diumenge, 13 d’octubre de 2013

So different

- Mama, no m'ho puc creure, estic cansada de lo molt que he dormit.


Aquest fenomen estrany que li ha passat a la Sara, de vegades passa: quan dormim molt, ens llevem cansats, potser ens ha passat això durant molt de temps, ara potser estem despertant, no ho sé, i veiem dos camins:

- Hi ha el camí independentista que il·lusiona, però sense voler ser il·lusos (que no ens expliquin contes de la independència amb final feliç, per poder dormir tranquils, com en el gag de Polònia de dijous). Cal més democràcia (poder votar) per aconseguir-ho.

- Hi ha el camí del procés constituent i el de la CUP, que té la independència com a via per poder arribar a una societat més justa i democràtica, sense límit geogràfic. Cal més independència (en tots els sentits) per aconseguir-ho.

El Gerardo Pisarello, professor de dret constitucional, diu que un procés constituent pot ser de moltes maneres. La qüestió és que, en cas de proclamar-se la república catalana, sigui el que nosaltres volem. Això és possible? Home, si en tres anys la independència s'ha fet possible en tants caps, això també, no? Ara bé, segons Gerardo, s'han de vèncer 3 discursos (tres estats mentals, jo diria):

- el de la resignació
- el de la por
- el de la inevitabilitat

Crec que a més es retroalimenten. Perquè que les coses siguin com són sembla inevitable. Si ens atrevim a canviar-les, aniran maldades. Per tant, por i resignació (en realitat, de por, poca, ni ens arribem a plantejar alguna mena de canvi real a nivell social, ni a petita ni a gran escala).

No vull ser ingènua, no vull que m'expliquin contes de la societat justa amb final feliç (espero que en facin un gag a Polònia ja). Però coi, intentem-ho, ni que sigui imaginar-ho, pensar-ho.

                              
El David Fernàndez citant Allende. Com pot ser que s'apassioni tant aquest home si és completament impossible el que diu?

I ara ve la falca publicitària: avui a les 11h a les Fonts de Montjuïc. 


28 comentaris:

  1. Jo mai estic cansada d'haver dormit molt! Tots els camins són bons si duen a la independència pacíficament.

    ResponElimina
  2. Molt bé, Helena, comencem el dia amb optimisme! Me'n vaig a la dutxa a cantar, un bon començament per fer camí ;) Petonets!

    ResponElimina
  3. Podríem dir que els meus són aquests que expliquen contes amb final feliç, no ho sé. Però jo no entenc un final feliç sense un canvi social, sense un canvi de mentalitat del poble i sobretot dels governants. Eliminar els mals vicis, convertir-nos en una societat avançada, justa i que no exclogui a ningú. No sé a prop de qui em posa això, però crec en el meu país, crec que ha d'esdevenir independent i volar sol, i que un cop aconseguida la fita, hem de fer fora els que manen i posar-hi gent que representi el poble i els seus interessos, de manera real, i no només de paraula. Catalunya ha de ser gran. Si ens fem independents però seguim amb la mentalitat actual, tindrem un país merdós com, amb perdó, és Espanya a dia d'avui.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que no hem d'esperar tenir un món ideal i feliç, ni com a Catalunya ni com a planeta Terra, més que res, perquè no ens enredin (que ja no tenim dos anys com per anar creient en els anuncis de la tele, parlo per mi), però sí que podem intentar aproximar-nos-hi al màxim, com a Catalunya i com a planeta Terra. I jo crec que les dues vies han d'anar paral·leles i s'han de reforçar mútuament. Vull dir que la mentalitat de la common people ha d'anar agafant confiança en ella mateixa i perdent la por als que manen (parlo per mi també, esclar!). A més, la possibilitat real de la independència (que els independentistes de tota la vida encara al·lucineu) no ens l'han venut des de dalt, és veritat que la qüestió econòmica pròpia pesa molt, i és ben lícit, però la il·lusió també s'encomana, i sobretot, el click mental que es produeix en un moment donat. Bé, és un debat interessant, i espero seguir debatent-lo sense fer-me molt pesada, ni per a mi mateixa!! Fem-nos promeses que valguin, XeXu!

