Ahir el Carles Capdevila va publicar aquest article, Són 48 milions (i són criatures), sobre els nens refugiats, que Unicef calcula en 48 milions, és a dir, com tot l'estat espanyol, 28 milions de nens a conseqüència de conflictes i guerres, i 20 milions per la misèria i la fam.
I ho contrasta amb les preocupacions quotidianes pels nostres nens, que aprenguin música o anglès, que dormin les hores necessàries i, ai, que no estiguin massa sobreprotegits, que hi tenim tendència.
El contrast, efectivament, és brutal, i perquè no sigui tan brutal podem fer dues coses, relativitzar una mica si el nostre nen no s'acaba el plat de macarrons (mal exemple, volia dir el de verdura) o intentar que arribi un plat de macarrons (o de verdura), i un sostre, als nens refugiats. O les dues coses. Però, ep, el llenguatge em delata, parlo dels "nostres" nens, com si els nens refugiats no fossin "nostres", i aquí és on posem el contrast.
Jo dilluns vaig a una obra de teatre per col·laborar amb Proactiva Open Arms, però acabo d'apuntar la Sara a Kids 'n' Us, que costa un ull de la cara. Suposo que hem de viure amb aquest contrast i no sé si dir-ne contradicció. Si ho considerem una contradicció, no tenir cura de tots els nostres nens, ens hem de posar les piles i ajudar molt més.
Perquè entre la sobreprotecció i la desprotecció no hauríem de tendir a la protecció? Sí, esclar, és fàcil de dir.
Si els raonaments del Capdevila són bons, els teus també ho són.
ResponEliminaSí, els raonaments poden ser bons però faltaria un pas més cap a l'acció, això és el que costa, saber què pots fer i fer-ho.
EliminaEls contrastos són difícils de pair... I de contradiccions n'estem plens. El món és tan injust que ja no sabem com fer-ho.
ResponEliminaQuan hi pensem ens indignem, però seguim fent la nostra vida i pensant en la matrícula de l'escola d'anglès o en les vacances de Nadal (que també arribaran!) i està bé que ho fem, però hauríem de trobar la manera de no viure enmig de tanta desigualtat. Una abraçada, Carme.
EliminaEl món, suposadament, més avançat està ple de contradiccions, fins i tot es pot dir que és una pura contradicció.
ResponEliminaTots ens horroritzem davant la imatge de la misèria i el sofriment infantil, però alhora som incapaços de variar els nostres hàbits educatius cap als nostres fills. Als polítics, com a éssers humans, em crec que els passarà igual, però són incapaços d'emprendre polítiques que duguin a erradicar aquesta xacra de la societat.
Tots ens esgarrifem davant d'aquestes imatges, però la por a perdre la nostra seguretat, la mateixa comoditat, la nostra debilitat, ens impedeix emprendre la nostra revolució social i interior necessària perquè aquesta misèria desaparegui de la terra.
Alfonso, es fan coses, però poques. Diu la façana de l'Ajuntament que Barcelona és una ciutat refugi, es fan manifestos i dilluns una obra de teatre al Lliure que és la que jo comentava, però és poc, massa poc, tens raó que fa falta una revolució per la qual sembla que no estem preparats. O potser estem més preparats del que es pensen els polítics.
Eliminatots en tenim de contradiccions ....proactiva va una gran tasca ....dona en comparar donem feina a la gent que fa coses, a les qui les venen, etc
ResponEliminavola dir en comprar ....
ResponEliminaProactiva fa una tasca brutal, estic contenta de col·laborar amb l'obra del Lliure. Us deixo el link, per si a algú li interessa:
Eliminahttp://www.teatrelliure.com/ca/programacio/temporada-2016-2017/de-damasc-idomeni
Comprar... ja m'agrada, ja!
hi han masses coses que se'ns escapen de les mans, no hi podem fer massa, doncs si ho féssim estarem desatenent als nostres.
ResponEliminaLa solució hi és i està pagada per els nostres imposts, falta que els que han de fer-ho ho facin
Joan, se'ns escapen moltes coses de les mans, i tant, i realment no sé si estem preparats per acollir molts refugiats, només tinc la impressió que podríem ajudar més, i que si els considerem dels nostres (encara que no compartim cultura ni religió en molts casos) aquest ajut és més fàcil que es produeixi.
EliminaDes que dono voltes a això del transhumanisme, cada cop tinc més clar que l'ésser humà no té remei.
ResponEliminaFa gràcia quan es critica el transhumanisme dient "és que ens deshumanitza", com si ser humans fos la perfecció de l'ètica i de la vida perfecta. Des que l'home és home no hi ha hagut ni un sol instant en la història on no hi hagués criatures patint fam, maltractaments o penúries. Sovint el discurs ètic ve acompanyat d'un enganyós "cada cop estem pitjor". Fals! Quan hem estat millor que ara? L'única diferència és que cada cop hi ha més gent que viu prou bé com per començar a plantejar-se si hauria de fer alguna cosa envers les penúries dels altres. Quan són els teus nens els que passen gana, prou feina tens en cuidar-te d'ells.
Com deia, cal un canvi radical en l'home. Passar a ser una espècie diferent, capaç de gestionar millor les necessitats de cadascun dels individus de la nostra espècie.
On s'ha de firmar per fer aquest canvi radical? Hem de ser aquest canvi que volem, oi? jo no sé si hi contribueixo gaire, amb les contradiccions a coll, però m'agradaria. I m'agradaria mirar per un forat del temps al segle XXV a veure si hem evolucionat cap al transhumanisme o cap a on. No tindràs per aquí una màquina del temps??
EliminaQue un nen (i que un adult) passi gana o guerra hauria de fer parar el món, realment.
Tens tota la raó, jo també ho penso i et sents impotent perquè nosaltres només podem col·laborar en petites coses( jo em vaig fer sòcia de l'AGNUR) i els que realment ho podrien i ho haurien de resoldre, miren cap a un altre banda...La veritat és que no sé com poden dormir!
ResponEliminaPetonets, Gemma.
Jo també sóc d'ACNUR, és una ajuda! Llegeixo ara que desenens d'oenagés sirianes critiquen l'ONU perquè l'ajuda humanitària no arriba on ha d'arribar i que s'afavoreix el règim sirià... quin desastre. Petonets, M. Roser.
EliminaQue tingueu una bona Diada, per cert!
ResponEliminaQuina situació més punyent!
ResponEliminaÉs clar que hem d'ajudar als nostres nens, perquè tots són nostres, com bé dius. Però a part de fer-se sòcia d'Acnur, Unicef o ong semblada no veig manera de col·laborar per solucionar un problema. Els qui podrien fer-ho sembla que estan distrets amb altres temes.
Una pena!
Per altre banda si que penso que tenim tendència asobreprotegir als fills i això no és precisament fer-lis cap bé.
És veritat, Glo, llavors ens toca pressionar els governs perquè facin polítiques a favor i no en contra dels refugiats.
EliminaPel que fa a la sobreprotecció, també tens raó, jo mateixa m'he de vigilar, i més o menys vaig corregint sobre la marxa, ho intento! Ptons
Serà que jo dec ser molt fred, però penso que no es pot viure constantment pensant en la gent que ho té pitjor que tu, no es poden deixar de fer coses només perquè hi ha gent que no se les pot permetre, el mon està ple de desigualtats però la solució no passa perquè tots tinguem privacions sinó perquè tots no les haguem de patir. Sempre es pot fer més, per exemple, si fas donatius a una ONG sempre penes que podries fer més i col•laborar directament en la causa.
ResponEliminaNo s’ha de ser tan pessimista, ja que si bé es cert que encara queda molta gent per sota del llindar de pobresa també es veritat que any darrera any s’està reduint aquesta xifra, per tan anem en bon camí, massa lents, sí, però la direcció es la correcta.
Ei, Pons, no penso constantment en això, efectivament es faria difícil viure (paren el mundo que me bajo), però quan hi penso, penso que podria, que podríem fer més i m'agafa sentiment de culpa benestant.
EliminaLa xifra global de pobresa extrema sí que s'està reduint, però han crescut les desigualtats, per això la direcció s'hauria de recentrar, em sembla...
L'enllaç que volia posar l'altre dia però al final em vaig oblidar. El mon va cada vegada millor, desigual? Per suposat, però millor
EliminaGràcies, Pons, hi ha moltes infografies interessants. Tens raó, no era conscient de la dada d'haver baixat del llindar del 10%, tot i que 700 milions de persones és brutal. La fita és 2030, serem aquí per veure-ho!
