diumenge, 26 d’agost de 2018

Aigües tranquil·les



Feia un dia calorós. El Josep em va convidar a baixar a la terrassa. Sempre em trucava quan sabia que era al poble. Al principi em va fer mandra, perquè ja veia la seqüència sencera: baixar a la Plaça del Pou a la terrassa de sempre, fer l'aigua amb gel de sempre i parlar del de sempre: de la seva feina a la botiga, de la meva a la gestoria, de la seva separació trista, de la meva família d'anar tirant, de la colla i del seu amor impossible, la Marta, que havia marxat lluny. El Josep era un ésser extraordinàriament avorrit i jo tampoc era cap gínjol. El repicar dels glaçons seria el més excitant de la tarda. 

No m'hi vaig resistir. Vaig anunciar a la família que havia quedat amb el Josep i que arribaria aviat, com sempre. El meu marit va fer cara d'aprovació i els meus fills van seguir veient els Simpson. Què podia sortir malament? 

Vaig arribar a la Plaça del Pou i vaig demanar-me l'aigua amb gel. Al cap de cinc minuts va arribar el Josep, desencaixat. Em fa dos petons ràpids, es demana un whisky i m'etziba, sense cap avís ni preparació:
Maria, he matat un home.

Se'm va quedar el glaçó travessat a la gola. Potser no l'havia entès bé.
Què? Què coi has fet, Josep?

Em va explicar que havia sigut un crim passional (passional! ell!). La Marta havia tornat aquella primavera i s'havien estat veient. Fins que la va descobrir amb un altre home, un client de la botiga. I portava un ganivet. Va ser inevitable. I la Marta? Havia marxat.
I per què m'ho expliques? 
Perquè necessitava netejar la consciència. 

Li vaig dir que l'hauria de netejar a la presó, la consciència, que s'entregués. Es va contrariar molt. No s'esperava aquesta reacció, tan freda, segons ell. Se'n volia anar. 

Quan s'aixecava de la cadira, vam sentir una veu greu, pel timbre i pel to:
Josep Bondia Pla?
Sí, soc jo.
Ha de venir amb nosaltres.

El Josep se'n va anar, acompanyat. A mi no em quedaven ni aigua ni glaçons. Però em sentia glaçada sota aquell sol d'agost de primer hora de la tarda. Desconfia de les aigües tranquil.les, deia la meva àvia. D'un glop, em vaig empassar el whisky que quedava.

Participació als Relats d'estiu de la Carme.

12 comentaris:

  1. Com diu la cançó: "La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida".
    Déu n'hi do, la sorpresa que s'emporta la protagonista del relat i nosaltres al llegir-lo. Ben narrat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Mac! Ara pensava que ella podria dir als polis "Sí, és ell". Sorpresa ;)

      Elimina
  2. M'agrada molt la frase de l'àvia "desconfia de les aigües tranquil·les". Sovint és ben veritat. La protagonista potser s,hagués estimat més que continués avorrit... o no... al menys es va estalviar el dubte devsi denunciar a un amic o no.

    Gràcies per participar, Gemma! Ara m'enduc l'enllaç cap al meu post!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, de vegades reaccionem com no s'espera de nosaltres.
      Gràcies a tu per inspirar-nos!!

      Elimina
  3. La veritat és que les persones que semblen més tranqil·les i avorrides, per un atac de gelosia es poden tornar uns criminals, encara bo que sembla que per fi aquest el detenen...Les aparences sovint enganyen!
    Bon vespre, Gemma.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I passa allò que tothom diu que era tan bona persona.
      Bon vespre, M. Roser!

      Elimina
  4. En Josep Bondia va tenir un mal dia. I tots els que vindran endavant seguiran sense fer honor al seu nom.
    La víctima es va emportar la pitjor part.
    I a la Marta deu n'hi do quin panorama li resta...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Haha, de vegades un mal moment et capgira tot un destí!

      Elimina
  5. Si aquest era l'amic avorrit i pocapena, no vull saber com deuen ser els altres amics de la protagonista!

    ResponElimina