dissabte, 21 de gener de 2017

Els defectes segons Barack Obama (de fa uns anys)

Per aquell curiós fenomen que ens fa enyorar alguna gent quan se'n va, he recuperat un llibre que vaig comprar fa anys i que no vaig llegir en el seu moment: L'audàcia de l'esperança, del Barack Obama del 2008.

Al pròleg diu:

"Si t'hi fixes, com més anys passen més bé coneixes els teus defectes, com ara els teus talons d'Aquil·les, els hàbits recurrents de pensament que poden ser genètics o poden ser mediambientals, però que gairebé sempre empitjoren amb el temps, de la mateixa manera que una insignificant coixesa acaba convertint-se en un dolor persistent al maluc."


Ell es refereix a la seva inquietud crònica. Sembla que ha estat una arma de doble tall, per una banda li ha portat problemes, però per l'altra l'ha fet avançar.

Això em fa pensar en els meus defectes, i no hi estic del tot d'acord. Crec que ara sóc menys insegura que fa 10 o 15 anys. No és que hagi desaparegut el defecte, però està més controlat, perquè, efectivament, com diu ell, ens coneixem més.

És veritat que altres s'aguditzen, com diu la Sara, sóc molt pesada! D'acord, d'acord, però ella és una desordenada i això ho hauria de millorar.

Sigui com sigui, m'ha sorprès aquesta apreciació pessimista de l'Obama, que no s'adiu amb el clixé opitmista dels nord-americans. Diu que ara vol escriure. Serà interessant llegir-lo, no?

25 comentaris:

  1. veient com comença el tal Trump ara per ara si comparem malgrat el pessimisme Obama és infinitament millor oi? també com que ens coneixem més podem millorar el punts forts i els febles

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant, Elfree, de moment ja ha tingut temps desmantellar la reforma sanitària. Com deia un eslògan a la marxa d'ahir als EUA, "Obama cares, Trump scares".
      També penso que això ho guanyes, amb els anys, coneixe't, i és una de les coses bones de fer-se gran...

      Elimina
  2. Fa temps que no penso en els defectes, tot i saber que en tinc, però el que penso que sí que et dóna el temps i els anys és la capacitat d'acceptar-los molt més, d'assumir-los com a part d'un mateix, i viure amb ells. Potser també aprenem a prendre partit de les nostres virtuts, que també en tenim, o senzillament deixem els monstres i defectes en un racó i anem fent sense preocupar-nos. Potser la preocupació pels defectes també es deu a que als altres no els agradaran. Quan t'adones que tant és el que diuen els altres, que ells també tenen els seus i bé que tu els acceptes, llavors no et preocupen tant els teus. I com que mai he intentat haver d'agradar tothom, diguem que els defectes els carrego allà on vaig amb dignitat. Provar de millorar el que calgui, però sense estrès.

    Passa-ho bé llegint Obama... a mi no m'hi trobaràs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És bo no preocupar-se del que pensin els altres, tens raó, jo sí que he arribat a patir per si agradava o no, quan era més joveneta, i crec que en això he millorat, que no vol dir que em sigui indiferent, tampoc. Carregar els defectes amb dignitat, m'agrada l'expressió, i provar de millorar sense estrès. Efectivament, l'estrès pot matxacar molt, i si tens predisposició a la depressió/mania, és letal.
      Així que no veurem l'Obama al Llibres i punt!... Pity! (no sé si me'l llegiré tot, eh, ja veurem).

      Elimina
  3. El qui segur que no el llegirà és el Tramp-ós

    ResponElimina
    Respostes
    1. El Tramp-ós no el llegirà, no, ni crec que sàpiga escriure gaire, tampoc (potser pamflets titulats America first). Bon dia!

      Elimina
  4. Penso que tens raó, crec que els afectes s'aguditzen amb l'edat,( com a mínim els reconeixem més) però la maduresa n'és un fre i aprenem a controlar-los per tal de no perjudicar ningú...
    No entenc gaire de política americana, però aquest canvi, no m'agrada gens ni mica, fins i tot diria que m'espanta!
    Petonets , Gemma.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Llavors estàs d'acord amb l'Obama, que s'aguditzen, però també dius que aprenem a controlar-los, que és el que a mi m'ha passat, crec, amb alguns defectes, almenys...

