dilluns, 31 d’octubre del 2016

La Kondo i els records trobats

Estem en ple procés de remodelació de l'habitació de la Sara. Fa un temps em va dir que s'estava fent gran, que estava canviant i que volia canviar l'habitació. Un procés lògic, vam pensar, si no fos que no fa els deu anys fins al desembre. Ja vol canviar l'habitació de nena? Però don't panic. El 90% dels peluixos es queden. Això sí, hem incorporat un coixí en forma d'emoticona burleta.

No és la primera vegada que faig neteja a fons d'un espai, però sempre em sorprèn trobar objectes que em porten un record-flaix. Els contes de la Sara, els preferits, aquests no els donem. La Kondo, a qui no he llegit el llibre però sí algues idees, diu que només s'han de conservar aquells objectes que produeixen "joy", alegria. No sé si aquest seria el criteri, pots voler guardar com a record un episodi dolorós. Per exemple, hi ha una jersei que em recorda un crisi maníaca que vaig tenir i que salvo a cada neteja de roba. No em produeix "joy", al contrari, però vull tenir-lo allà, controlat, dominat, com si volgués poder tornar a dominar una situació semblant.

D'acord, això potser és un extrem. Per a la resta d"objets trouvés", sí que apliquem la màxima kondoniana. Té alguna cosa d'instintiu, suposo.

També em fa gràcia l'efecte dòmino d'aquest procés. Tu et poses a remodelar l'habitació de la teva filla i de sobte penses: per què no canviem aquell quadre que fa 15 que tenim al menjador i que, realment, tampoc ens entusiasma? I per què no canviem aquestes fotos de lloc, aquestes fotos que sempre ens miren des del mateix angle? I fas canvis, alguns, poquets, però que et fan sentir bé.

Llavors entens la teva filla, i t'agrada que et saccegi el decorat i els records. I l'habitació li quedarà la mar de xula. Aquesta tarda ens posem a pintar els tres, dues parets de quatre, de color blau àrtic!




16 comentaris:

  1. Entrem en una altra fase, la Sara a punt de fer els 10 anys... i allà dalt que la tens, amb 2 anyets...

    Doncs sí, sempre que fem neteja apareixen infinitat de coses que ens sap greu llençar. Jo de moment no segueixo el mètode Kondo, segueixo el mètode Diògenes, una vegada rere l'altra. El dia que tiri tota la roba que ja no faig servir, i que no faré servir mai més, podrà venir a viure amb nosaltres una altra persona, que tindrà lloc de sobres. No hi ha manera, tu. Però em resisteixo a llegir ni fer cas a aquesta senyora oriental, mira que els humans som ximples que ens enganxem a qualsevol cosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. XeXu, està clar que és una altra fase. Al penjador que tenia per als abrics hi havia una abella i unes floretes i ara hi diu "All you need is love".
      El mètode Diògenes, haha, el podria haver publicat en el seu moment. A mi també em costa llançar, normalment no llanço res, però quan m'hi poso, m'hi poso. Sí que és curiós que ens enganxem a coses com un jersei o uns pantalons, no? Ni que llancéssim una part de nosaltres mateixos... Bé, amb la roba no em passa tant però amb els contes i els llibres, sí. Per això hi ha contes de la Sara que no hem volgut llançar ni regalar, aquells personatges, aquelles estones, d'alguna manera les volem conservar.

      Elimina
  2. tot abans de llençar-ho s'ha de posar en quarantena, si passat aquest temps no es troba a faltar, al contenidor

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un bon mètode, Joan. El que passa és que la quarantena pot ser molt llarga, d'aquelles que no veus acabar mai :D

      Elimina
  3. ostres a mi em passa com el XeXu més prop de Diogenes que no pas de la Kondo....si aquestes coses passen quan fas neteja...objectes que ens recorden situacions, fets, sentiments...ai la Sara ....s'està fent gran , una mica ha crescut amb nosaltres ....bé a pintar de blau que és un color maco ....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, val la pena fer neteja a fons de tant en tant només per descobrir "tresors ocults", una samarreta oblidada, un catàleg d'una fira on vas anar fa 15 anys, vés a saber!
      Però no sé si el mètode Kondo és perjudicial de tant clínicament provat, eh? Tampoc li fem molt de cas i deixem-nos coses per llençar...

