dijous, 7 d’agost del 2014

No era la Marilyn, no.... (3 microcontes)

Aquí van els 3 microcontes...

LA MARCIANA

    Vaig conquistar una marciana. No era, precisament, la Marilyn Monroe, però després de tres mesos d'estar encofurnat en una nau espacial, gairebé m'ho semblava. De seguida em vaig adonar d'una diferència evident entre les dones terrícoles i les marcianes: aquestes tenien el sexe de través, girat quaranta-cinc graus respecte els sexes femenins de la terra. Després de molt empènyer em vaig adonar d'una altra cosa: la marciana, ai las!, era verge. Però una mica després, quan vaig poder penetrar amb un sospitós soroll de terrissa que es trenca, vaig comprovar, horroritzat, que era víctima d'una broma de mal gust per part dels meus companys astronautes. No havíem fet cap a Mart sinó al camp de futbol de Vilafranca del Penedès que diu que són molt de la broma. I no feia l'amor amb una marciana, sinó amb una guardiola cap per avall. 

Qualsevol-cosa-ficció, Josep Albanell, La Magrana, 1976


LA BREVEDAD

Con frecuencia escucho elogiar la brevedad y, provisionalmente, yo mismo me siento feliz cuando oigo repetir que lo bueno, si breve, dos veces bueno.
       Sin embargo, en la sátira 1, I, Horacio se pregunta, o hace como que le pregunta a Mecenas, por qué nadie está contento con  su condición, y el mercader envidia al soldado y el soldado al mercader. (Recuerdan, ¿verdad?)
    Lo cierto es que el escritor de brevedades nada anhela más en el mundo que escribir interminablemente largos textos, largos textos en que la imaginación no tenga que trabajar, en que hechos, cosas, animales y hombres se crucen, se busquen o se huyan, vivan, convivan, se amen o derramen libremente su sangre sin sujeción al punto y coma, al punto.
      A ese punto que en este instante me ha sido impuesto por algo más fuerte que yo, que respeto y que odio.

Antología personal, Augusto Monterroso,Visor, 1999


ESPAIS BLANCS

      A mi no em falta que em burxin perquè em senti inclinat a jugar a la contra. Vaig apartar la mà del meu amic —també amb suavitat—, tot dient-li:
—Doncs jo no ho veig pas així. Crec que l’home només té present. Des del temps més remot fins al futur insondable, tan sols ha pogut comptar amb cada instant de cada dia. La resta són records o somnis.
—I què? —em preguntà ell.
Es produí un silenci d’aquells que, per contradictori que sembli, donen cos a les paraules. Al final, vaig proposar-li que no ho toquéssim, que ho deixéssim tal com estava.
—Deixem-ho així —convingué l’amic, matant brutalment una prometedora controvèrsia.

Pere Calders, http://www.rodamots.com/calaix.asp?text=CaldersBreus

        
 
        La Marilyn en acció, fantàstica! (bé, els tres estan fantàstics!)

Si voleu enviar-me microcontes que us agradin, jo encantada, eh??

31 comentaris:

  1. He rigut amb el primer i m'he quedat en silenci amb el de Calders, boníssim! Te'n deixo un que m'encanta:

    Parole, parole, parole

    Si l'amor fos química, ja n'haurien inventat les pastilletes. Jo crec que està fet de paraules. Les que criden, les que no es diuen, les que xiuxiuegen. Les que esclaten als llavis com una magrana oberta.

    "Passions mínimes", Bel Olid

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada molt aquest conte, gràcies Sílvia!
      L'astronauta després de 3 mesos a l'espai ja no veu ni quarts ni hores :D
      El del Calders també m'agrada molt, bé m'agraden els 3, esclar, ptons!

      Elimina
    2. Mira, un microconte molt bo que he trobat, ves que no et soni!!

      RETROALIMENTACIÓ

      Dius el que no vull sentir, malgrat tot t’escolto. Dius que no sóc justa, sé que tens raó. Dius que no seré mai ningú, per dins fa un quant temps que no m’hi sento. Dius que no et reconeixes en mi, que tu ets diferenta. Potser sí. Si ens assembléssim sabries que no et vull sentir, que et comprenc totes les crítiques i que, de vegades, fins i tot sóc feliç.

      Elimina
    3. haha, em sona d'haver-lo llegit fa molt de temps a can punyetes ;) Gràcies per fer-me'l recordar!!

