dijous, 6 de desembre de 2018

Si no t'hagués conegut (versió canina)


Tenim una gossa que es diu Aura. L'hem agafat de la gossera. I mentre escric sobre ella es va passejant pel pis, a veure si rep una carícia o algú agafa la corretja.

És tranquil·la, en principi, excepte en el moment de sortir de casa. Llavors treu el seu "poderío" i s'abraona i borda al primer vianant, humà o ca, que passi. És carinyosa; quan l'acaricies, acotxa el cap i fa ullets de benestar. El problema és que es fa les seves necessitats a casa, sempre al mateix lloc. I això que la reforcem positivament quan les fa fora. Però a casa s'hi deu trobar més a gust. O era com vivia a la gossera, on no hi ha dins i fora. O ha desaprès de la seva vida anterior. O mai n'ha après.

I és que, ja m'ho deien, un gos lliga molt. Hem/he d'estar pendents que estigui sana i ben alimentada, que baixi al carrer les vegades suficients... un gran afecte implica una gran responsabilitat, també per a la Sara, que demanava un gos des de sempre. És veritat que al Joan no li agraden els animals, en abstracte, però un animal en concret? S'ho pren amb esportivitat.

Com ens canviarà la vida, l'Aura, encara no ho sabem del cert. Com a la sèrie "Si no t'hagués conegut", qualsevol decisió que prenem ens porta a un univers diferent del que viuríem si no l'haguessim pres. Qui sap què pot passar en una passejada a les 7 del matí, o què deixarà de passar si torno més d'hora a casa per baixar-la, o què descobrirem a la muntanya perquè pugui córrer? I per a ella, com seria de diferent la seva vida a la gossera, amb menys carícies, probablement -i les carícies fan viure-, o en una casa amb jardí?

També veig que si no solucionem el tema de les necessitats, implosionarem. I haurem de reconstruir aquest univers àuric.



11 comentaris:

  1. Per la foto sembla una gossa petita. I si mentre no s'acostuma a fer les necessitats a fora de casa, li poseu una "cagadora" amb sorra a l'estil dels gats? Si la poseu al lloc on acostuma a fer-ho, potser aconseguiu que ho faci a dins.
    És una gosseta molt bonica l'Aura, segur que serà feliç i compartirà la felicitat amb vosaltres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és petita però m'han recomanat que si volem que ho faci fora (jo intento inculcar-li el concepte "carrer" :), no li posem cap cagadora. Només que la reforcem molt quan ho faci fora. I paciència. Gràcies!

      Elimina
  2. i tant que canvien la vida .....potser per això no en tinc ....ehem es veu molt bufona...proveu el que diu el xavier igual mica en mica funciona ah et vaig escriure la ressenya promesa https://sidubtosoc.blogspot.com/2018/10/apleganuvols-petits-contes-dimaginacio.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. Et canvien la vida... crec que cap a millor :) Almenys tenim un afecte afectuós més, que sempre és bonic, i a ella li donarem una bona vellesa, perquè ja té 12 anys!
      Gràcies moltes per la ressenya, que se'm va passar, això em passa per despistar-me dels blogs. M'agrada que hi vegis filosofia per allà :))

      Elimina
  3. A mi m'encanten els gossos, però tampoc en tinc, ara que tots els que trobo pel carrer se m'acosten...L'altre dia una senyora em diu això que li acaba de fer( em va fer "mimitos" a mi)no ho fa mai a ningú, diuen que els gossos tenen un sisè sentit per captar les bones persones...Ves per on, em va alegrar el dia!
    És difícil educar els gossos, però si teniu paciència...
    Una carantonya per l'Aura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé per què, però no m'estranya que t'estimin els gossos... els deus recitar poemes canins d'amagat!
      Una carantonya de part teva, M. Roser, i de part nostra!

      Elimina
  4. Quina moral que teniu... quan llegeixo això de fer les necessitats a casa, em venen tots els mals. Espero que aprengui aviat a fer-ho on cal i quan cal. Implosionar sembla una cosa greu...

    Molta sort i una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és l'únic que emprenya, perquè haver de baixar-la no és tan pesat, a més et manté en forma!
      M'he passat amb això d'implosionar, estava una mica negativa, jo crec que amb el temps ho millorarem i potser ho solucionarem. I si no, solucionarem la no solució!
      Una abraçada, Carme.

      Elimina
  5. Ja et puc dir jo com evolucionarà la cosa si soluciones el problema que teniu i apreneu a conviure amb concòrdia: l'Aura serà una més de la família i l'estimaràs igual que als altres membres. Faràs qualsevol cosa pel seu benestar i patiràs quan no es trobi bé. T'escalfarà quan no estiguis bé i tu li donaràs totes les carícies que necessitarà. Perquè es fan estimar tant que no té una altra definició la cosa, són família. Benvinguda Aura!

    Després d'uns primers anys d'històries de la Sara a aquest blog, això passarà a ser el blog de la Gemma Sara Aura.

    ResponElimina
  6. Hahaha! Gemma Sara Aura, aquesta és bona! Doncs tens raó que ja ens estem començant a estimar. Perquè és veritat que lliguen, aquests animalons, i curiosament volem estar lligats.
    Petons i un bup bup al blog!

    ResponElimina