      Elimina
  4. Per començar a anar bé en aquest país i arreu del món tots hauriem de canviar mentalment i dels polítics actuals no n'hauria de quedar ni un. No podem canviar gaire només maquillant quatre aspectes, dos mil anys d'història ens avala. Cal erradicar egoïsmes, ànsies de poder, corrupció i un massa llarg etc.
    Independents esterm molt millor, segur, però caldrà vigilar molt de prop les rates que com sempre se'ns foten al graner.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Completament d'acord, Joan, records meus i de l'Oliveres des de Montjuïc!

      Elimina
  5. Per a mi com a valencià, i per tant alié a la vostra idea d'independència no en parlaré, però sí et puc dir que el tret més important de la meua ciutat, del meu barri és la llengua, malmesa, retrocedint dia a dia, mentre hi haja una persona que puga, mitjançant sentiments o a la força, callar dic, a un catalano-valencianoparlant i passar-lo a la llengua castellana el poble, el país, la independència en defiitiva no serà assolida, és el cas d'Eire, jo no voldria una València independent i castellana. I cal fer un canvi en la mentalitat del nou vingut perquè sàpia apreciar que ací es parla una altra llegua, que ha d'aprendre.
    No sé si m'he explicat, ara jo no voldria malmetre ni convéncer ningú.
    Bé, una abraçada i per ara encara podem xarrar en la nostra llengua, afortunadament.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicent, no sé si ets tan aliè a la nostra independència, no només pel concepte Països Catalans, que no m'és gens aliè, sinó perquè "la nostra idea de la independència" l'hem d'anar fent, aquesta és la gràcia i això és el que volia dir una mica aquí. No és que tot estigui per fer i tot sigui possible, crec que ni tot està per fer ni tot és possible. S'ha d'anar guanyant territori i que, entre altres coses, no ens malmentin el catalano-valencià-balear o balear-valencià-català (coi, ja podríem trobar un mot més fàcil, bavacà?)
      Una abraçada en bavacà cap a Russafa.

      Elimina
    2. Va haver ací a València als anys de la Renaixença valenciana uns quants benintencionats als que jo m'hi sumaria ara, que van posar, en vistes a la poca acceptació que va tenir la formal unificació de la llengua, de fet tots ens entenem i ens enteníem que van posar el nom de bacavês, seria una bona solució, però tindria molts problemes en tots tres països, però a mi m'agradaria i rebatejar el nom de Països Catalans per exemple Alcúdia, perquè, saps que tant a les Balears, a Catalunya com a València hi ha una ciutat que s'anomena Alcúdia?
      Però ni tu ni jo tenim força tot i que ho volguérem ni els del discurs de l'amo tindrien interès, ja hi hauria qui posaria els sentiments anti sobre la taula, tot i que és un dels meus somnis, hui expressat.

      Una forta abraçada catalano-valenciana

      Vicent

      Elimina
    3. Alcúdia i bacavès... em sembla bonic, posats a reinventar-nos. Però més que canviar el nom el que cal és que canviar la cosa, aquí a Catalunya hem posat la directa, però aquest somni teu és compartit per força gent.

      Elimina
  6. Només una cosa puntualitzaria del teu vibran text: democràcia no és només votar, com podria induir el teu redactat. De fet, ho he dit en algun article recent, democràcia és, per a mi, justament el contrari del que prediquen d'ella molts que la fan servir avui en dia com a baluard i barrera per restringir la llibertat de decidir. és el contrari d'un sistema legal i institucional, és l'acció quotidiana, l'exercici del dret a decidir, la llibertat de triar i la possibilitat de reqüestionar-ho tot en un debat general.
    La democràcia no pot tenir un final feliç: és un camí permanent de construcció d'un societat més participativa, més justa, més profundament arrelada en la societat i en la natura.
    No parlo, és clar, de drets o evolucions "naturals" a la manera tomista que encara usa el president Rajoy: parlo del lligam a la terra que ens fa éssers amb voluntat de sostenir aquest planeta com un hàbitat per a generacions futures, generacions que han d'honorar les dels passat que les han precedit i han construït la societat on han crescut, però que han de reconsiderar i criticar també aquesta herència per projectar un futur millor. La independència sense (veritable) democràcia i sense aquest lligam sòlid amb la cultura rebuda i la cultura volguda no té cap sentit més enllà dels tristos, mediocres, improductius jocs de la política amb minúscules.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard, t'he dit mai que escrius molt bé, vull dir el què i el com? Estic totalment d'acord amb tu, el sistema legal i institucional (i constitucional) és una democràcia tan precària que amb prou feines se li pot dir democràcia. Per això crec que la lluita (que no soni aquí molt "ingenu-passat de moda", precisament, ha de passar per la identitat col·lectiva com a poble (Catalunya o Països Catalans) i com a classe social (com que això també està passat de moda, ara se'n diu 99%). Per això el lema que s'han empescat els del Procés constuent és algo així com "Fem la república catalana del 99%). A mi ja m'agrada tenir lema, però no vull caure en les xarxes del màrqueting, sisplau, això que he comprat dues samarretes, i eh? que jo sempre estic a punt per gastar diners.
      On sí que incideixes tu i jo molt poc, és en el tema de les arrels, tens raó, són tan importants com les branques, és allò d'estar ben arrelat per poder créixer.
      La qüestió és que a la web del Procés Constiuent no veig molt per on puc ajudar(-me) a créixer, Crec que els faré un mail. Potser trobo una manera, trobem una manera, o moltes, i en podem parlar aquí.
      Abraçada cap a Reus, ni trista ni mediocre.

      Elimina
    2. Segueixo amb interès el Procés Constituent, però per diverses circumstàncies no m'hi he pogut involucrar gaire. Veurem...
      Sí, gràcies, ja m'havies llançat floretes abans!-)
      Com que aquest comentari em va sortir força rodonet, crec que l'usaré en el meu proper post. Si no et sap greu...
      Una abraçada!

      Elimina
    3. I tant, ets un ésser lliure! et vindré a veure, que he estat una mica missing...

      Elimina
  7. "No hi ha causes perdudes, només causes difícils."

    El camí és molt difícil, la por molt gran.A mi, molt sovint, m'invaeix la por, encara eem queda molt camí personal per alliberar, xò estem en camí, no en dubtis pas. Més o menys d'acord, però estem en camí.

    Fa molt de goig escoltar Gerardo Pisarello. Com tants d'altres, com David Fernandez, que tenen molt clares les idees. Només que persones com elles ja ens vagin obrint els ulls, ja és un pas endavant.

    Un gran dia avui. Llàstima que no ens hem pogut veure. Com ha anat el final?

    ResponElimina
    Respostes
    1. rits, gran dia, sí, han parlat el Vicenç Navarro i la Forcades. Ella ha parlat de com creem nosaltres mateixos els ídols, i després els venerem. I que el capitalisme no va unit indissolublement a la democràcia i a la llibertat, al contrari. Que hem de treballar i que ens seguirem mobilitzant. (Per cert, ja he enviat un mail per oferir-me, a veure si puc fer alguna cosa).
      Crec que tenir por és bon senyal, vol dir que reconeixes el perill i que t'hi estàs exposant, jo no sé ni si estic en aquest estadi....
      Em vaig comprar un llibre del David Fernàndez, diu: "Coratge és memòria. De saber d'on venim: del sud i del nord. D'arreu i d'arrel i de la intempèrie del fred del carrer. Coratge és certesa: que la lluita mai no s'acaba i sempre torna a començar en cada batalla. Coratge és aprendre. Des de baix. Aprendre a sobreviure juntes, quan vivim cada nit com si fos la darrera i cada matinada com si fos la primera. Coratge és l'ara del punt de no retorn de Bertold Brecht: quan entens i entenem que a cada gest ens juguem el passat. I el present. I el futur".
      Avui m'ha agradat tenir-te a prop :))

      Elimina
  8. Sóc una mica escèptic amb l'extrema democràcia del 15M o el procés constituent. Crec que cal molta maduresa democràtica o com diu l'Spiderman, un gran poder demana una gran responsabilitat.

    Un exemple. A Califòrnia es fan molts referèndums i van acabar fent fallida. Per què? Doncs perquè quan es votava una baixada d'impostos sortia que sí. I quan es votava més serveis públics, sortia que també.

    A Suïssa, societat més madura, fa poc van votar que no a la renda universal de 2000 euros. Per què? Doncs perquè van entendre que els diners públics són de tots (a diferencia d'altres llocs on creuen que no són de ningú). Això sí, també van votar que la Sanitat pública financés l'homeopatia.

    El problema de fons és que hi ha temes que poca gent comprèn i el vot d'un expert val el mateix que el d'un ignorant.

    Per això crec que la major democràcia ha de donar-se gradualment, no en plan revolucionari, acompanyada d'una gradual conscienciació de la població.