EliminaTot això és el que jo anomeno 'problemes del primer món'. Com el fet de fer-se vegà, o la moda del running. Pensen en aquestes coses en altres bandes del món? És clar que no, això no importa a ningú. Només si ho tens tot pots decidir deixar de menjar una part dels aliments que tens a l'abast, i només si tens tot el temps del món, encara que no ho reconeguis, podràs invertir una estona a sortir a córrer vestit com si fossis un fluorescent.
ResponEliminaPensa en com de malament viuen tots aquests nens, i joves i adults, pot estar bé si hi podem fer alguna cosa. Podem? Potser sí. Podem compartir la nostra riquesa, el nostre temps i esforç. Podem aportar coses, i tant. Però mentre als governs els segueixi interessant que tu siguis ric, a costa de la pobresa d'altres, no hi haurà gran cosa a fer. I el que no podem fer és treure totes les comoditats i oportunitats als nostres fills perquè en altres bandes no tenen res. És utòpic. No seré jo qui negui la utopia, però són dèries que es passen, quan veus que a ta filla li calen unes vambes noves, o té moltes ganes d'apuntar-se a futbol amb les amigues. Si algú no té culpa de que hi hagi 48 milions de nens i nenes refugiats, són els nostres propis nens i nenes, no fotem. Una altra cosa és educar-los en la comprensió, en el coneixement de la situació mundial, i que no visquin en un món de fantasia i dins duna bombolla. Fer d'ells persones que, de grans, es plantejaran el mateix que tu, i que intentaran aportar com tu fas, però que igualment miraran pels seus fills per sobre de totes les coses.
XeXu, a l'obra que he vist aquesta nit, la Rosa Maria Sardà diu que la solidaritat és compartir el que tens i no donar el que et sobra. Si tens poc segurament no podràs donar el que voldries, potser pots donar altres coses, no ho sé, el que vull dir és que hem d'intentar corregir les desigualtats en la mesura del possible, des del nostre raconet minúscul, a més de reclamar-ho als governs. I fer que els nens no visquin en una bombolla, com dius tu, també és important, protegir-los, sí, però no dins una bombolla. Sempre mirarem primer pels nostres fills, però com diu el lema de l'AMPA de la meva escola: "el que fas pels teus fills, amb una mica més d'esforç, pots fer-ho pels fills dels altres", i aquest esforç pot ser de molts tipus, econòmic, temps, etc. En fi, que vull canviar el món!! :))
EliminaFa anys que he après a viure en i amb la contradicció. Bé, hauria de dir que sóc conscient que he de viure en i amb ella, no que en sàpiga. Es clar que un no pot evadir-se del món on viu, el que li ha tocat o ha triat viure (perquè nosaltres podem triar, d'altres no). Vull dir que si vius en una societat occidental estàs en una lluita per no esdevenir un pobre (ja sigui econòmic, tecnològic o cultural). Si no hi entres en el joc passes a ser pobre en el teu món. Però per no ser-ho pots estar perjudicant els més febles d'altres punts del planeta, els pobres d'entre els pobres. I aquí rau la contradicció. Al final he après, o intento aprendre dia a dia, a conviure-hi. El meu repte diari és que el que faig a la meva societat per no ser pobre (des del menjar i la roba que compro fins la cultura que m'alimenta o la meva feina, passant per l'entitat on tinc el compte bancari) no afecti els més pobres d'entre els pobres, minimitzant-ne en tot allò que puc els seus efectes negatius. En el meu cas, viure en i amb la contradicció m'ha portat a aquesta forma d'intentar sobreviure en el meu món i amb mi mateix, mirant de no ser obsessiu però sí exigent amb el que faig. No sempre me'n surto. De tant en tant em convé redescobrir-me i resituar-me (això del re- sona molt francès!) per això és una lluita diària com deia.
ResponEliminaIgnasi, entenc el que dius de redescobrir-te i resituar-te i de provar de viure en i amb la contradicció, per això un dia em vaig fer de Triodos (tot i els peròs que té) i sóc de 6 ONG (i ara em vull fer de proactiva), però, ai, segueixo sent consumista poc sostenible, per exemple... repensem i reactuem, però no ens obsessionem, on est d'accord?
Elimina