diumenge, 13 de juliol de 2014

De la tuna a la lluna

- Mira, Albert, la tuna!

La Sara no tenia dos anys i aquesta va ser la seva primera frase. Veníem en cotxe amb ma germana i els nens del càmping de Banyoles. La tuna és la lluna. No recordo si es tractava d'una súperlluna com la d'avui, però deuria ser resplendent. De fet, avui la Sara no ha trobat que la lluna fos més gran que la d'ahir però sí que estava com més neta...

Avui s'ha enfadat a l'hora d'anar a dormir perquè no li havia dit abans que demà anem a la muntanya, mai s'havia enfadat per això. Em sembla que és senyal que s'està fent gran (com és normal): vol que la tinguem en compte, que no sigui l'última a assabentar-se de les coses, com ens passa a tots.

Aquella frase de la tuna m'ha quedat gravada, perquè ho va dir amb una il·lusió brutal, la lluna li agradava molt de petiteta, la tuna! la tuna! cridava. Ara ja no li fa tant de cas, no sé si és un signe de fer-se gran, també, meravellar-te menys per la lluna i reclamar que t'expliquin les coses quan toca. 

M'he disculpat, de fet no era conscient que no li havíem dit, ho tindré en compte a partir d'ara, i potser ella tornarà a meravellar-se amb la lluna... 


La tuna, la lluna


Blue Moon de The Marcels


la lluna, la tuna



Harvest Moon del Neil Young, que és maca aquesta cançó!

23 comentaris:

  1. Quan sàpiga què és la tuna de veritat, segur que no està tan emocionada. Ara està en una fase. De petit segur que impressiona, i després potser ja no ens sembla tan espectacular. Però quan sigui gran de veritat, com nosaltres, tornarà a caure en l'embruix de la lluna. O no t'has quedat mirant-la tu amb la boca oberta? Jo sí.

    ResponElimina
  2. Doncs sí, maca maca, i la Sara ha dit que si t'hi fixes hi veus una cara (cosa que ja havia apreciat abans, la criatura). No em sembla que estigui trista, per cert. Segur que hi torna, sí.

    Hahahaha, m'has fet riure amb això de la tuna, fan una mica de por, el vino que tiene Asunción no es blanco ni es tinto lalalá

    ResponElimina
  3. Els records de les primeres paraules dels nostres fills són com talismans que ens ajuden a seguir, la lluna, la Lluna, millor dit, he conegut dues persones en la meua ja llarga vida que els fascinava la Lluna i, ara amb la teua Sara ja en són dos.

    Una abraçada des del barri de Russafa de València, xicotet racó del nostre domini lingüístic.

    Vicent

    ResponElimina
  4. Vicent, sempre m'ha fet gràcia aquesta primera frase de la Sara, el primer cop que lligava unes quantes paraules seguides, i amb quina il·lusió, assenyalant la lluna al seu cosí, no ho havia pensat com un talismà, però sí, m'agrada.

    Una abraçada a la lluna de València (on hi sóc sovint, per cert, per això no vaig informar degudament la Sara a temps, aixxxx).

    ResponElimina
  5. Jo de petita la volia i la meva iaia sempre m'explicava la història de la lluna en un cove. Encara ara la vull, i em costa acceptar que hi ha coses que només es poden admirar sense arribar-les a tenir mai. I més en dies com ahir, que estava tan plena i formosa!



    ResponElimina
    Respostes
    1. Responc una mica més avall, que m'he liat :-)

      Elimina
  6. La Sara és fa gran i espavilada com és troba naturals coses que li semblaven abans meravelloses, màgiques.
    Les primeres frases o aquestes paraules que diuen el menuts malament es recorden sempre. La meva neta deia "parisepia" en lloc de peripècia i ara, a la família o diem tots així, amb un somriure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, la màgia no es perd del tot, però sí, hi ha cada cop més raonament i menys misteri.

      Fa molta gràcia "parisepia", me l'apunto!

      Elimina
  7. Sílvia, t'imagino perfectament volent la lluna de petita. La història de la lluna en un cove la veritat és que no la sabia, ara l'he trobat en un conte marroquí, a internet, no sé si és la mateixa història que la que t'explicava la teva iaia:

    "Una nit en Joha es va acostar a un pou i, en abocar-s'hi, hi va veure la silueta de la lluna reflectida a l'aigua.
    -Pobra lluna com s'ha de veure! Com pot ser que hagi anat a parar dins d'aquest pou? He d'ajudar-la a sortir d'aquí.
    Va agafar la galleda i va intentar atrapar la lluna per després apujar-la. Però la galleda es va enganxar en una pedra i el nostre amic es va pensar que no podia hissar-la per culpa del pes de la lluna.
    Va fer força i més força, i tanta en va fer que en el moment que es va desenganxar, l'impuls el va fer caure enrere. En aquesta posició, va veure com la lluna lluïa enmig del cel:
    -Lloat sigui Déu, de ben segur que amb aquesta caiguda em dec haver trencat un parell de costelles, però com a mínim he salvat la lluna d'una mort segura. Mira com enlluerna, ja més tranquil·la, a casa seva, al firmament!"

    I pel que fa a ara... pensa que d'alguna manera sí que la tens, quan la veus, i quan no la veus també hi és... (jo avui no la veig, per cert), petonets!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No el coneixia aquest, el de la meva iaia deia que era una nena que volia la lluna i un dia va omplir d'aigua un cove i va veure-hi la lluna dins i se la va endur a casa pensant que era seva, però quan va ser a dins va veure que la lluna havia fugit i va plorar molt perquè es va adonar que no la podia tenir. Llavors la meva iaia em deia: "Ho veus, tu vols la lluna en un cove i no es pot tenir". M'ho deia sempre que desitjava coses fora de mida. Suposo que es va fer seu el conte tradicional o l'havia sentit d'alguna altra font oral.

      Elimina
    2. Segurament la versió de la teva iaia està més estesa, és més realista (i tristona), l'altra és una mica megalomaníaca, potser es complementen: no pots atrapar tot el que desitges "fora mida", però si que ho pots tenir present, il·luminant-te, és més, amb el teu esforç ho pots mantenir allà, i ara se m'està anant la bola interpretativa.
      Petonets cigronets selenites :-)

      Elimina
  8. Llavors res a veure amb aquells de les capes negres i els picarols? Ja em deixes més tranquil.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, pons, no sé de què em parles... no serà d'alguna sèrie...

      Elimina
  9. Aquí una que l'atracció per la lluna no l'ha perduda mai, al revés, cada vegada es fa més fort. És amiga, confident i de vegades suporta estoicament les meves penes ... i m'aconhorta.
    Crec, que la seva màgia no desapareix amb els anys, ni tan sols amb el coneixement del que és realment.

    És curiós com recordem algunes paraules o frases dels nostres fills, mai s'obliden.

    Aferradetes i bona setmana!! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Esclar, lluna, si a més t'hi sents identificada! Veig que a més la màgia és creixent, és fantàstic.

      Sí, de vegades se'ns queden gravades, encara ha trigat a fer cap al blog, aquesta frase, la tenia al rebost :)

      Aferradetes i bona setmana, també!

      Elimina
  10. Sempre és millor la "tuna" que no dir-li "penis" al "tennis" ^^ Ja és ben cert, però, que els fills ens van educant :)

    ResponElimina
  11. Hahaha, ja me'n recordo, que mono el teu fill!
    Sí que ens eduquen, potser no ens n'adonem però ens eduquen :)
    bona nit, súper Clidi!

    ResponElimina
  12. és clar que la Sara es fa gran ....reclama autonomia i ser informada de les decisions que l'afecten ....ai la tuna! una tuna esplèndida la d'aquest dies ....fins i tot un dia voldrà fer ella una entrada en aquest blog!

    ResponElimina
  13. Sí, de vegades no sé mesurar molt bé com és de gran, per exemple, avui li he intentat explicar el conflicte entre Israel i Palestina i m'ha dit que millor que li expliqui quan tingui 10 anys (!) però s'ha quedat amb la idea bàsica...

    La tuna... avui el Tresserras en parla a l'Ara, però vol dir una altra cosa, eh?

    A veure, a veure si ens fa un post comparatiu de les sèries del Disney Channel :) Petons, Elfree!

    ResponElimina
  14. òstres! Quan jo era petita també estava enamorada de la lluna.... m'encantava... i de fet, encara m'encanta. Somiava en poder-hi viatjar, jeje!

    ResponElimina
  15. Alba, és que la lluna té molta atracció pels humans en general (i pels homes llop en particular) i alguns n'esteu especialment enamorats... no t'has fet astronauta però li deus fer unes fotos ben xules, oi?
    Nanit i petonets cap a Lleida!

    ResponElimina
  16. No havia vist aquest post...M'ha fet molta gràcia la frase de la Sara, i és bonic que li agradi tant la lluna, senyal de nena sensible...No sé si arribarà a saber mai que és la tuna, potser si algun dia li expliqueu li farà gràcia la confusió...
    Petonets.

    ResponElimina
  17. Moltes gràcies, M. Roser, diria que és sensible, sí. L'altre dia li vaig voler explicar això de la tuna i em va dir que ja ho sabia, que ja li havia explicat abans (de vegades em sembla que em pren el pèl :)

    ResponElimina