    I ara per ara l'opció menys dolenta em sembla la democràcia líquida. Consisteix en delegar el teu vot en algú que tu creguis que hi entèn mes que tu en una sèrie de temes (p.e en temes de medi ambient, en drets civils, etc) i en qualsevol moment el puguis revocar. Però, com et deia, crec que s'ha d'anar provant a poc a poc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sergi, però la maduresa democràtica també es va adquirint, no? vull dir que també se n'aprèn a tenir responsabilitat. A mi no em convenç el vot de l'expert. L'expert pot saber-ne molt però actuar per uns interessos determinats, per exemple. El coneixement i l'ètica no sempre van de la mà. No sabia jo que d'això se'n diu democràcia líquida... i això que ara m'estic llegint un llibre del Bauman...

      Crec que estem d'acord en que la democràcia s'ha d'acompanyar d'una gradual conscienciació de la població (inclosos els experts, dic jo, els savis ja ho estan). Tu dius poc a poc, jo crec que almenys al mateix ritme que el procés d'independència, també s'ha d'estar madur per independitzar-se com a país!

      Elimina
  9. proces constituent? No me la crec gaire des de que va sortir amb allò de la grip A...

    ResponElimina
  10. Home, pons, que la Forcades no està sola, que hi ha més gent.... No pateixis que la controlarem ;)

    ResponElimina
  11. A mi de vegades també em passa el mateix que a la teva nena, sobretot si m'adormo al sofà després de dinar i em desperto al cap d'un parell d'hores...
    De vegades, no ho veig gaire clar tot plegat, i sóc una mica pessimista, perquè veig que tothom i diu la seva, encara que desbarri un pelín, però la paraula i l'acció sembla que no van amb el pas sincronitzat...
    Jo he sentit a parlar molt bé del sistema polític d'Islàndia, potser si aconseguim prendre volada, ens servirien de referent...
    Ai , no ho sé, però estic molt cansada...d'esperar!!!
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla que és normal no veure-ho clar, Roser, jo sóc de l'entusiasme fàcil però amb el cap més fred, també ho veig molt difícl. Petonets.

      Elimina
  12. algú s'imagina que el mur de Berlin cauria? algú s'imaginava que Lituania, Letonia i Estonia serin independents? no serà ni flors ni violes ...d'entrada ens volen fer por, ens amenacen i etc aleshores em pregunto si ells ens tenen tanta por no serà perquè saben que ens podem sortir? si no ...a que venen tantes prohibicions.....el procés constituent és una molt bona iniciativa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, la gràcia dels humans és que hi ha lloc per als efectes imprevistos, per als girs inesperats, i per als esperats improbables... A mi també em sembla una bona iniciativa, no caldria si la democràcia fos menys precària, però està clar que ho és, veurem. Petons, Elfree (si no arriba a ser per tu, se m'hagués passat la data!).

      Elimina
  13. El nostre país no serà ni ric, ni just ni feliç, perquè no hi ha cap país al món -a no ser que n'hi hagi algun governat per éssers no humans- que ho sigui. No serà ni ric, ni just, ni feliç però provarà de ser-ho. Amb això em conformo.

    ResponElimina
  14. Sí, provar de ser-ho ja és molt, és el mínim, de fet! Petons!

    ResponElimina
  15. Sóc totalment desconeixedora de com funcionaria una societat no capitalista. Tot i que de vegades sí que m'he trobat pensant en com seria viure sense haver de patir constantment pels diners... alhora que altres cops em trobo pensant en els diners que vull guanyar i com me'ls vull gastar. Ments humanes, retorçades i complicades. Però tornant a parlar seriosament, suposo que com que no entenc massa res d'economia, no em sé imaginar altra manera de funcionar... Tens alguna manera senzilla d'explicar-m'ho?? (o algun mitjà que ho expliqui així, per tontets com jo?)
    Per cert, jo quan dormo massa em llevo amb mal de cap i mala gaita. I no parlo de ressaques.
    (Hola! ^^)

    ResponElimina
  16. Hola Magenta! Doncs jo tampoc sé d'economia, però entenc que si el capitalisme ha nascut, crescut i s'ha reproduït, també pot morir. O potser mutar de tal manera que no el reconegui ni sa mare, o sigui nosaltres. O potser seran petites mutacions, més cooperativisme, més regulació, més redistribució..., ja veus, també vaig perduda, però algunes coses, per no dir la gran cosa, sí que han de canviar ;)
    Jo ara no dormo mai massa, i de ressaques menys, és l'edat!

    ResponElimina