      Sí que espanta, esperem que hi hagi contrapesos i contrapoders que el controlin. Ahir es va fer aquesta marxa de dones, que ni que sigui a nivell simbòlic ja té el seu pes!
      Petonets, M. Roser!

      Elimina
  5. tenim la sort que els defectes ja ens els recorden, nosaltres només hem d'intentar no repetir-los

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Joan, no repetir-los i controlar-los, perquè o fan mal als altres o ens fan mal a nosaltres o a banda i banda.

      Elimina
  6. El temps relativitza las coses i així, el que avui ens assembla primordial , al cap d'un temps pot deixar de ser-ho . Per tant intentem fer-ho el millor possible i no ens hi capfiquem !
    Bon diumenge parella !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bon diumenge, Artur, amb aquestes paraules sàvies i positives! :)

      Elimina
  7. O sigui, que la Sara millorarà en ordre i endreça i apagar els llums, oitant!

    ResponElimina
  8. Una companya meva deia molt sovint: "Detrás mio vendrá quien bueno me hará" i a mi em semblava una poca-soltada.
    Però en passar el temps veig que, per desgràcia, no li falta raó al refrany. I en el cas de la política és encertat la majoria de vegades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquest cas, segur, Glòria.
      Ara, si en política passa la majoria de les vegades... no anem gens bé!

      Elimina
  9. Sort que jo no tinc defectes, potser l’únic seria que sóc massa modest...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat, i en teu cas, cada vegada més i més, fins arribar a la modèstia absoluta!

      Elimina
  10. Defectes jo? Què dius!!
    Deixant la broma a part, no sé si sortosament o no tots en tenim. Sempre diuen que si no fos així no seriem humans...cosa que tampoc ens deixa en bon lloc, perquè tot depen de la magnitud dels defectes que tinguem, oi?
    Un d'ells és l'autocrítica, d'una forma suau pot ser bo, però si ho fas a totes hores pots acabar malament. Hem d'aprendre dels errors i de tot allò que no ens agrada de nosaltres mateixos, però sense obsessions. I els anys fan la resta, perquè sí que ens coneixem més.
    Aviat la Sara ho endreçarà tot i tu deixaràs de ser pesada. ;)
    Aferradetes, preciosa.

    ResponElimina
  11. Lluneta, és veritat que una autocrítica en excés pot ser malatissa, com en el cas d'una depressió, per exemple. Coneixe's, sí.
    Buf, no sé si ho aconseguirem, això de l'ordre i l'endreça, ja us ho diré!
    Aferradetes mar enllà!!

    ResponElimina
  12. Pues todo es relativo. Yo creo que he mejorado en mis defectos; por ejemplo: de joven me recuerdo muy borde y ahora me encuentro mucho más simpática, pero otros pueden opinar que era muy interesante -tan calladita-, y que ahora soy muy charlatana.
    Tu no eres pesada como persona, eres pesada como madre para tu hija ¿ya adolescente?, porque las madres, desengañate, siempre somos pesadas desde esa perspectiva filial...

    ResponElimina
  13. Hola Pombolita, cuánto tiempo! Igual Obama se equivoca y mejoramos, eh? Seguro que sí.
    Es verdad, lo de la pesadez de las madres creo que es bastante común, va con el cargo :)
    Por cierto, veo mucho a tu hija últimamente, la vi en El llarg dinar de Nadal i ahora la veremos en Incerta glòria, está on fire, no?? Me alegro!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola guapa,no lo dudes!
      Mi hija está en marcha efectivamente; acaba de volver de Berlin de presentar Verano de 1993 de Carla Simon y parece que ha gustado mucho y el 14 se estrena Incerta Gloria. A ver...

      Elimina
    2. Sí! Me dejaba ésta. Una amiga la vio en Berlín y dice que es preciosa, literalmente :)

      Elimina
  14. Sí... com més passen els anys més conec els meus defectes. Voldria millorar-los, però és tant difícil quan ho tens tan i tan arrelat!!

    Una abraçada Gemma! Se m'ha acudit avui passar per aquí i actualitzar el blog després de tan temps!

    ResponElimina
  15. Una abraçada! Coneixe's deu ser una de les coses bones de fer-se gran (hem de millorar els defectes alhora que se'ns aguditzen, pas facile ;)

    ResponElimina