Em diu una amiga a l'hora d'esmorzar que ha llegit no sap on que en l'obra d'art s'ha de posar el punt final just un moment abans del final, de la perfecció, diguéssim. En la pinzellada o en el text. (També m'ho va dir un escriptor: hi ha un moment que més que millorar, empitjores). Una altra amiga afegeix que clar, que és com en el menjar: diuen que no t'has d'afartar sinó que t'has de quedar amb un punt de gana.
Potser amb el menjar és més fàcil, penso, perquè és fisiològic, però amb una pinzellada o un text ho trobo molt difícil. Hi ha allò de voler acabar rodó, inapel·lable, definitiu, almenys a mi em passa. I, alhora, sé que és impossible aconseguir-ho, per tant, et pots passar tres pobles. És curiós que una cosa (relacions, també?) sigui millor quan no pretens que sigui perfecta, no? Potser, almenys, menys estressant!
_At_Breakfast.jpg)
No quedaré gaire bé, però he d'admetre que davant d'un bon menjar a mi em costa "quedar-me amb un punt de gana" (sense arribar a afartar-me, això sí). Per tant, si en això que és el més fàcil no me'n surto, imagina't que seria intentar trobar aquell punt que hi ha just abans d'arribar a la perfecció quan escric alguna cosa. Així que ja ni ho intento, penso que val més deixar la perfecció per als perfectes i me n'alegro moltíssim de no ser-ne pas, massa responsabilitat! ;-)
ResponEliminaSí que costa amb el menjar, és veritat :), només no costa en la teoria... A veure si se m'enganxa la teva alegria en aquest punt, Mac!
EliminaJo també ho trobo molt difícil i també molt relatiu. Qui decideix i amb quins criteris si continues millorant l'obra o ja comences a empitjorar?
ResponEliminaA vegades, li dic al meu home (a qui li agrada pintar) "Deixa-ho com està, no hi facis res més, ni una pinzellada més" I ell, a vegades, hi està d'acord i a vegades no... no sabrem mai, qui té raó.
Jo com que no soc ni mica perfeccionista no tinc aquest problema. En tinc un altre de pitjor: que em fa tanta mandra de repassar les coses, o no és mandra, és no pensar-hi, que quan me n'adono de les errades el post (o el comentari) ja està publicat, els posts els puc corregir, els comentaris, ja no.
Amb els llibres que s'han arribat a publicar, evidentment, he mirat d'esforçar-m'hi tot el que puc, però se'm fa didícil imaginar que em puc passar en aquest sentit.
Abraçades, Gemma,
El teu home, i tu també ets de pinzell, a més de paraula, no?, el combo! El que és graciós d'això d'aturar-se un moment abans és que és impossible de fer-ho bé, perquè no tenim la referència... Els criteris que dius. Al final acaba sent una intuïció i ja. Abraçada, Carme!
EliminaSempre hi ha coses per retocar, per molt que t'hi miris... Vegem!, a mi no m'agrada fer les coses de pressa, tot té el seu temps, però tampoc sóc massa primmirada. En canvi tinc un "toc" amb l'escriptura, quan veig que hi ha una paraula mal escrita, si és meva la rectifico així que me n'adono, si és d'un altre em fa mal d'ulls només en veure-la. 🤷♀️ D'això en té la culpa la monja que no tolerava que hi hagués ni un accent més o menys en un text!!
ResponEliminaEn fi, no em tinc per una persona perfecta, ni tan sols ho vull ser, però m'agraden les coses ben fetes i és ben cert que les coses -de vegades- no calen ser tan retocades per ser maques.
Aferradetes, nina!
Caram amb la monja estricta! Clar, suposo que és un equilibri entre voler fer una cosa polida i l'obsessió per marejar la cosa fins que no la reconeix ni sa mare
EliminaCom sempre, un just mitjà :)
Aferradetes, lluna!
.
Comparteixo la teva idea, Gemma. Per la meva experiència et diria que un quadre no s'acaba mai, crec que és el quadre mateix el que et diu, "deixa'm, no em toquis més !" i jo, li faig cas ! hehee ... no sé si t'he ajudat massa !
ResponEliminaSalut !!.
M'agrada la idea d'escoltar el quadre o el text o el que sigui, Artur, i no voler imposar-te... Seria alguna cosa així, sí...
ResponEliminaDel que dius de "un segon abans de passar-se", tinc un amic pintor, que sobretot pinta aquarel·les, que s'estima més deixar-les respirar, abans que omplir-les massa.
ResponEliminaUna de les seves màximes és: menys és més. Allà on no arribi la pintura, que s'ho imagini l'espectador.
Suposo que també valdria per la literatura?