, són com els seus germans. Que no s'hagi queixat mai de no tenir germans potser és gràcies a això.

PS. Volia penjar una foto de la criatura amb un dels seus maquillatges però no hi ha manera, a veure si un altre dia...

Pausa

- És raro veure algú amb un mando a distància pel carrer.

La Sara té raó, és molt raro!

Bé, aprofitem aquesta frase per agafar el comandament i fer una pausa blogaire. Tenim el cervell una mica espatxurrat, bé, només jo, la Sara està estupenda, a més avui és el seu Sant i està molt contenta. Que què farem per celebrar-ho? anar al txiquipark!

Abans us volem deixar un link per signar contra el frau fiscal.

Cuideu-vos molt!!!!!!

Sara & Gemma

Ep, i un parell de cançons, la primera, aquella que fa "mossa mossa"..., li agrada molt a la Sara (i a mi també déu n'hi do...) i la segona, de La iaia, ens agrada molt a les dues i en tenim una coreografia feta i tot.

Va de premis

Ens ha fet molta il·lusió que la Marta ens hagi concedit aquest premi. Però és un premi que em crea un curtcircuit mental. M'agrada que em triïn però sóc incapaç de triar, sempre em deixo algú que no em vull deixar. Per això, encara que no seguim les normes, volem compartir-lo amb vosaltres.

És més, en un moment d'inspiració sense precedents, se m'ha acudit concedir-vos el Lobster, que és un premi alternatiu, individual i col·lectiu, com a reconeixement als blogaires amics pels bons moments, per fer-me pensar, riure, descobrir, emocionar-me... per tot això.

                                                D'aquí

I per acabar, una frase de la Sara, que és la gràcia d'aquest blog :)

-Aquesta és l'última. I després una altra.

Boys don't cry

- T'has adonat que els nens són molt tontos?

Fanboy i Chum Chum, foto escollida per la Sara

Com ha arribat la Sara a aquesta curiosa conclusió? L'hi pregunto i em diu que alguns nens es porten malament (alguns ja no són tots, uf), que el Roger no fa cas a la mestra i que el Leo sempre vol ser el primer (casos paradigmàtics del que a la meva època se'n deia "fer-se notar"). Sí, d'acord, però en un blog d'investigació com aquest no podem deixar cap hipòtesi sense verificar. I si de vertitat els nens fossin molt tontos? I tontos en el sentit de simples o de ximples? És veritat que les dones som més complicades?

La qüestió es que els tòpics sobre les diferències entre el cervell masculí i el femení tenen una base científica i una explicació evolutiva: en general, els homes tenen més desenvolupat l'hemisferi esquerre, racional, i tenen majors capacitats espacials, més destreses motores, són més agressius i tenen més punteria (francament útil per caçar) i les dones tenim més desenvolupat l'hemisferi dret, emocional, i tenim més empatia (per una major connexió entre els dos hemisferis), som més verbals, tenim millor motricitat fina i major emotivitat (francament útil per cuidar de la canalla).

Sempre m'havia fet més aviat ràbia, però l'altre dia em vaig comprar Los hombres son de Marte, las mujeres de Venus, de John Gray (ep, per un euro a l'Instant Cash). I el John Gray, inspirat per la seva esposa, Bonnie Gray, entre d'altres consells inestimables es dedica a llistar "101 modos de ganar puntos a los ojos de una mujer":
- Abrázala cuatro veces al día.
- Cuando os cojáis de la mano, no dejes que tu mano esté fláccida.
- Sé comprensivo cuando se demore o decida cambiarse de ropa.
- Cuando la escuches, muéstrale tu interés soltando pequeñas interjecciones tales como "ajá, vaya, mmm, pues sí, oh".
- Dale un beso y dile adiós cuando te vayas.
Impressionant. Els altres 96 consells presenten el mateix grau d'inspiració. I això no és tot, perquè guanyar punts no és una metàfora, la dona també en pot guanyar, oitant:
- Ella no da consejos mientras él conduce o aparca el coche y luego le muestra su apreciación por haber llegado hasta allí .... 10-20 punts
- Cuando él se aleja, ella no le hace sentirse culpable .... 10-20 punts
-En ocasiones especiales, ella pasa por alto errores de él que normalmente la disgustarían .... 20-40 punts
- Disfruta haciendo el amor con él (!) .... 10-40 punts
I la millor:
- Ella le pide apoyo sin exigencias cuando él cree que la puntuación está más o menos igualada .... 1-5 punts

Jo no sé si la Bonnie és la responsable d'aquesta cosa que m'he comprat (per un euro, repeteixo). No sé si és fruit d'una ment molt simple o d'una molt retorçada. Si hem de fer cas de Cioran (del matrimoni Gray a Cioran hi ha un salt evolutiu), les dones som més complicades que els homes: "Si prefiero las mujeres a los hombres es porque ellas tienen la ventaja de ser más equilibradas, más perspicaces y cínicas, por no hablar de esa misteriosa superioridad que confiere una esclavitud milenaria".

No ho sé, tampoc li veig la superioritat. La cita l'he tret de Virtudes públicas de la Victòria Camps, on diu que entre un feminisme de la igualtat i un feminisme de la diferència s'ha de trobar un equil·libri. I que si la història i la tradició (no una suposada essència femenina) ens ha portat a desenvolupar l'afectivitat, l'empatia i la manca d'agressivitat, aquests valors els hauríem de potenciar per fer avançar el món. A més, diu la Camps que els valors que han imposat els homes no tenen perquè ser millors que els de les dones: "¿Por qué tiene que valer más la fuerza que la debilidad, el mando que la sumisión, el autodominio que el sentimentalismo, la coherencia que la dispersión?" Ella mateixa diu que cap d'aquests valors és absolut i que en un moment pot ser millor la força i en un altre la feblesa (la feblesa com a força, entenc jo...). Però, se m'acut, com es pot "imposar" la feblesa des de la feblesa? I no es diu, també, que les dones som més fortes, en realitat?

Però la destroyer total és la Valerie Solanas, Manifesto per l'eliminazione dei maschi (títol original: Society for Cutting Up Men Manifesto, no recordo per què el tinc en italià): "En aquesta societat la vida, en el millor dels casos, és un avorriment sense fi i res és per a les dones: així, a les dones responsables, a la recerca d'emocions aclaparadores, només els resta enderrocar el govern, eliminar el sistema monetari, instituir l'automatització global i destruir al sexe masculí (...) El mascle és completament egocèntric, atrapat dins de si mateix, incapaç d'identificar-se amb els altres, incapaç d'amor, d'amistat, d'afecte i de tendresa". Per cert, que la Valerie ja va intentar eliminar un mascle en concret quan va disparar contra Andy Warhol el 1968...

Entre el Gray, la Solanas i la Vicky em quedo amb la Vicky. No ens agrada parlar d'essencialismes, l'home no és essencialment agressiu (ni tonto) ni la dona essencialment afectiva (ni tonta), però hem arribat fins aquí i hem de jugar amb les cartes que tenim (i intercanviar-nos una mica les cartes tampoc aniria malament). Si volem guanyar punts de veritat, necessitem la Sara i el Roger i el Leo. I fins i tot la mestra.

PS. Reivindico l'ús legal de la paraula "tonto" i "tonta" en català.

PS2: Bona revetlla! I moltes felicitats als Joans i les Joanes, a les Joanes i els Joans! I 20 punts per al Joan Gray!

Celebru 44

- Se'm veuen arrugues, Sara?

- Sí, algunes, però estàs guapa, eh?

Amb aquesta frase animosa inauguro aquest post de celebru del meu aniversari. Un fet que pot semblar banal, i de fet ho és, però que em fa il·lusió. I també m'ha fet il·lusió saber que el 2 de juny de 1968 la Mafalada es va tornar a publicar al setmanari Siete Días, després de 5 mesos de no publicar-se pel tancament del diari El Mundo.

De vegades he dit que vaig néixer amb la ressaca del Maig del 68. (De fet, ara que ho penso, ja sé per què no es publicava la Mafalda, perquè la teníem a París aixecant llambordes i dient frases desarmants).

Una pel·lícula que em va encantar, Milou en Mai, de Louis Malle.

