Mira Lou, unes quantes coses et volia dir, que segur que encara estàs en el llimb i encara em pots escoltar (a més, el català t'és proper, almenys els poetes).
- Em va agradar de manera instantània el Take a Walk On The Wild Side, quan tenia, no sé, 18 anys? I se'm va clavar durant una bona temporada en algun racó del cervell relacionat amb les emocions (bé, el Transformer sencer).
- Vaig plorar anant en cotxe amb Perfect Day, per un noi. Crec que no era un dia precisament perfecte, però aquella música que sonava al cotxe el feia totalment èpic, com esqueia a l'ocasió. (Anys després he pensat que podria ser una de les cançons que sonés al meu enterrament, perquè m'agrada molt, o Magician).
- Vaig flipar molt al concert del New York, 1a part New York, 2a part grans èxits. (Després en tindries alguns més, d'èxits, però ja no com els grans del Transformer, el Rock n Roll Animal o el Berlin).
- Em vaig enamorar mentre et redescobria amb la Velvet (la Nico, la Mo Tucker... Pale Blue Eyes, Sunday Morning, All Tomorrow's Parties....)
- Em van prendre el pèl (de bon rotllo grrr) fent-me creure que anava a un concert teu que mai va existir (ostitu, com es pot ser tan pava).
- Vaig anar a un concert (recital conceptual) teu amb la Laurie que sí que va existir però del que no vaig entendre pràcticament res, però és igual.
- En aquest mateix sentit, confesso que de vegades en el random de l'ipod em surten cançons teves que passo de llarg, no puc.
- En l'altre sentit, confesso que de vegades necessito sentir cançons teves o de la Velvet. Com ara mateix.
Thanks, Lou. Too sad.
Sunday Morning, la ironia és que aquest matí he estat a punt de penjar aquest vídeo al Facebook, m'ha fet gràcia el noi fent tai txi...
Pocs van entendre com ell que musica i literatura son dues germanes que es necessiten i que no s´ haurien d´ ignorar tant.
ResponEliminaToo sad too.
Pd- quan a endless cycle va escriure: Ella nomes es feliç quan esta patint, de fet, per aquest motiu es va casar.... vaig pensar que era de les millors frases amb les que definia com la buidor espiritual ens pot dur a la auto destruccio.
Gracies Gemma
Ei, Enric, acabo de veure el documental que feien sobre el Transformer... "després d'un àlbum tens tota la vida per endavant"... La música, la veu (per mi molt important) i la lletra, tres germanes que es necessiten, crec que tu ets més sensible a la lletra que jo, en general, vull dir que jo de vegades no hi aprofundeixo, o me la invento directament (de fet, durant molt de temps vaig pensar que Perfect Day acabava dient "you are going to read just what you saw", que no està tan allunyat del sentit original :)
EliminaTambé diu en Lou que el fet que hagi escrit una cançó no vol dir que sàpiga què significa, aquesta frase que dius d'endless cycle és bastant desconcertant, potser la buidor espiritual té a veure amb no ser lliure, no ho sé, el Transformer també és això: I'm so free.
Mira, tu mateixa m'has xafat el comentari. Jo no sóc gens de Lou Reed, no l'he seguit ni sentit mai gaire, tret de les cançons que és impossible no conèixer. Però m'agrada molt la versió de Perfect Day que has enllaçat, amb tota aquesta colla, amb finalitats benèfiques. La cançó no la coneixia d'abans, així que per mi aquesta és la primera versió, i és molt xula.
ResponEliminaPer cert, molt valenta i sincera en els teus punts a dir-li a l'artista. Reconèixer que algun cop no l'has entès i que moltes cançons seves les passes, a l'hora d'acomiadar-te d'ell ho trobo molt bé. Sempre des del respecte, i dient-li moltes coses bones que ha fet per tu, és clar.
Ostres, XeXu, no coneixies Perfect Day i t'ha agradat (esclar!), això vol dir que te'n poden agradar moltes més! Agafa't el Transformer, si et ve de gust, i escolta'l amb calma. Ep, i si no t'entusiasma tampoc passa res (després de l'èxit amb Blade Runner tampoc em vull fer pesada, ehem!).
EliminaBé, és que res és monolític, no? tot té llums i ombres, com les seves cançons... però de valenta, poc, i de costat salvatge encara menys... ;D
Tan parlar de Lou em recorda a una sèrie que m'han recomanat i encara no he vist però veuré que es diu Louie. Algú més la coneix la i recomana?
ResponEliminaDoncs no la conec, pons (normal), però té bona pinta, a veure si la investiguem una mica, eh??
EliminaPerfect day és la meva preferida, ahir la vaig escoltar molts cops. A mi també m'ha fet plorar moltes vegades. Bona setmana!
