En la feina

Joan: què fas?
Sara: estic pensant.
Joan: i en què penses?
Sara: en la feina.


Sara: em dintres a l'aigua?


Gemma: què li comprem a la cosineta, per al seu pis nou?
Sara: una porta!

L'Arlet i el Llullu

Per a l'Arlet i el Llullu

SOL YA AUSENTE

Todavía un instante, mientras todo se apaga,
la piedra que recoge lo que el cielo desdeña,
esa mancha de luz
para cuando no quede,
un poco de calor
para cuando la noche...

Todavía un instante, mientras todo se pierde,
la memoria que guarda la belleza de un rostro,
esos ojos lejanos que derraman
su claridad quí, tan dulce y leve,
este amor obstinado
para cuando el olvido...

Pero el olvido nunca:

un instante final que se transforma en siempre,
la luz sobre la piedra,
la mirada
que dora tenuemente todavía
-después de haber mirado-
la penumbra de un sueño...

Ángel González


CANÇÓ

em llevo a vetllar-te
la nina ha caigut
anit quan dormies
la lluna la pruna
s'ha vestit de dol

la nina és a terra
tota ella un manyoc
imatge temuda
la lluna la pruna
ja no surt el sol

la nina per terra
vestida de dol
ja no l'abraçaves
la lluna la pruna
estronca el seu vol

la nina esqueixada
pentina els cabells
la lluna endolada
serà sempre teva
serà sempre amb tu

Oriol Izquierdo


L'Albert, el cosí de la Sara, de 4 anys, diu que hi ha pedres voladores. Són pedres que surten volant quan fa sol. I ho explica amb aquella naturalitat. Potser l'Arlet i el Llullu s'han convertit en pedres voladores que existeixen encara que no les veiem, ja no les veiem. En el món dels nens tot és possible.

En groc

-I en castellà?
-Fuerte.
-I en anglès?
-Strong.
-I en groc?

Em descol·loca.

Aquesta la podríem dedicar a l'Albert Espinosa i el seu mundo amarillo, món groc. Com és "fort" en groc? "¿a qué huelen las nubes?". No crec que la Sara tingués en ment el llibre de l'Espinosa, però fent una mica de pirueta mental i d'interpretació-ficció podem anar al llibre i citar alguna de les frases que em van agradar: "Acepta quien eres, no tengas miedo de ser la persona en quien te has convertido con tus decisiones". És a dir, que aquella màxima de Píndar, "arriba a ser qui ets", aquí es desdoblaria amb alguna cosa aixi com "sigues qui has arribat a ser".

I per a això, Sara, realment, s'ha de ser fort, com tu molt bé has intuït.

Frases cèlebres

- Jo sóc gran!
- Jo també...
- Nem a comprar aigua a la persona?

Aquestes són frases de la Sara. Les dues primeres són frases cèlebres per repetició, quasi obsessiva. "Jo sóc gran" s'utilitza preferentment al parque, allà on es pot fer mal; "jo també" és un comodí que serveix per quasevol situació, no fos cas que es perdés alguna cosa... i "nem a comprar aigua a la persona" la va dir ahir mateix i va desencadenar una discussió sobre qui era i qui no era persona. La senyora que ens ven l'aigua és persona, està clar, però que el papa sigui una persona no està tan clar (amb les hores que treballa poster serà veritat i tot). Avui tornarem a fer un repàs d'aquest concepte, a veure si hem evolucionat.

Feia un munt de temps que no escrivia al blog. A veure si torno a agafar el ritmillu.

Què trobes?

-No passa res, mama.

Estic contenta perquè he tingut ganes d'entrar al Facebook i al blog després de molts dies. He estat baixa, decaiguda, sense ganes de res. Fins i tot un dia la Sara se'm va abraçar i em va dir "no passa res, mama", va ser al·lucinant. Potser no que no passava res, però a mi m'ho semblava i vivia aquell malestar espectral, fantasmagòric, fins al moll del cervell. Amb les pastilles i a little help from tothom estic molt millor, em trobo bé, pràcticament bé del tot.

-Què trobes?

Això ho diu la Sara quan vol dir "Què busques?". Bé, crec que en realitat té una bona intuïció i fon buscar i trobar en una sola paraula. M'agrada aquesta idea. No sé per què la relaciono amb la malaltia i la recuperació. Potser és perquè ara estic en aquest estadi intermedi en què em vaig trobant un altre cop, sense aquella sensació persistent i desagradable de la qual sembla que no et podràs desempallegar.

La utilitat de la filosofia per a l'educació dels teus fills

-No ho vull, aixòòòò!!!

A aquestes alçades del blog ens hem de preguntar una qüestió fonamental:

M'ajuda la filosofia a educar i criar i, com es diu, pujar la Sara?

mmm, moments de reflexió, mmmm: Més aviat, no.

I a la inversa, potser?:

M'ajuda la Sara a entendre la filosofia i, encara més i millor, entendre el món i viure millor?

mmm, moments de reflexió, mmm: Més aviat, no. O sí? potser més això que la primera qüestió, penso. Perquè em posa a prova cada dos per tres, perquè em fa qüestionar-me sobre si Estivill o González, que és més important que si Plató o Aristòtil, Spinoza o Hume. `

I al final, només et queda fer el que pots (una altra bonica tautologia made in barberan) i confiar en el teu sentit comú (que és el menys comú de tots els sentits? això ho deia Descartes, no?) (ara acabo de recordar quan vam veure aquell programa a la tele que es deia Descartes i no, no anava del filòsof, o aquell dia que el Pere Lluís Font va dir que aquell tema d'Spinoza era molt espinós... en fi, moment estelars de l'humor filosòfic).