Però també hi havia la Primavera de Praga i moviments de protesta a molts altres llocs. Com diu el Dany Cohn-Bendit, en un llibre que no m'he llegit però que té un títol que m'agrada molt, La revolución y nosotros que la quisimos tanto: "En 1968, el planeta se inflamó. Parecía que surgía una consigna universal. Tanto en París como en Berlín, en Roma o en Turín, la calle y los adoquines se convirtieron en símbolos de una generación rebelde. We want the world and we want it now ('Queremos el mundo y lo queremos ahora') cantaba Jim Morrison".

La música, per cert, va ser molt important per aquest moviment. L'altre dia vaig anar a una taula rodona en què Fermín Muguruza, la cantant americana Buffy Sainte-Marie i un activista de la cultura lliure discutien sobre el paper de la música en els moviments socials. Es plantejava si en el moviment 15 M - Occupy Wall Street la música és tan important com ho era als anys 60 i 70. Es pot dir que la música hi és, però no identifica un moviment. Muguruza creu que aquest moviment musical relacionat amb  l'anticapitalisme està per venir, i que no trigarà gaire. (?). Algú altre va dir que fins fa poc la música ocupava un lloc central en l'experiència juvenil i que ara ja no, que potser aquest paper ara el tenen les noves tecnologies. Em sembla un tema interessant...

Però ja que parlem d'identitat, de música i d'aniversari, se m'ha acudit recuperar les meves arrels musicals tal com em vénen de ma mare i de mon pare, perquè jo sóc Raimon i també Camilo Sesto. Que no faltin a la festa, doncs!

Aquí una gravació matussera, amb cors incorporats, m'ha fet gràcia.

També m'ha fet gràcia, en el seu estil de fer gràcia.

I com tothom ja sap, Raimon + Camilo = Janis...

Tornant a les revolucions (quin liu de post, m'estic marejant a mi mateixa), crec que la dels anys 60 potser no va canviar el món, però el va deixar més lliure. No sé ben bé en quin punt estem nosaltres.

I ara arriba el millor del post, us convido a birres, caipirinyes, tequila, mojitos, gintònics i cubates!! sense por a la ressaca*!!

* Un cop vaig llegir que la ressaca és com tenir tot de vidres trencats al cervell, i em va semblar una bona descripció. Però amb vidres trencats al cervell també es poden fer coses, no? Per exemple, un celebru!

Revival filosòfic

Vaig estudiar filosofia. M'agradaria ser filòsofa però només tinc una carrera, alguns coneixements que m'han quedat i el costum de comprar-me el Filosofía Hoy. En la vida diària no acostumo a fer frases "filosòfiques" ni reflexions massa profundes, em considero bastant primària i amb molta por a equivocar-me o a ficar la pota. D'altra banda, poques vegades m'ho he passat tan bé com quan feia treballs de filosofia (no exàmens, treballs). Estava durant uns dies llegint i agafant apunts i després, en una nit, ben proveïda de tabac i de llet, escrivia el treball fins a la matinada, fins al dia següent, vaja. El fet de treballar a la nit/matinada potser donava certa sensació d'irrealitat, la qual cosa ja m'anava bé, pel que té d'irreal la filosofia, un discurs que paradoxalment acostuma a parlar de la realitat.

I tot això per justificar aquest parell de textos que he plantificat aquí, que formen part de les conclusions de dos treballs, sobre la recerca de l'absolut a través de la bellesa i sobre la insubmissió. La justificació útima és l'atac de nostàlgia que m'ha agafat, sorry.

DE KANT A PLATÓ: DAIMONS, ANHELS I ALTRES EXPERIÈNCIES ESTÈTIQUES

Plató i Kant es mantenen en l'anhel (per Kant és una tendència inevitable de la raó) de l'essència. El territori de la noesi serà propi de neoplatònics i postkatians. L'art i l'eròtica són processos que van "en direcció a", que expressen una unitat oculta amb el suprasensible que neoplatònics i romàntics desvetllaran. Aquests voldran aconseguir la unitat essencial i la concebran expressable i sensibilitzada en l'art.

