dimarts, 9 de maig de 2017

Vidilla

Fa segles (bé, des del gener) que no escric aquí, renoi. Volia parlar de la vidilla que em dona escriure, i que ho hauria de fer més, per ser coherent amb mi mateixa. Però més que poc coherent, soc mandrosa. Necessito un estímul, un ham, un algo.

Em va donar molta vidilla el projecte del Zurich. I ara m'ha donat vidilla participar en un projecte de l'Eduard dels Antiartistes, un projecte col·lectiu, també: El vestit negre. Són textos i imatges inspirats en cadena, ha quedat molt bonic.

I m'he llançat un ham amb forma de curs al Laboratori de Lletres, a veure.

I es veu que no em passa només a mi. Avui parlava amb una companya de la feina que li passa amb l'actuació, s'està pensant si tornar a fer teatre, perquè li agrada fer teatre, però val la pena desplaçar-se, esforçar-se, provar-se? És més, val la pena tot això quan ja no serem ni grans actrius ni grans escriptores? Aix, això fa mal.

I si és així, què? Recuperem el concepte "vidilla": potser no és bàsic, essencial i fonamental, però t'alegra la vida i te la fa més intensa, què més vols?




26 comentaris:

  1. M'apunto a la vidilla, jo. què hi fa que no siguem grans escriptores? Que no ha quedat maco el vestit negre? Que no ens ho hem passat bé? Doncs endavant!!! I ja que t'has apuntat a un curs, doncs aprofita per a practicar el que hi aprenguis...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que ha quedat maco, i el que porto llegit és molt potent, com el teu llampec, i la idea és xula, doncs endavant, ecco.

      Elimina
  2. Qui ho ha dit que ja no sereu grans actrius ni grans escriptores? Una altra cosa és que us hi vulgueu dedicar professionalment i a temps complet, però suposo que no contempleu aquesta opció. Perquè ja no seria parlar de 'vidilla', sinó d'un projecte de vida.

    L'escriptura recreativa és molt gratificant, i no tens pressió de publicar res, si no ho vols. També pots intentar-ho, i entenc que fent un curs d'escriptura potser sí que ho vols provar, i de vegades te'n surts i tot. Igual que el teatre recreatiu, hi ha molts col·lectius amateurs que fan obres molt reeixides, sense omplir les grans escenes, i gaudeixen ells i fan gaudir al public. Llavors hem de redefinir què considereu 'grans actrius' i 'grans escriptores'.

    Ah, i per escriptura recreativa sempre tens el blog, no te n'oblidis. Que a nosaltres ens deixes desemparats! Podria escriure la Sara, almenys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat que és gratificant, XeXu, i de vegades "lo mejor es enemigo de lo bueno", no? que ser "amateur" està molt bé.

      A veure si bloguejo més, sí, la Sara ha sortit més audiovisual (concretament està enganxada a la realització de vídeos musicals), però ja insistiré perquè m'ajudi una mica, que la culpa la va tenir ella fa 8 anys! :))

      Elimina
  3. I tant que s'ha de recuperar el concepte vidilla. El que et mou i et genera energia. Doncs endavant amb el curs. Qui sap, potser sortirà una gran escriptora, això mai se sap.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte, és aquesta idea del que et mou i et genera energia, merci, tampoc aspiro a gran escriptora, però sí a escriure més. Ep, ens veiem un dia d'aquests?

      Elimina
  4. Potser és que la 'vidilla' és la vida individual -o íntima- i la vida la col·lectiva. La persona i la humanitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Salut, petons i abraçades, cosineta.

      Elimina
    2. Ei, cosinet, no ho havia pensat d'aquesta manera, però també té un sentit. Vidilla té alguna cosa de motivació íntima, més enllà del resultat, la vida potser és més el resultat en la comunitat, com tu dius, no sé, em sembla que m'estic liant. Petonets!

