dissabte, 25 de juny de 2011

El gelat

- Si no t'ho acabes tot, no hi ha gelat.

Cada vegada que sento o dic una frase com aquesta em pregunto si estic/estem fent bé, perquè, no serà, com diu el Carlos González (també penso sovint en ell) que estem condicionant la criatura quan diem això? És a dir, que estem donant el missatge de "t'has de menjar aquesta cosa horrible però com a premi tindràs un boníssim gelat". És que la cosa és horrible i el gelat realment bo? Ei, ei, que això passa a casa i també al restaurant, on se suposa que saben cuinar bé.

Avui hem dit aquesta frase. No estava menjant gaire però feia un esforç (a més pagava la penitència de menjar-se el pollastre gràcies a les patates, que com tothom sap són més bones que el pollastre). Al final, quan diem que sí, que té gelat, fa un moviment brusc -perquè s'estava movent molt, massa- i tira al terra l'ampolla de vidre de vinagre. Tot trencat, tot esquitxat. El seu pare diu que no hi ha gelat, que prendrà un suc de taronja. Jo dic "home, ha sigut un accident". Tensió. La iaia no diu res, per si de cas. El pare marxa fora a fumar (i a destensar-se). La nena i jo pensem en un gelat, però tinc mala consciència i li dic que demani perdó al seu pare. Quan torna, em diu "ja no vull gelat, vull un suc de taronja". I jo penso, que bé, vitamines! Però i aquest canvi? No serà que en el fons també li agrada el suc de taronja? Efectivament, quan li porten diu "boníssim". I afegeix "després vull anar a jugar a les boles" (boles de plàstic gegants). No ens estarà condicionant ara a nosaltres???

En fi, no sé si el Carlos González (des d'aquí, salutacions) té raó o no, crec que sí que en té, si ho penses bé, però és difícil prescindir del "si no t'ho menges, no tindràs això" o "si t'ho menges, tindràs allò altre".

Això sí, el gelat és un gran invent, com sabien els protagonistes de Down by Law, de Jim Jarmusch.



I també li agradaven molt a un amic meu que es deia Rubén i que trobem a faltar.

P.D. Ara estava pensant si no ens podria ajudar algún filòsof. I penso en Kant. Però no s'ha de menjar per deure, sinó per necessitat i plaer, així que intentarem treballar en aquesta via, en fer que el menjar sigui el propi "premi", sense premis d'un postre millor...

21 comentaris:

  1. I com funciona això: "Si reculls la teva habitació, dinaràs?". I si no la recull? Fugint de tractaments extrems, podriem pensar en el '2x1': si progressa adequadament, dos petit-suisse. No sé si Kant havia pensat en aquestes detalls, però ell no té la culpa. En la seva època no havia petit-suisse.
    Per cert, la teva filla no menjarà, però fa anar l'Iphone millor que tu i que jo. Petonets, filòsofa meva.
    Fdo: el marit anònim

    ResponElimina
  2. És veritat, com s'ho feia Kant sense petit-suisse? El que sí que tenia eren gelats, que ja s'havien inventat, però no me l'imagino amb un gelat regalimant mentre passejava per Königsberg... Tens raó, la Sara és un crack de la tecnologia, com son pare ;) petons!

    ResponElimina
  3. Ei Gemma i cia,
    suposo que heu vist aquesta plana d’aquest blog,
    http://metafisicaquotidiana.blogspot.com/2009/06/i-deu-va-dir-cucurutxo.html
    perquè el gelat és ben bé igual.
    Els gelats, malgrat engreixin i serveixin per malcriar i/o disciplinar els nens són un dels millors invents de la humanitat. Quan hi penso seriosament de fet se’m fa difícil pensar en cap altre invent de la humanitat
    Cal dir que aquesta pel·lícula amb en Tom i en Jim pel mig m’agrada molt?
    Salutacions i ice creams.

    ResponElimina
  4. Estic flipant, Òscar. No només és el
    mateix gelat, la qual cosa vol dir que és el gelat ideal del món dels gelats, sinó que a més és la resposta divina en si mateixa. Després d'això qualsevol nega un gelat a un nen, o a un gran. Això vol dir que si creiem en ell, tindrem gelat per a tota l'eternitat?? Per cert, Down by Law és una peŀli en estat de gràcia, sí.

    ResponElimina
  5. Avui no me'n puc estar!

    No només m'agraden moltíssim els gelats (deu ser un record infantil que torna?), com li agradaven al Rubén, sinó que Down by Law també m'agrada moltíssim. Massa records -dels bons- invocats per a un sol post. Un de dolent per compensar, però.
    Com la vida mateixa: de vegades dolça, de vegades agre...
    Molts petons, filòsofes!

    ResponElimina
  6. Ei, anònim! Ens encanta que no t'hi puguis estar i millor si guanyen els records bons. El millor d'aquests posts és que ara m'imagino al rubén menjant un gelat tan ricament... Molts petons, anònim!

    ResponElimina
  7. oooooh gelaaaaat (baves, baves a l'estil Homer Simpson, el meu filòsof de capçalera :P). Ja teniu raó ja amb això del Petit Suisse, truc infal·lible perquè de més petits es mengin el plat: posar-hi una punteta de Petit Suisse ^^ I per la cosa de sentir-se culpable de tantes "barbaritats" que cometem els pares, res millor que el pensament "quan tingui 20 anys res d'això no ho farà" :)

    ResponElimina
  8. Doncs a la meva filla no li agrada el gelat, bé, sel menja però no la podries fer-li xantatge...en canvi, durant un temps, va probar el sorbet de llimona i això si li agradava, però ara també li es indiferent. Lo que li encanta es la camamilla (¿?). (es rara com jo, però a mi si m'agrada el gelat i no en puc menjar perque engreixa.

    ResponElimina
  9. Clidice, espero que molt abans dels 20 es regularitzi la situació, potser quan deixem d'insistir-li... Ahir la cosa va anar prou bé, però encara no canto victòria. Victòriaaa!!! La moral sempre amunt. Per cert, a cals Simpson no tenen problemes d'aquesta mena, em sembla!

    ResponElimina
  10. Fer xantatge amb camamilla seria molt friki, Aris! Però això vol dir que hi ha gustos per tot i que s'ha de revisar la resposta divina de l'Òscar. Ep, però el sorbet de llimona és de la família dels cucurutxos de xocolata, tothom ho sap! Però ara que hi penso, quina era la pregunta?

    ResponElimina
  11. Jo de filòsofs i filosofia no hi entenc massa..però el que si sé és que avegades l'hora de menjar amb el petits és converteix en un infern i nosaltres en dimonis!! a casa hem menjat purés de verdures en forma de volcà i mejàvem un volcà de verdures amb propietats màgiques!!!! Explicaven contes amb misteris el dia que tocava menjar bledes i preguntaven: I què va passar llavors? contestàvem: és totalment secret!! Si vols que continuï, haureu de menjar-vos una cullerada de bledes!!! A hores d'ara encara no he els hi agraden les bledes ni els purés!!!

    ResponElimina
  12. Gemma, trobaràs un regal per la Sara al meu bloc, no hi fan falta paraules. Us envio un petó amb la tramuntana!

    ResponElimina
  13. Marta, gràcies pel regal, un altre cop. Just abans de sopar he vist el teu missatge i m'he inspirat una mica. L'enciam que parla ha tingut un èxit efímer, dos o tres fulles, els espàrrecs pintors han tingut més èxit (li agraden) i els nassos de pallasso (tomaquets) també déu n'hi do. Amb la tonyina viatgera no hi ha hagut manera (no li agrada la tonyina, no). Amb la truita a la francesa cap problema, quin descans, i després cireres, perfecte. Recepta: bon menjar, bona imaginació, mínima pressió, un xic de paciència i per postres, si pot ser, Gelat!

    ResponElimina
  14. Benu, qui diu Gelat diu Camamilla...

    ResponElimina
  15. La frase que jo m'havia sentit més era "si no t'acabes això per dinar ho tindràs per sopar"... i tal dit tal fet!

    Ara, que ja sóc gran, menjo de tot! (gairebé)

    ResponElimina
  16. Sí, també és un mètode... Me'l guardo a la neurona encarregada del tema per si em falla "la recepta" . No és gaire gonzaril, però veig que a tu t'ha funcionat, o gairebé ;). Encara estàs per allà dalt, no? Records a la natura!

    ResponElimina
  17. Quina tela! Porto una setmana fent-me càrrec de les meves cosines (tres nenes, dues de 10 anys i una de 5) tot el matí, incloent esmorzar i dinar. I sí, en 4 dies ja he utilitzat més d'un cop això de "si no et menges l'arròs/pollastre/pasta no hi ha gelat de postres!". Bé, la petita adora el gelat, així que és xantatge fàcil. Però avui s'ha menjat un iogurt força feliçment,... Aish, aish. Quatre dies de cangur, i m'estic fent TANTS plantejaments sobre com educar les criatures... sobre com ho vull fer jo, i sobretot de com no ho vull fer. Quina feinada!

    Bones reflexions, ànims, i visca el suc de taronja!! (Que s'ha de beure ràpid, perquè si no s'escapen les vitamines! O això em deien a mi... Jo sempre el volia colat i amb sucre, i me'l bebia amb palleta. D'acord, fa uns quants anys, ja!)

    ResponElimina
  18. No t'estressis abans d'hora, Yáiza, ja veus que és anar provant, anar trobant la manera, i potser no hi ha la manera ideal o no és per a tots els nens igual. potser ho compliquem massa i els demanem coses que ni nosaltres fem, perquè jo de vegades no m'ho acabo tot i el meu marit ha sobreviscut sense verdura i llegums... O sigui que te'n sortiràs!
    Visca el suc de taronja amb gelat i camilla! (ho patentem?) I records a les teves cosines, que segur que ho has fet molt bé!

    ResponElimina
  19. Ei,ens havíem oblidat del mètode esperit competitiu: qui és el primeeeeeer? (sorry, era verdura).

    ResponElimina
  20. Intent de conclusió: tenim la sort de poder preocupar-nos perquè el nen no s'ho menja tot o no menja de tot. Quan hi ha gana gana i es pot, es menja el que sigui (fonament del mètode del porquet). I ens preocupem. I fem el que sigui, fem xantatges amb càstigs o amb premis, ens inventem històries o fomentem competicions. El millor, ja ho sabem, és que el premi sigui el menjar mateix, menjat amb gana i amb plaer, però com que no sabem com fer-ho (home, de vegades l'encertem) anem provant. I em temo que hem de seguir provant. Amb iŀlusió (és que acabo de veure Polònia ;).

    ResponElimina