Estava jo llegint la biografia del John Lennon, una mica per casualitat, quan em trobo amb la data en què es van conèixer ell i la Yoko Ono: un 9 de novembre de 1966, yeah!! Què tindrà aquesta data, senyor!!
S'ha de dir que en el llibre la pobra Yoko no surt molt ben parada. L'autor, que són diversos, sembla que s'afegeix a la llista d'enemics de la Yoko Ono que encara deuen quedar pel món.
"Yoko, cada vez más, se convertía en el objeto de las iras de los seguidores de The Beatles, que veían como su ídolo era manejado por un ser inepto para casi todo: ni era pintora, ni escultora, ni escritora, ni cantante y, mucho menos, compositora; Yoko era artista simplemente porque ella lo decía y lo refrendaba Lennon".
"Yoko también era consciente de que su edad era un handicap que cualquier día podía volverse en su contra: si bien, le había servido para dominar a John, era muy posible que en unos años se volviera en su contra, y John la dejara por otra mujer más joven, atractiva y con ideas distintas. En última instancia, como cualquier mujer calculadora, pensaba que tal vez esa situación se podría resolver con un hijo. La oriental, en el fondo, siempre supo que su vida era una gran pantomima y que había tenido una suerte extraordinaria al unirse a Lennon."
Dures acusacions... sort que després de la crisi de parella van tenir al Sean i el John es va poder dedicar plenament al seu fill... fins que un fanàtic anomenat Mark David Chapman el va matar el 8 de desembre de 1980.
Hi ha alguna manera humana (esclar!) d'eliminar tots els fanàtics de la Terra?
"Oh Yoko" d'un John Lennon podem assegurar que enamorat
La Yoko en acció (la veritat és que irrita una mica...)
"Ai, Yoko", dels Manel ("però avui he entès que us estimàveu, com molts no haurem estimat mai")
"La culpa de todo la tiene Yoko Ono" de Defcon Dos, dedicada al XeXu (com li agrada cridar, a aquesta dona, per cert)
"(Just Like) Starting Over", una cançó d'amor amb el pas dels anys, de les cançons més precioses del Lennon
La darrera actuació dels Beatles, mítica actuació i genial cançó "Don't Let Me Down", el 30 de gener de 1969, al terrat dels estudis Apple
"Here Comes The Sun", de George Harrison, ("Abbey Road", 1969), aqui "live", dedicada a l'Òscar.
"Cut Piece" de la Yoko Ono (1965, pre-John), dedicada a la rits
"L'm Only Sleeping" del disc "Revolver", 1966, escrita sobretot pel John, però als crèdits posa Lennon-McCartney, això m'agrada... dedicada a la Glòria ara que és hora d'anar a dormir zzzz
"God" de John Lennon, per al lince rojo
Yoko no. John millor. Ais...en aquest cas, darrera d'un home famós hi ha una sinyora despistada ;-DDD
ResponEliminaSurtim al diari, en un esment. Segre de dimarts 29, pàgina 42, "cal Talaveró" :-)
Elimina(signat, 2 despistats )
Que dur el que diu, no gosaria dir tot això de ningú si no fos en forma de ficció. No m'agraden els fanatismes de cap extrem, són cares disfressades d'intrasigència i ressentiment. Apa, ja m'he quedat a gust!
EliminaGenial, la cançó dels Manel, li fan justícia :))
Cantireta, John millor, i tant, però la Yoko no em sembla tan terrible com la pinten, no sé, potser em llegeixo una altra biografia del Lennon, es veu que la de l'Ignacio Julià és molt bona. Ara, despistada tampoc diria que és, eh??
EliminaOstres, he intentat comprar l'article, però la màquina em diu que la targeta és aliena al servei... si el tens, passa-me'l!
Sílvia, jo també trobo que és bèstia el que diu el llibre, vaja, s'ha ser o molt ignorant (per allò que la ignorància és atrevida) o molt savi (i el Joan va detectar un error greu al llibre, així que... no sé).
EliminaEls fanatismes són terribles, sí, i s'ha vessat i es vessa molta sang per culpa seva.
Genial cançó i tant!! (tu també ets manelòmana, eh?)