És possible que la història de la filosofia sigui un anar dels límits al més enllà d'aquests, per a tornar-los a traçar després, sense saber quin va ser el principi ni quin serà el final. El "pensiero debole" de la postmodernitat és un pensament de límits, de petits problemes i anhels fragmentats, d'ironies i multiplicitat. En aquest relativisme de "collage" s'ha perdut l'absolut. El problema és que ja no sabem si l'anhelem o no. L'art com a daimon ens ha de descobrir quelcom amagat. I sempre tindrem la sensació que hi ha quelcom de la realitat que se'ns escapa. Essència o absolut roman darrera o vorejant els límits, obrint-los i tancant-los entre belleses i anhels. Però aquest discurs -i aquesta és la seva riquesa- sembla que no té fi...

DOWN BY LAW O LA CAUSA DE LA INSUBMISSIÓ ÉS UNA BONA CAUSA

És veritat que estic forçant els termes però la idea última era il·luminar -donant-ne entitat- aquest lloc de fricció i la paradoxa tan connatural al sistema democràtic: per una banda es sofreix un procés d'individuació amb qui tracta el mercat -penso ara en García Calvo- i de l'altre un procés d'anivellació, uniformitat, control, desembocant així en una massa d'Individus, als quals interessa tenir identificats i a la vegada ben agafats. Jo tinc una idea certament no-idíl·lica de la democràcia, però tanmateix -i precisament per això- demano el reconeixement de la seva crítica, de la necessitat de la seva crítica. El dret a la objecció (i la despenalització de la insubmissió) ha de ser garantit, en primer terme, per respecte a aquells que opten pel dissentiment d'acord amb un concepte de dignitat humana basat en uns drets fonamentals, ja que aquests (i com no, els supletoris d'obediència cega a la llei i al mercat) s'han instituït per a tots. "I scream, you scream, we all scream for ice cream".

Una fragment de la pel·lícula The Wall, de la qual vam fer un treball a 4 (8) mans.

L'escena de Down By Law

 

Dies

- Aquest és el segon millor dia de la meva vida!

I ho diu amb aquella il·lusió! L'expressió li deu agradar perquè més d'una vegada ja m'havia dit "Aquest és el millor dia de la meva vida!". I fa il·lusió que et diguin això, alguna cosa estarem fent bé, penses, però això del segon dia em va agafar desprevinguda. I a més, la criatura tenia clar per què era el segon, perquè el primer encara havia de venir "el primer, quan vagi a casa de la Lucía".

Avui m'ha vingut al cap la frase perquè he tingut un dia bastant demencial. Diria que si he viscut 16.040 dies en aquests quasi 44 anys, aquest deu ser el 12.040è millor dia de la meva vida. O dit d'una altra manera, el 4.000è pitjor dia de la meva vida. I quin va ser el dia 8.020è? Un equilibri perfecte de forces, sens dubte. I el primer? Quan va néixer la Sara? Quan em vaig casar (x2)? Es pot ser més tòpica? (tòpica, sí, però que van ser moments exultants, també).

I si parlem de la humanitat? Quin va ser el millor dia de la humanitat? El primer que em ve al cap és el dia de la Declaració Universal dels Drets Humans, ves per on, que diu la wiki que va ser el 10 de desembre de 1948. També m'agrada el dia del naixement del cinema (28 de desembre de 1895), el naixement d'internet (1 de gener de 1983) o fins i tot el naixement de Nietzsche, aquell que havia de partir la història de la humanitat en dos (15 d'octubre de 1844), però també hi ha l'arribada a la lluna, amb el doble pas per a l'home i per a la humanitat (21 de juliol de 1969) o la negativa de la Rosa Parks a cedir el seient a un blanc (1 de desembre de 1955)... Però veig que no vaig gaire lluny en el temps, podríem anar més enrere i fins i tot molt enrere, en els principis dels temps, i trobar aquell dia en què algú va dir per primer cop "aquest és el segon millor dia de la meva vida" i aquell dia en què algú ho va escriure per primer cop. O per segon cop. I ara ja m'estic començant a liar.

Ben mirat, això de fer un rànquing de dies és una bestiesa, la segona major bestiesa que es pot fer amb els dies.

I parlant de que el millor és el que està per venir, com diu la Sara, aquesta és inevitable; no l'evito, levito: