Per a l'Arlet i el Llullu
SOL YA AUSENTE
Todavía un instante, mientras todo se apaga,
la piedra que recoge lo que el cielo desdeña,
esa mancha de luz
para cuando no quede,
un poco de calor
para cuando la noche...
Todavía un instante, mientras todo se pierde,
la memoria que guarda la belleza de un rostro,
esos ojos lejanos que derraman
su claridad quí, tan dulce y leve,
este amor obstinado
para cuando el olvido...
Pero el olvido nunca:
un instante final que se transforma en siempre,
la luz sobre la piedra,
la mirada
que dora tenuemente todavía
-después de haber mirado-
la penumbra de un sueño...
Ángel González
CANÇÓ
em llevo a vetllar-te
la nina ha caigut
anit quan dormies
la lluna la pruna
s'ha vestit de dol
la nina és a terra
tota ella un manyoc
imatge temuda
la lluna la pruna
ja no surt el sol
la nina per terra
vestida de dol
ja no l'abraçaves
la lluna la pruna
estronca el seu vol
la nina esqueixada
pentina els cabells
la lluna endolada
serà sempre teva
serà sempre amb tu
Oriol Izquierdo
L'Albert, el cosí de la Sara, de 4 anys, diu que hi ha pedres voladores. Són pedres que surten volant quan fa sol. I ho explica amb aquella naturalitat. Potser l'Arlet i el Llullu s'han convertit en pedres voladores que existeixen encara que no les veiem, ja no les veiem. En el món dels nens tot és possible.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada