El temps

-Sand keeps pouring in my brain

He afegit una màxima sobre el temps a les màximes de la Glaukopis. És evident que el temps està en el cervell, i que el rellotge també. Per això m'agrada tant la imatge de la Clara Hsu del rellotge de sorra en el cervell.

És evident i no ho és. Vull dir que la qüestió del temps i l'espai no és fàcil, encara menys la del temps. Per Kant eren formes pures de la intuïció, si no recordo malalment. De la sensibilitat. La qüestió és que són formes pures, és a dir, del subjecte que coneix, no de la cosa en si. Tornem al cervell. M'hauré de posar com a deures investigar una mica més sobre la naturalesa del temps.

De moment, sobre l'experiència del temps, se m'acut dir allò que tots sabem, amb un parell d'exemples: The curious case of Benjamin Button, de quasi tres hores, em va passar com una exhalació, i Los abrazos rotos, de dues, se m'ha fet molt llarga.

I ja posats, les hores passades al psikihotel se'm van fer e-t-e-r-n-e-s, fins i tot vaig tenir la imatge que allà dins el dia tenia 24 hores multiplicat pel signe de l'infinit.

El temps, doncs, és relatiu com un xiclet. Sí, aquesta imatge del xiclet també m'agrada.

Per cert, la Sara va neixer en uns 10 minuts, és a dir, que allò de "l'hora ben curta" es va quedar molt curta.

Ara, a mi se'm van fer 30.

Ara, quan la vaig tenir als braços, un altre tòpic que l'encerta, em vaig oblidar del dolor i del temps.

Amb la mania també hi ha un experiència especial del temps. No et creus que sigui el temps que passa en el rellotge. La sensació "xicletera", almenys en el meu cas, era molt gran, de fet, amb la mania hi ha una gran distorsió del moltes coses i de moltes experiències.

Recordo que veient Ventdelplà vaig creure detectar frases i gestos subliminals que estaven rodats per a ments despertes com la meva en aquell moment. Segur que si torno a veure aquell episodi no trobaré cap d'aquells rastres tan ben pensats (ei, i potser no estaria malament...).

La consciència s'altera (ja he comparat aquest estat amb les drogues) i s'alteren el pensament i la percepció. Aquesta última vegada, però, no he arribat al punt de delirar i d'inventar-me la realitat del tot (l'episodi del Ventdelplà era forçar una mica l'hermenèutica televisiva...), aquest cop m'he quedat prop de la versemblança, de la coherència, de la realitat, vaja.

Fins quan? Don't know.