Bé, i aquí acaba aquest blog tant sesudo. I dit això me'n vaig a veure The Reader, avui que puc (per cert, que bona Gran Torino).

Nota per a pares de fills que vulguin estudiar filosofia: ja es veu que he exagerat. I esclar que ajuda la filosofia a viure i a educar criatures! per exemple, quan la meva nena diu que no vol puré de carbassó jo penso que està alimentant-se amb el martell nietzscheà al costat, i que només és qüestió de dies que superi aquest estadi i comenci a crear ella mateixa els llegums i les verdures que necessita. O algo així.

La Lala també

-La Lala també.
-També què?
-La Lala també.

-També què?

Al final, a la cinquena li he tret que "també ha anat al teatre", la Lala (Laa-laa) que tenia als braços. I no, de fet, no ha vingut al teatre, ni aquesta ni cap altre Lala, amb la Sara i amb mi (el papa s'ha quedat veient el futbol o el bàsquet, crec que el bàsquet). Però no hi ha hagut manera. Se li ha ficat al cap que la Lala ha vingut al teatre (ombres xineses, altra punta de la ciutat, però bé, ha valgut la pena córrer). Serà que ho pensa, realment? se li ha incrustat un record fals gràcies a la il·lusió que li faria que hagués vingut amb nosaltres? Això seria prendre els desitjos per realitats, literalment... no, em sembla que em pren el pèl, directament.

Bé, he intentat distreure-la una mica amb la Maisy, amb el llibre de contraris de la Maisy: Maisy gran, Maisy petita, que ens agrada tant.

Hi ha una nena al Youtube que els diu tots perfectament, en anglès i amb molta gràcia. El que passa és que la Sara juga a fer el tonto, i en comptes de dir "Maisy a ratlles" diu "Maisy ratlleoooouu" i així. (Ep, de vegades els diu bé i tot).

http://www.youtube.com/watch?v=By3AXa14iCk

Canviant de conte, un dels blocs que segueixo m'acaba de fer pensar en el nostre amic el llop. Parla d'un conte en què el llop surt a fer amics i ningú vol ser amic seu, però que gràcies a la paraula ho aconsegueix. M'ha agradat la idea. No sé si és prendre els desitjos per realitats o és més aviat un (ara penso en un concepte filosòfic... idea reguladora?), bé, un desig al qual tendir: que allò dolent, el llop, el que és fosc, no sigui tal, i que el poder de la paraula serveixi per restablir el bé i la concòrdia en el món -al final fan un pícnic tots junts. Ha sonat a Freud, no? Que bé, aquest mestre de la sospita encara no el teníem! Per F teníem Fichte i Frank Sinatra...

http://www.youtube.com/watch?v=By3AXa14iCk

El temps

-Sand keeps pouring in my brain

He afegit una màxima sobre el temps a les màximes de la Glaukopis. És evident que el temps està en el cervell, i que el rellotge també. Per això m'agrada tant la imatge de la Clara Hsu del rellotge de sorra en el cervell.

És evident i no ho és. Vull dir que la qüestió del temps i l'espai no és fàcil, encara menys la del temps. Per Kant eren formes pures de la intuïció, si no recordo malalment. De la sensibilitat. La qüestió és que són formes pures, és a dir, del subjecte que coneix, no de la cosa en si. Tornem al cervell. M'hauré de posar com a deures investigar una mica més sobre la naturalesa del temps.

De moment, sobre l'experiència del temps, se m'acut dir allò que tots sabem, amb un parell d'exemples: The curious case of Benjamin Button, de quasi tres hores, em va passar com una exhalació, i Los abrazos rotos, de dues, se m'ha fet molt llarga.

I ja posats, les hores passades al psikihotel se'm van fer e-t-e-r-n-e-s, fins i tot vaig tenir la imatge que allà dins el dia tenia 24 hores multiplicat pel signe de l'infinit.

El temps, doncs, és relatiu com un xiclet. Sí, aquesta imatge del xiclet també m'agrada.

Per cert, la Sara va neixer en uns 10 minuts, és a dir, que allò de "l'hora ben curta" es va quedar molt curta.

Ara, a mi se'm van fer 30.

Ara, quan la vaig tenir als braços, un altre tòpic que l'encerta, em vaig oblidar del dolor i del temps.

Amb la mania també hi ha un experiència especial del temps. No et creus que sigui el temps que passa en el rellotge. La sensació "xicletera", almenys en el meu cas, era molt gran, de fet, amb la mania hi ha una gran distorsió del moltes coses i de moltes experiències.

Recordo que veient Ventdelplà vaig creure detectar frases i gestos subliminals que estaven rodats per a ments despertes com la meva en aquell moment. Segur que si torno a veure aquell episodi no trobaré cap d'aquells rastres tan ben pensats (ei, i potser no estaria malament...).

La consciència s'altera (ja he comparat aquest estat amb les drogues) i s'alteren el pensament i la percepció. Aquesta última vegada, però, no he arribat al punt de delirar i d'inventar-me la realitat del tot (l'episodi del Ventdelplà era forçar una mica l'hermenèutica televisiva...), aquest cop m'he quedat prop de la versemblança, de la coherència, de la realitat, vaja.

Fins quan? Don't know.