dimecres, 10 d’octubre de 2018

Crustacis i dutxes escoceses

Diu el pedagog Jaume Funes que conviure amb un adolescent és com estar sota una dutxa escocesa: ara un raig d'aigua freda, ara un raig d'aigua calenta. I jo afegiria que també és així pel que fa als preadolescents, almenys pel que fa a la preadolescent que tinc a casa.

I és que, en poca estona, la Sara pot passar de la ignorància activa (que li fas nosa, vaja) a dir-te que t'estima molt i molt. Jo, com que tinc el mestre Funes a prop, m'ho prenc amb esportivitat emocional. Sé que això probablement anirà a més i que s'anirà construint, en bona part, per oposició a mi, a nosaltres. "Cada generació d'adolescents s'ha dedicat a fer d'adolescent en un entorn dominat per la necessitat de ruptura amb el món dels seus adults". És veritat, però també sabem que no podem marxar gaire lluny, que han de saber que som aquí, ni que sigui per rebutjar-nos, perquè resulta que aquests éssers meravellosos són meravellosament vulnerables: "Els passa com a alguns crustacis, perden la closca protectora (les seguretats de la infància) i han de construir una llar personal nova."

Així, si us apropeu a un d'aquests crustacis i us rep amb un "adeu", no passeu ànsia, potser al cap de cinc minuts us regala una cançó. I és que, si aquest crustaci és com la Sara, tindrà "la meitat del cervell ocupat amb cançons". Coses de preadolescents! 




19 comentaris:

  1. La que millor coneix una pre-adolescent és la seva mare. I moltes vegades també el pare.

    ResponElimina
  2. Visca l'esportivitat emocional!!! Absolutament necessària en aquestes condicions (i en moltes altres he, he, he...)

    ResponElimina
    Respostes
    1. He he, em temo que aquesta esportivitat durarà uns anyets ... Petons, Carme

      Elimina
  3. Hola cosineta! Gaudeix-ne. Confia-hi. Confia en vosaltres. Gaudeix-ne tu cada segon. També els difícils, que no saps mai per on sortiran. O per on sortiràs tu i el teu funesbulísme emocional esportiu! (Quina troballa, l'esportivitat emocional!) Salut, petons i abraçades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cosí, parles des de l'experiència, està clar. Intentarem gaudir-ne i, sobretot, no estressar-nos! Petons

      Elimina
  4. Estem passant a una altra fase, no? La preadolescència i tot el que vindrà després. No crec que foti gràcia que et rebin amb un adéu. Jo no recordo haver tingut tics adolescents, però segur que era inaguantable. Però com que ho segueixo sent, potser no només ho he d'atribuir a aquella època...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que ha començat primer d'ESO, XeXu, i això són paraules majors!
      Haha, potser ets un adolescent recalcitrant nivell avançat. No sé si tens la meitat del cervell ocupat amb cançons, però segur que el tens ocupat amb llibres. Naniit i tapa't.

      Elimina
  5. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  6. Pren-t'ho amb calma...Quan són petits els problemes també ho són, però van augmentant la seva complexitat a mesura que creixen; sembla que els fas nosa , però no poden viure sense tu, encara que no ho vulguin reconèixer i ja saps després de la tempesta ve la calma, tot i que pot venir una altra tempesta, que n'hi ha que l'adolescència els dura molt i molt...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, amb calma, tens raó. Sort que també hi ha moments de complicitat macos perquè sí.
      Petonets, M. Roser

      Elimina
  7. Els nens són fantàstics, passen de l'etapa de plorar i no deixar-te dormir a l'etapa que els hi fas nosa, no veig el moment de tenir-ne un de propi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pons, aquest és el misteri de la procreació. No t'hi resisteixis :))

      Elimina
  8. Endavant!!!! No ha de ser fàcil. Un cop vaig escoltar una mare que deia que l'adolescència està feta xq els pares i mares es desenamorin dels fills.

    Però com bé dius, us necessiten, igual que en la infància.

    Petonets!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, rits, bonica!
      Home, aquesta mare ho deuria dir en un moment crític :) Però ens reenamorem fàcil. Sí, això és per a tota la vida, jo encara necessito la meva mare (i el meu pare, amb el record).
      Petonets!!

      Elimina
  9. segur que no us avorriu mai....m'agraden els crustacis....segur que ho aneu portant bé molta filosofia cal...hehe

    ResponElimina