      Elimina
  5. Escriure et dona vidilla i no escrius, totalment incoherent, m’encanta! Potser ha arribat el moment que la Sara prengui el relleu del blog a la Gemma...? Amb la broma la Sara deu haver crescut molt, no? Quina edat té? 18 anys? Es que els nens creixen tan ràpid!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hehe, ara li deia al XeXu que la Sara està en una òrbita audiovisual musical total, això li dona una vidilla que no vegis.
      Creixen ràpid però encara té 10 anys, eh? camí dels 11!

      Elimina
  6. Vidilla és poder fer el que et ve de gust, si ho podem fer la vida ens serà molt més plaent que el neguit de voler arribar on segurament no podrem. Pas a pas, lluitar si però sense capficar-se. El que hagi de ser serà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben dit, Joan, sense capficar-se però esforçant-se una mica, no? Fora mandres! :)

      Elimina
  7. Us ha quedat molt elegant el vestit negre. Amb uns sastres i unes modistes de categoria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, xavier. La idea d'inspirar-se en dues imatges que t'enviaven és molt xula, i el conjunt d'imatges i textos ha quedat molt bonic. Els artífex: la Lena Paüls i l'Eduard López. Bon nit!

      Elimina
  8. Quina sorpresa més bona , Gemma !. He conegut el vostre projecte per la Maijo Guinovart , que també hi participa . Felicitats !!
    I et diria que si ! , que val la pena escriure o fer teatre o tot alló , en que gaudeixis fent-ho i que et doni satisfacció personal , encara que no siguis una archifamosa del món artística... si et dic un secret , aqui al menys en el món blocaire , per tots nosaltres ho ets !.
    Una abraçada i no deixis de fer el que t'agradi !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, artur, fa il·lusió participar en un projecte així, com el nostre Zurich!
      Heheh, fas fet gràcia amb el secret, els blogs són un gran invent, fins ara mateix, una abraçada!

      Elimina
  9. A mi em va donar "vidilla" que vinguessis al recital de Sant Jordi!
    Pessoa i Kafka tampoc van ser considerats grans autors en vida. La Maria Escalas, autora de Abans que el teu record torni cendra, el millor que he llegit en molts anys, té un blog amb vint i pico seguidors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I a mi anar-hi, va ser molt maco!
      M'apunto el llibre de la Maria Escalas, de tant en tant visito el seu blog però n'ho m'havia decidit a comprar el llibre.
      Pessoa i Kafka... desassossegants tots dos, eh?

      Elimina
    2. Pessoa té un desassossec que en el fons és felicitat.

      Elimina
  10. Tens raó escriure dóna molta vidilla i no cal ser cap premi Nobel només gaudint, pel fet d'e confegir històries amb paraules, ja val la pena...Com algú va dir, "no importa on arribis, sinó del que gaudeixis fent el camí"...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bona frase, gaudir pel camí sense estressar-te pel resultat...
      A veure si demà faig els deures del curs i gaudeixo pel camí!
      Petonets, M. Roser!

      Elimina
  11. Vidilla és tot allò que ens fa gaudir de la vida, tot el que ens converteix les hores en minuts, allò que ens motiva, el que ens fa tremolar, el que ens pot portar una mica a la bogeria i, que sense dubte, la escriptura, el blog ens pot portar en moltes ocasions a aquests estats d'il·lusió, a aquests moments en què sents que el temps vola i que la felicitat marca la teva vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alfonso, ho dius molt bonic i aquesta referència a la percepció del temps m'agrada, que tinguem molta vidilla!

      Elimina
  12. Mira, l'altre dia comentava a un amic que no tinc clar per què segueixo escrivint al blog. De vegades tinc la sensació de parlar per a 5 o 10 persones que em comenten de tant en tant mig per obligació.

    Crec que tindrà sentit tancar el blog si ja no em dóna vidilla, com tu dius. O si trobo alguna altra activitat que me'n doni més. Perquè a la vida cal tenir coses que ens faci il·lusió fer. Si no, estem "mortillos".

    ResponElimina
  13. Tota la raó, Sergi, segur que també et va donar vidilla el teu llibre. I el blog, que continuï, que hi vull seguir passant (una mica irregularment, cert). Trobem cosetes, amb il.lusió ;)

    ResponElimina