      Elimina
  2. El primer el trobo boniiiiiiissim...... Els altres dos estan molt ben escrits però no tenen el gantxo del primer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, m'alegro que t'hagi agradat tant el primer conte, la veritat és que aquest llibre és tota una troballa. Te'n copio un altre per si tornes a passar per aquí, crec que t'agradarà.

      EL SELENITA

      El que no ha dit la premsa és que quan els americans van arribar a la lluna, el primer que van veure fou un home amb barretina, faixa i espardenyes vigatanes que recitava Verdaguer -amb l'ortografia pre-normativa- com un desesperat. Els cosmonautes iankis van demanar-li tots estorats:
      - Que sou selenita, vos?
      - Jo? Sele-què? Botifarra!
      Els americans, com ja és usual, pixaven fora de test. No sabien que aquell era un de tants catalans que encara estan a la lluna (de València). (Val a dir que n'hi ha d'altres que encara estan dalt de la figuera, però aquests, si més no, estan més a prop.)

      Elimina
  3. Doncs jo em quedo amb el de Calders, com sempre la seva ironia et deixa planxat, t'esperes una gran revelació, i et torna a la terra, com sempre, perquè ell no aixeca mai els peus de terra. M'ha fet pensar en 'Enjoy the silence' de Depeche Mode. El primer em sembla molt barroer, i el segon no em diu res.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, XeXu, el Calders és molt bo. Un altre:

      BALANÇA

      Tot just quan estava a punt d'abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou. Mentre queia, va passar-li allò tan conegut de veure d'un cop d'ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual, monòtona (dit sigui entre nosaltres), de manera que s'empassà l'aigua d'ofegar-se amb una exemplar resignació.

      Ara busco aquesta cançó, see you!

      Elimina
    2. Ah, esclar que la conec, aquesta cançó! però potser hauria de llegir la lletra per trobar-li aquesta connexió que dius...

      Elimina
    3. Gran Calders. És que no sé com ho fa, ho explica amb una ironia tan natural que difícilment se'l pot copiar. Bé, jo no me'n veig capaç, segur que té imitadors!

      La cançó és molt coneguda i jo la trobo molt bona. El que m'ha fet pensar en ella és que diu, d'alguna manera, que les paraules estan sobrevalorades. Fa apologia del gest, i que les paraules només poden espatllar-ho, són innecessàries. No és que hi estigui d'acord, però m'agrada. En el relat decideixen que millor deixar-ho sense afegir res més, que donar-hi més voltes no pot portar res de bo.

      Ara contestava el teu comentari a casa i he entès per què començaves versionant 'Enjoy the silence', he vingut cap aquí a veure què deies.

      Elimina
    4. No sabrem mai si a Calders li agradava Depeche Mode i si a Depeche Mode els agrada Calders... :)

      Elimina
  4. Es cosa meva o el primer es una tonteria?
    Es cosa meva o el segon es totalment inconnex?
    Es cosa meva o el tercer no arriba enlloc?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carai, pons, quin comentari tan depriment! No te n'ha agradat cap! :-(
      Faig un últim intent, per si tornes a pasar, va, que és misteriós, també del Calders:

      ALTRES DIMENSIONS

      Per necessitats d'espai que devia enfrontar un arquitecte que ja descansa en pau, el rebedor de casa té forma de triangle. No hauria pensat mai en les Bermudes, de no ésser que en qüestió de pocs dies el rebedor va endrapar-se la tia Margarida i un cobrador de la mútua que era una bellíssima persona. No és pas per la molèstia, perquè ja se sap que les grans ciutats són incòmodes, però estic una mica nerviós. Ara, quan surto de casa, vaig d'esquitllentes, perquè el triangle em fa basarda.

      Si t'agrada, et beus una pilsener a la meva salut :)

      Elimina
    2. Ahhh, és un comentari-microconte!

      Elimina
    3. es el que més m'ha agradat de llarg

      Elimina
  5. fas col·lecció de microcontes? els tres m'agraden, Calders en té de boníssims un altre geni és Monterroso! : "
    Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí. "

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sí, mira, és una dèria que m'ha donat. Aquest de Monterrosso és molt famós, el conte més curt del món, no? Gràcies, Elfree, a la col·lecció!!

      I te'n passo un altre del Monterrosso, a veure si el tens o no...

      LA FE Y LAS MONTAÑAS

      Al principio la Fe movía montañas sólo cuando era absolutamente necesario, con lo que el paisaje permanecía igual a sí mismo durante milenios.
      Pero cuando la Fe comenzó a propagarse y a la gente le pareció divertida la idea de mover montañas, éstas no hacían sino cambiar de sitio, y cada vez era más difícil encontrarlas en el lugar en que uno las había dejado la noche anterior; cosa que por supuesto creaba más dificultades que las que resolvía.
      La buena gente prefirió entonces abandonar la Fe y ahora las montañas permanecen por lo general en su sitio.
      Cuando en la carretera se produce un derrumbe bajo el cual mueren varios viajeros, es que alguien, muy lejano o inmediato, tuvo un ligerísimo atisbo de Fe.

      Petons!

      Elimina
  6. Quan ens acostem a la mort solem tenir menys paraules, potser perquè ja sabem tot el que volíem saber i que ens hem preguntat durant tota la vida i, el per què de l'amic seria un dir: _Deixa'm ara amb les meues sensacions i amb la meua calma, a soles.
    I a mi mai no m'ha agradat escriure relats llargs, més que res perquè m'avorrisc jo a soles, només en el fet d'escriure'ls, des de la fi de la meua anàlisi que he aprés a estimar allò, tant roí com bo que conforma la meua vida, és el que aprens en un anàlisi a banda de a fer el teu discurs si ets un home o dona de discurs, però desitjar allò que no tens és molt de la bogeria histèrica que ha conformat la Història com la coneixem, potser si només hi haguera homes i dones com jo encara estaríem a les cavernes, però té açò clar, seríem feliços tot i morir als trenta.

    Una forta abraçada i dir-te que jo de fadrí he fet l'amor amb moltes "guardioles" o semblants i per pròpia voluntat, o no tant? La solitud és molt roïna, la d'un fadrí o solter, ara amb la meua dona he trobat el descans vital que tant havia desitjat durant tota la meua vida.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicent, de fet aquí els blogaires feu molts microrelats (jo rarament, perquè no se'm dóna gaire bé la ficció). El blog és un espai fantàstic per aquesta forma d'escriptura.

      Desitjar allò que no tens no sé si és bogeria histèrica, en tot cas, és bogeria histèrica inevitable... s'ha d'intentar no demanar massa lluny o massa alt, però demanar sí, si no, quina tristesa, també, seria bogeria depressiva...

      No diré res de lo teu amb les "guardioles", serà un secret de blog, tots en tenim, no? Però molt millor el descans vital amb la parella, on vas a parar :)

      Abraçada!

      Elimina
    2. Vicent, un aforisme de Nietzsche:

      PRENDRE LES COSES SERIOSAMENT

      L'intel·lecte és en la majoria de les persones una màquina pesada, tètrica i garranyigant que costa de posar en marxa: diuen que és "prendre les coses seriosament" el fet de treballar amb aquesta màquina i de voler pensar bé -oh, que amoïnós deu ser per a aquestes persones el fet de pensar bé! L'amable bèstia de l'home perd, tal com sembla, el bon humor sempre que pensa bé: esdevé "seriosa"! Alhora, "allí on hi ha riure i festivitat, el pensament no val res" - així s'expressa el prejudici d'aquesta bèstia seriosa enfront de tota "gaia ciència".
      - Doncs bé, mostrem que és un prejudici!

      Elimina
    3. Però Nietzsche no parla de la "joia" com la coneixem, només apta per a histèrics, del que jo en sóc un, per molts moments del dia, sinó de la tranquil·litat de fer les coses tal i com són, tal i com ens ixen, tal i com les respirem, fresquetes i aromàtiques sense haver de comprar el perfum, no sé si m'entens, això és la joia en Nietzsche, el nen de Nietzsche és un dir: _Ja està bé de seguir amb la "idea" (mai no és la paraula) de la seriositat i la coherència a tota costa, sinó que creem la nostra benaurança, el nostre benestar, fem que tot siga "rutllant" que tot rutlle.
      O així ho he entès jo, però també diu que la llibertat rau en viure i deixar viure, saber que ha d'haver de tot i tothom té el dret a viure com li plaga i a interpretar tot com vulga, sàpiga o estime correcte o coherentment incorrecte, en definitiva una llibertat que està demanant Occident d'ençà fa molts anys i s'està perdent malauradament en la higiene i la profilaxi de la ciència, gaia ciència en contra de la ciència o discurs científic que tant abomina Nietzsche front a la psicologia, el saber estar i saber escoltar, tens la raó, perquè en el fons i en la forma, la veritat no és l'important del discurs sinó la intenció, i et done les gràcies per la teua amabilitat en contestar-me, jo que potser estava, i així som d'animals els homens, destorbat per una dèria abans d'escriure't el meu comentari, per això gairebé sempre trie els moments més adients i en els que no estic amb cap odi, dèria, sentiment negatiu, joia, tristesa, sinó que agafe,normalment els que estic lliç, excepte aquest, espere que sabràs disculpar-me.