      S'està fent gran la Sareta, sí, i ella ho sap i ho reivindica "perquè me'n recordo quan jo era petita..." i vosaltres l'heu anat seguint, és veritat, hi ha un bon grapat de vivències en aquest blog!
      Ai, vam pintar molt bé, un blau molt bonic, però resulta que hem penjat uns quadres amb unes tires de la ferreteria i ens han caigut i se'ns ha despintat, casum. Ens hi hem de tornar a posar! Petonets, Elfree!

      Elimina
  4. A mi em costa moltíssim desprendre'm d'objectes que guardo innecessàriament. Quanta feina els quedarà als que vinguin darrere.
    Però ja he après una cosa. A no guardar coses noves, per a que no facin nosa d'aquí a un temps.
    Per molts anys (el mes que ve, que ja el tenim a tocar) a la Sara i a tu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, ara estava raonant mentre us estic responent que el mètode de la Kondo no s'ha d'agafar al peu de la lletra, que ens hem de donar l'oportunitat d'anar-nos trobant records i que poden ser o poden no ser de "joy". Les generacions futures... ja decidiran!

      Gràcies, a tocar, sí!

      Elimina
  5. No sé perquè... però igual acabeu remodelant el pis sencer !!
    Bona feina !!

    ResponElimina
  6. Home, hem fet neteja d'un prestatge del terror que teníem i he canviat força la decoració del menjador... cosetes, gràcies!

    ResponElimina
  7. Canviar? Per voluntat pròpia? Ai quina mandra... Jo sóc com els Simpson (casualitat que tregui el tema avui que publico un post sobre la seva temporada 25), si porten 27 anys amb el mateix quadre sobre el sofà, perquè canviar-lo?

    ResponElimina
  8. Hahaha, però i la nova perspectiva vital que et pot donar un nou quadre? Per exemple, un ull d'en Pons en format gegant, això t'ha de donar una nova perspectiva segur!

    ResponElimina
  9. Hola Gemma! No he estat tan ràpid com tu, ja ho veus, però ja sóc aquí. I m'ha encantat, el teu blog i aquest darrer post sobre la Kondo. Jo sóc de Kondiògenes, una mica de tot. Reconec que m'agrada guardar coses "joy" i coses que, senzillament són un record més o menys important. Però tampoc em fa por llençar quan cal. I, com tu dius, quan m'hi poso m'hi poso. La meva dona és una fervent defensora del mètode Kondo i no li costa gens desprendre's de coses. Ella diu que després se sent molt millor i que no ens hem de lligar tant als objectes. Com diu la Kondo, els agraïm els serveis prestats i… adéu!
    Records a la Sara -que encara no conec. Estic convençut que l'any vinent serà un bon moment per llegir juntes Wonder. Hi ha moments molt emotius -ja ho saps-que és bonic poder compartir amb una filla. Ja em diràs el què.
    Encantat de coneixe't. I no pateixis, que no acostumo a fer comentaris sempre tan llargs. Però el primer s'ho valia.
    Una abraçada des del Penedès.

    ResponElimina
  10. Hola August! Welcome! Molt bo això del Kondiògenes, em sembla que molts estem en aquest estat mental i conductual :)
    La Sara em diu que a 6è Wonder és lectura obligatòria (i volguda, esperem) a la seva escola, així que podrem comentar-la a casa, si es deixa.
    Encantada, jo també, abraçada cap al Penedès, ens veiem!

    ResponElimina
  11. EL vaig fullejar, agafar idees, i no està mal. Però com dius, quedar-nos només amb l'alegria seria una mica poc real, si no, mirem Insideout, la tristesa també ha d'estar present, perquè també poguem créixer.

    Blau àrtic! mai l'havia sentit. L'he buscat i surten molts, suposo que és un tirant a blanc. Segur que quedarà preciosa.

    ResponElimina
  12. Exacte, la tristesa també forma part del que som i com tu dius, hi és també per créixer o per intentar no caure en els mateixos errors o sots.

    És blau claret, maco, però hi ha molts tons de blau maco :). Al final només hem pintat una paret (les altres tres són grogues), però ha quedat molt bé, amb decoracions handmade que ha fet la Sara, no he comentat mai que l'Abacus és la seva botiga preferida??

    ResponElimina