Si ja se sap 'la culpa de todo, la tiene Toko Ono'. Aquesta era una cançó dels Defcon Dos, un grup de hardcore que escoltava jo quan era jovenet. Res a veure amb Lennon, i res a veure amb Manel, que cap dels dos són sants de la meva devoció. He après a tenir mania a Ono, sempre he sentit que ella es va carregar els Beatles. Encara que ven mirat, si és veritat, m'hauria de caure bé. Però ni així.
ResponEliminaJa saps com sóc, segur que em perdones aquest comentari!
XeXu, mira si et perdono el comentari que ara mateix vaig a buscar la cançó aquesta (que surt a la cançó dels Manel) i la penjo en honor teu, que em perdoni la Yoko...
EliminaComptant que tot el que diuen és veritat, també caldria tenir en compte si al Lennon ja li anava bé tenir una mussa així al costat. Jo no el veia com un xicot de poc seny.
ResponEliminaJoan, el Lennon, pel que sigui, estava fascinat amb la Yoko, des que va anar a la seva exposició a una galeria de Londres, el famos 9-N i al final d'una escala hi havia una lupa amb la que podies llegir un missatge que deia "yes". A banda de l'any que van estar separats és una love story com una casa de pagès (com un llit en un hotel, vull dir). Sembla ser que la Yoko alimentava l'ego del John, fent-lo creure que ell era l'autèntic artista dels Beatles, però no crec que se la pugui culpar només a ella de la desaparició del grup, potser es van fer tan grans que van morir d'èxit. Eren mites vivents i encara ho són, fins i tot pels que no els entusiasmi molt el grup, crec jo.
Eliminaels fanàtics són molt perillosos , fins la punt d'assassinar aquells o aquelles persones que diuen estimar o odiar....malaurat Lennon
ResponEliminaimagine the people .....llàstima , el 9 de novembre és una data curiosa tambe va caure el mur de Berlín!
I tant, Elfree, els fanàtics són perillosos... Van matar un dels primers, o el primer cantant que va utilitzar la música per fer crítica social, amb "Imagine", sobretot, que és tot un himne (com el vídeo que va penjar la rits al seu blog, de la Noa i el Khaled). T'estimem, John!
EliminaSí, el 9 de novembre també és la cançó del ramito de violetas de la Cecilia i el Manzanita i el dia que va néixer la meva amiga de la infantesa Mireia (d'acord, potser no és un fet històric però per a nosaltres, sí...), també van néixer Carl Sagan i Eduard Punset, veig a la Wiki. I la caiguda de Berlín és una gran efemèride, a tu que t'agraden les efemèrides! ptons!
Get Back Yoko!
ResponEliminaDo you like Yoko? I can't beleive it! ja tenim el primer del club de fans!
EliminaAl contrari, sempre m'ha caigut mol malament aquesta dona. La lletra de Get Back, cançó de Paul McCartney, diu Get back JoJo, que és semblant a Get back Yoko. Diuen que quan enregistraren Get Back, Paul mirava fixament a Yoko, com a dient-li que tornara al lloc d'on havia vingut, que tornara al seu poble.
EliminaOstres, no en tenia ni idea, i el John ho sabia? Bé, està clar que la cosa era complicadeta... ok, et poso amb els anti-Yoko...
EliminaSempre he pensat que en Chapman només va rematar la feina que la Yoko va començar...
ResponEliminaRealment mai he sigut fan dels Beatles, però si que he sigut fan de l'odi contra la Yoko.
Ostres, que animal que ets, pons..., la Yoko s'estimava el John, segur, però la gent que s'estima també es pot fer mal i potser la Yoko no era molt bona influència de cara als Beatles, ho haurem d'acceptar... ara, també li va inspirar cançons com "Woman", que són precioses...
EliminaNo ets fan dels Beatles? et poso deures: escolta "Julia" (dedicada a la mare del John), "Don't Let Me Down", "I'm Only Sleeping" i "Lovely Rita" (dedicada a la rits) i ja em diràs! Si vols! :-)
Sóc un seguidor incondicional dels Beatles, i la realitat és que John, fins que va conèixer la Yoko, "només" era un Beatle. Que es complementava molt bé amb en McCartney. I que gaudien de la guitarra del Harrison i la simpatia del Ringo. Però només era això, un músic de pop-rock.
ResponEliminaA partir del moment en que coneix la Yoko és quan realment neix el geni, el John Lennon de la posteritat, el que està compromès amb les lluites socials. És quan la intel·ligència es cola en el grup. El que fa cançons contra la guerra, contra el masclisme, i que està a favor de la força del poble. El que es crea enemics entre els poderosos i que finalment, i potser per això, és assassinat. Com en el cas Kennedy, morirem sense saber qui hi havia al darrera de Chapman.
Xavier, contenta de veure't per aquí.
EliminaCaram, això sí que és una defensa de la Yoko. Tens raó que va ser quan la va conèixer que se li va despertar la consciència social, entre "She loves you" i "Revolution" ha passat alguna cosa... la consciència social i la genialitat...
El John ho va passar malament, a Nova York, tenia enemics poderosos, com tu dius i no sabem si hi havia algú darrera del Chapman. Sigui com sigui, qui hi ha a la presó és el Chapman, i em sembla que ja no en sortirà amb vida.
Jo no conec gaire el tarannà d'aquesta senyora, però no em sembla gaire bé, que en una parella un domini a l'altre fins a convertir-lo en allò que pretén...
ResponEliminaA mi si que m'agradaven els Beatles, però tampoc n'era fan...Del Lenon en solitari m'agrada molt l'Imagine!
Petonets estiuencs.
M. Roser, sembla que la Yoko el dominava d'alguna manera, sí, però també li va fer desenvolupar una potencialitat que ja tenia, artística i social. En el llibre diu la Yoko: "'Imagine' crystalliced his dream, it cristallized his idealism and it was something that he really wanted to say the world... "Imagine" és tot un himne, "nothing to kill or die for"...
EliminaPetonets estiuencs!!
Fins a quatre persones estem parlant de la individualitat, els Beatles eren quatre, en ficar-se Yoko Ono com a dona de gairebé ple dret dins del grup, per la pressió que exercia sobre Lennon, el grup va esdevenir una col·lectivitat, amb dos líders, Lennon i McCartney, difícil conjunció a la que calia, tarannà a banda, col·locar un boc expiatori i, aquest era Yoko.
ResponEliminaÉs la meua visió del tema, molt críptica i curta però crec que té molt de real.
Una abraçada des del barri de Russafa de València
Vicent
Vicent, no deuria ser fàcil, no. Tenir dues personalitats com el Lennon i el McCartney deuria ser complicat, i a més el Lennon i el Harrison sembla que anaven una mica a banda (pel seu interès en la filosofia oriental), en fi, que tens raó que la Yoko ha esdevingut el boc expiatori (l'estem reivindicant cada cop més, eh, malgré tout).
EliminaUna abraçada des del barri de Sant Andreu de Barcelona!
Vaig assabentar-me de la mort del John Lennon quan tenia 12 anys, a Castellterçol. Si no em falla la memòria m'ho va dir un noi que es deia Jordi que m'agradava, i per alguna banda sonava "Starting Over".
ResponEliminaAh, i la meva preferida dels Beatles, crec, és "Don't Let Me Down".
Love & Peace!!
Jo opino que la gent que es fica pel mig per opinar de les relacions dels altres s'acostuma a equivocar en un 99% de les ocasions. No opinaré, per tant sobre la Yoko i en John: igual eren un parell d'idiotes, igual eren un parell de savis; però en qualsevol cas això era cosa seva i només seva. M'agrada la cançó aquesta de la Yoko que has posat! I La cançó que més m'agrada dels Beatles crec que és "Eleanor Rigby" del MacArtney, tot i que el personatge que trobo més interessant del quartet segurament és el George Harrison. Records, Gemma.
ResponEliminahttp://www.youtube.com/watch?v=Clg8konMq94
Ei, Òscar! Sí, una mica de safareig estem fent, però és inevitable especular a partir del que sabem, del que creiem que sabem, del que imaginem...
EliminaM'alegro que t'agradi la cançó de la Yoko, et poso amb els pro-Yoko, que la balança està una mica descompensada...
De moment no puc veure l'enllaç, però queda pendent.
"Eleanor Rigby" és molt maca, abraçada!
Maco el vídeo, també!
EliminaEl George... el conec menys, sé que s'entenia força amb el John, que va organitzar aquell concert per Bangladesh, que té una cançó maca en solitari "Oh Sweet Lord"... però m'agrada més el Lennon... però et dedico "Here Comes The Sun" :)
Moltes gràcies, Gemma! Un canvi oportú el que proposes, una cançó lluminosa, preciosa, per una preciosa cançó trista...
EliminaMolta de la meva fascinació pel George suposo que prové d'haver vist "Living In The Material World" del Martin Scorsese, te la recomano. I també de que sóc un agnòstic místic.
A mi em cauen bé tots els Beatles, i també la Yoko Ono. Suposo que s'ha de tenir alguna mena de greu problema a l'oïda perquè no t'agradin moltes cançons dels Beatles, paraula d'Stone!
I el proper 9-N esperem que sigui un nou pas endavant en el nostre alliberament col·lectiu, tant de l'imperiet espanyol com del capitalisme.
Una abraçada!
He de veure aquesta pel·li, encara que corro el risc de convertir-me en una agnòstica mística, ai ai ai.
EliminaEl proper 9-N farem un pas endavant, i tant, i que no vinguin a fer-nos la trabanqueta que saltarem. Abraçada back!
Em pensava que Yoko Ono era la dona de Lennon. Sempre ho vaig creure així. I si, li tenia mania, la seva manera de moure's, de fer....
ResponEliminaA Bilbao, al Guggenheim, hi ha un retrospectiva de la Yoko Ono. Quin descobriment!!! No tenia ni idea, però ja era tot un personatge abans de conéixer el John Lennon. És de les creadores de l'art conceptual, una manera d'entendre l'art que pot agradar o no, que et pot emocionar o fer riure. I és clar, això és difícil que agradi.
De tot el que vaig veure, moltes coses no em van agradar xò d'altres si, i el llibre Pomelo, amb totes les instruccions vitals, el vaig trobar molt motivador. A més, feia participar la gent, que anava als seus xous. Algunes peces francament eren molt enginyoses i et féien pensar. D'altres, si que eren una palla mental que déu n'hi dó.
I quan acabes l'expo, et queda la sensació que et diu la cançó de Manel (que tampoc m'agraden i no havia escoltat). S'estimaven, i molt. I això, ho canvia tot.
Ostres,una expo de la Yoko al Guggenheim! M'hagués agradat veure-la! Suposo que m'hagués passat com a tu, coses que m'haguessin agradat i altres, no. T'he penjat un vídeo curiós, potser hi era, a l'expo... (no he vist els 8 minuts, ehem).
EliminaSí, jo crec que els Manel la claven, malgrat els malgrats està clar que s'estimaven. Em sembla que ja no li tens tanta mania, no? Jo m'estic tornant cada cop més pro-Yoko, malgrat els malgrats. Kisses!
Penso que sense la Yoko Els Beatles s'haurien acabat separant igualment.
ResponEliminaI no et vagis il·lusions, Gemma, el fanatisme no s'eradica fàcilment, va lligat amb la incultura i d'aquesta n'hi ha molta.
Glòria, segurament s'haguessin separat, sí, però no ho sabrem mai. La Yoko hi va ser per bé (pel Lennon, personalment i artísticament, i perquè van fer cançons molt bones) i per mal (perquè era massa present, segurament, una presència massa forta, per als altres Beatles).
EliminaPel que fa al fanatisme, tens raó que va lligada amb la incultura, per això és tan i tan important la educació i la cultura fins a l'últim racó de món... Ptons.
Ara que m'ha agafat per dedicar, miro de dedicar-te una cançó dels Beatles.
Llegint el teu escrit recordo una cançó que fa referència al 9N que no té res a veure amb la Yoko Ono però ve al cas crec jo. Era de la Cecilia i la va versionar Manzanita "Un ramito de violetas" ... et deixo l'enllaç per si la vols escoltar... y cada 9 de noviembre y como siempre sin tarjeta recibía un ramito de violetas...
ResponEliminaSalutacions
https://www.youtube.com/watch?v=48QS5BmeEP0
Hola Ángel! Sí, la conec, perquè la cantàvem amb la meva amiga Mireia que va néixer un 9 de novembre, moltes gràcies!!
EliminaNo ens coneixem però també et busco una cançó dels Beatles, salutacions.