      Una forta abraçada i dir-te que no podria passar sense el teu bloc, la veritat és que no és del tot cert, però que una cosa molt gran perdria sense ell.

      Petons des de València

      Vicent

      Elimina
    4. Vicent, gràcies per tornar. I sí, em sembla molt nietzscheà el que dius sobre Nietzsche, valgui la redundància, em sembla que ell valorava molt la llibertat i la joia, i la joia de ser lliure, i la joia del coneixement, més important en la intenció que en la dada "objectiva".

      No t'he de disculpar de res, no patiscos, i m'alegro que t'agradi el blog, jo també m'hi he tornat a aficionar, és una addicció com qualsevol altra (no, com qualsevol altra, no! :)

      Petons des del barri de Sant Andreu de BCN

      Elimina


  7. No se sap mai

    De les quatre rodes del cotxe, n’hi havia una que girava al revés. Però era la bona, perquè provava d’allunyar-se d’una corba que ens va desmanegar a tots.




    El mirall de l’ànima

    No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s’assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s’havia confós.


    ResponElimina
  8. He clicat sense adonar-me'n, mecatxis...A mi m'agraden molt els relats curts d'en Pere Calders, per això te'n deixo un parell de curtets, que els trobo molts reeixits...
    Aquest Espais blancs, m'ha fet pensar: jo crec que el present és precisament el resultat de totes les vivències del passat, i tots els presents que esdevindran, seran el futur... Present , passat, i futur!
    Em fa gràcia la resposta de l'amic, perquè quan no vull discutir, també dic: matem-ho!
    Veig que la calor, t'anima a escriure...

    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes


    1. Gràcies pels contes M. Roser, són molt bons, t'envio un de tornada (és la febre dels microcontes, és que amb la calor vénen de gust ;). És una mica la cara B del mirall de l'anima...

      MIRATGE

      L’altre dia, mentre m’afaitava, vaig descobrir-me una altra cara. I no m’era pas desconeguda, s’assemblava a la d’un veí meu que no puc veure, un home insuportable amb el qual ens barallem a cada pas. Des d’aleshores em tinc mania i m’odio, ja no em puc quedar sol amb mi mateix.

      La d'"Espais blancs"... és veritat que de vegades val la pena parar, perquè enfilar-se cadascú per la seva banda no serveix de res. Potser, després, podran reprendre la conversa, en un futur proper.

      Petonets!


      Elimina
  9. M'agraden, m'agraden, m'agraden els microcontes, quan més
    "micro" millor. Boníssims els tres que has compartit, Gemma.
    "Ningú és perfecte" l'he vist un munt de vegades i sempre, sempre em fa riure.
    ;D

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Ningú és perfecte" deu ser de les pel·lis més perfectes que hi ha!
      Avui he entrat a una llibreria i m'ha cridat un llibre de microcontes (o micro-contes, amb guionet), són de la Montserrat Cornelles:

      SENZILL

      A la porta de la màxima senzillesa hi condueixen uns graons alts i força esquerps. No és fàcil arribar a l'essència de les coses. A les veritats nues.

      GUSTOS

      Com que els tomàquets volen sol, va plantar les tomaqueres a l'ombra. Mai no li havien agradat, els tomàquets.

      NECESSITAT

      Abans que existís cap lladre, rere la porta de casa meva ja hi havia un garrot per espantar tots els lladres del món. Tots. I el món, perplex, va haver de generar lladres. Més que res perquè els de casa no tinguessin un disgust.

      Petonets!! (això no és un micro-conte, però podria ser-ho ;)

      Elimina
    2. Bona aquesta Montserrat Cornelles! Serà qüestió de buscar el llibre.

      Elimina
    3. Glòria, el llibre es diu "Micro-secrets. Recull de micro-relats i fotografies", Col·lecció The Secret la revista, núm. 1. Siau suau!

      Elimina