ResponEliminaÉs que és una cançó perfecta. I com és que fa plorar? Potser per això vull que soni al meu enterrament? sóc una mica sàdica, no??
EliminaPetonets i bona setmana, Sílvia!
No conec gaire l'obra d'aquest cantant, però no és pas dels que més em transmet emocions...Tot i que la primera cançó que anomenes el Take a Walk...si que la recordo, era d'aquelles que la sents una vegada i no pots parar de taral·lejar-la...
ResponEliminaPetonets.
Que curiós això de les emocions i la música, sembla que el que ens emociona ha d'emocionar tothom, avui li deia a la noia que fa el recull de premsa de la feina "posaràs la notícia del Lou Reed en destacat, no?" i no, no ho ha considerat així. Però em sembla que no pot evitar taral·lejar-la, efectivament :)
EliminaPetonets, gràcies, Roser.
La malenconia de la melodia del Perfect Day contradiu el títol, i si hom analitza la lletra, veiem que molts dels nostres dies perfectes, són profundament tristos. és quan t'adones que els dies feliços són efímers que esdevé la sensació de malenconia. Reed és, de fet, un senyor que marca el pas del pop a l'edat adulta.
ResponEliminaEm ve al cap el conte de Salinger, "Un dia perfecte per al peix plàtan", que sembla fet a mida per aquest tema (un dia perfcete per a suïcidar-se, ve a direl conte). I sempre ens quedarà aquest plàtan warholià associat a Lou Reed...
Sí, la melodia de Perfect Day és d'un melàncolic trist que mata, no sé si els dies perfectes són profundament tristos, més aviat la tristesa és posterior, perquè són efímers, són preciosos... però possibles (al final, sembla que depenen de nosaltres i tot). Vaja, que espero haver-ne provocat uns quants abans de l'enterrament ditxós ;)
EliminaAquest conte del peix plàtan promet, a veure si el pesco, gràcies, Eduard.
Ps. El Joan està d'acord amb el teu comentari que el Lou Reed porta el pop a l'edat adulta.
En efecte, la malenconia sempre és posterior, en la recreació. La nostàlgia és retrospectiva, però sovint enganyosa: filtra el record amb colors bonics, o directament el falsifica -i en casos extrems com solen ser els dels poetes- els fabrica.
ResponEliminaSobre el conte: http://antiartistes.blogspot.com/2011/09/el-mirall-de-salinger.html
Sí, això dels filtres amb efectes especials és molt de human being... Gràcies pel link a l'article, acabo de trobar el conte a la xarxa, no sé si és pirateig, però em sembla que aprofitaré l'avinentesa...
ResponEliminaCom a tu, Coney Island Baby m'encanta.
ResponEliminaNo sé si és perquè he acabat de dinar o perquè la llum filtrant-se entre els núvols dóna un aspecte càlid a aquest racó, sigui com sigui, és la cançó perfecta per a aquest moment.
Aferradetes, nina :)
Genial, lluna, glory of love!
ResponEliminaPetons i bessets!
Un molt bon homenatge! i realment, molt present a la teva vida.
ResponEliminaJo, d'en Lou Reed només connec un parell o tres de cançons, i ni Sunday Morning l'havia escoltat. Em costa una mica, és semblant amb el que em passa amb Leonard Cohen. No li agafo el puntet.
Perfect day la vaig conéixer amb aquest mix! era una época molt british meva i sortia el Brett Anderson, de Suede!
No ho sé, potser és generacional... la qüestió és que per a mi la santíssima trinitat està formada pel Lou Reed, el Leonard Cohen i la Janis Joplin, espero que el Cohen encara ens duri uns quants anys!!! Petonets!
ResponElimina(No em diguis que a la Janis tampoc li agafes el puntet perquè ploraré).
No deixa de ser curiós que la meva santíssima trinitat sigui de la generació dels meus pares.... Coses del mitificar!
ResponEliminajo en música estic peix...però vaja almenys l'he escoltat alguna vegada, espero que pugui llegir el teu particular homenatge
ResponEliminaehem i bona castanyada o bon haloiu
Elfree, jo crec que entre postura i postura de tai-txi ens va mirant i escoltant el que diem d'ell...
ResponEliminaGràcies i igualment amb efectes retroactius!
A mi m'agradava, però el que més em va agradar va ser quan a l'última etapa es va posar en plan acustic i va donar un concert al Palau boníssim
ResponEliminaQue bé, Aris, segur que va ser genial, però diria que va ser la penúltima etapa, a l'última etapa només recitava, almenys al concert de Porta Ferrada... Potser vam coincidir al de la Catedral....
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina