dijous, 18 de febrer del 2016

El segon post

El segon post que vaig fer en aquest blog va ser per parlar d'un abús sexual que vaig patir quan tenia 8 anys, durant un estiu, al poble de la meva mare. El vaig deixar publicat uns 5 minuts i el vaig esborrar. Uns anys més tard, en un post del XeXu vaig fer un comentari en aquest sentit i també el vaig esborrar. Amb tot això dels maristes, el tema m'ha retornat i vull fer el post pendent.

Voldria dir que l'abusador en qüestió era el iaio (a mi em semblava un iaio, però potser no tenia més de 50 anys) que portava la carn a la carnisseria de la meva amiga. El iaio se'ns emportava a les dues a una casa abandonada i ells feien de pares i jo de filla. El paper de filla es veu que em va lliurar de la penetració, que en canvi vaig veure (o em va semblar veure) en el cas de la meva amiga. El meu abús van ser tocaments i, evidentment, el Secret. 

En l'article "La regla d'en Kiko", de Vilaweb, es diu que cal parlar als nens dels secrets bons i dels secrets dolents. Jo no vaig trencar el secret dolent (es veu que alguna cosa en mi intuïa que era dolent) fins al final de l'estiu. Li vaig explicar a la meva mare.

També diu l'article "Com protegir els teus fills dels pederastes", del Periódico, que els casos s'han de denunciar, que "si els pares no informen la policia de l'abús, els nens els veurà com a còmplices". És veritat, encara no entenc com els meus pares es van limitar a parlar amb el capellà del poble perquè el fes fora (al poble del costat segur que estaven encantats d'acollir-lo), entenc que van fer el que van considerar millor, però no, la veritat és que no ho entenc.

Diuen tots els articles que cal informar els nens. Jo ho he fet amb la Sara, el millor que he pogut, perquè no és fàcil, i crec que, efectivament, informar és protegir.

Suposo que moltes vegades no es denuncia per vergonya, i és ben absurd, perquè la vergonya l'ha de passar el culpable, no la víctima, però què he de dir jo, que fins i tot m'ha costat fer-ne un post en el meu propi blog.

A aquella amiga no l'he tornat a veure més. Algun cop que he anat al poble de ma mare he estat a punt de buscar-la, potser ho faré un dia, per què no.

També volia dir que és un tema que puc tenir superat, però que de tant en tant em retorna, per exemple, durant l'embaràs un dia vaig estar molt dura amb la meva mare recriminant-li com havien actuat. Amb aquest post descarrego i denuncio, però suposo que em retornarà.

38 comentaris:

  1. Parlar i parlar. Del que sembla normal i del que sembla extraordinari. En-raonar, Gemma. I no, als capellans no se'ls ha de confiar segons què... els mestres també sabem recomanar.

    Ets valenta, t'entenc.

    Un petó enorme, amiga meva.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només sóc una mica mica valenta, hauríem d'haver denunciat el iaio fa molts anys.

      Petons a tones, bonica

      Elimina
  2. Com li expliques al teu fill que si mai li passa això ho ha d'explicar de seguida? Bufff es terrible, però està clar que se li ha de fer entendre per si de cas passa, que espero que no, però en això consisteix ser pare, en educar per tot el què pugui passar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. S'ha d'explicar, i tant, Pons, a mi encara no m'havien explicat res i anava bastant perduda, ara cada cop es parla més i abans i és el que s'ha de fer.

      Elimina
  3. Uf, ho sento molt.
    Jo tinc dues filles i hem parlat de tot, però sí que és molt difícil, i segur que el sentiment de culpabilitat per part dels nens fa que callin la majoria de vegades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs feu molt ben fet. Hi ha la culpabilitat, sí, i aquesta cosa odiosa del secret, per això s'ha de dir que de vegades s'ha de trencar un secret. Petonets, gràcies, jomateixa.

      Elimina
  4. De vegades pensem que aquestes coses només passen a les pel·lícules, o les sentim a les notícies com una cosa llunyana i que no ens afecta. Rebo aquest post com un cop de puny a la cara perquè en realitat no sabem res els uns dels altres, només allò que ens anem explicant, i m'agafa totalment de sorpresa això que dius. De fet, inicialment he pensat que devia ser un relat, però de seguida m'he adonat que no sols fer relats en aquest blog, tret de quan fèiem allò del Zurich. Ets molt valenta d'explicar-ho, molt.

    Em sembla molt difícil explicar a un fill o filla que davant de comportaments estranys que tinguin els adults cap a ells m'ho han d'explicar. Em sembla igualment estrany que una persona que fa el que descrius no es podreixi a la presó la resta de la seva vida, ja m'explicaràs de què serveix explicar-ho a un capellà.

    Intento no fer judicis, però m'és molt difícil. A l'hora de denunciar ens hauria de pesar més la ràbia contra aquella persona que no pas la vergonya. Potser aquest és el missatge a donar, no el de la ràbia, vull dir que hi ha coses que no es poden tolerar, i que per més vergonya que facin, s'ha d'explicar perquè no quedin impunes. Francament, espero no trobar-me mai en aquesta tessitura. No sé com reaccionaria, però està clar que no ho deixaria passar a la lleugera.

    Em sap molt greu Gemma, espero que la mala experiència serveixi per ajudar a altra gent a qui ho puguis explicar a conscienciar-se de com s'han de fer les coses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si puc ajudar a algú, tant de bo, conec un parell de casos més greus que el meu, pel tema de la familiaritat, que em sembla esgarrifós.

      Està clar que ara hi ha més consciència i que hi ha més denúncies. Efectivament, de què coi serveix explicar-ho al capellà. En el cas que l'hagués fet fora del poble, què? i els nens del poble del costat? I com és que prescriu aquest delicte, quan se sap que la majoria de vegades es denuncia quan la víctima ja és adulta? Jo he de dir que no recordo que això afectés negativament la meva infantesa, d'alguna manera ho vaig "aparcar" en un racó del cervell. Ha estat de gran que m'ha vingut el record i les imatges i sobretot la sensació d'injustícia. La sensació que el paio va seguir campant al seu aire, potser després d'haver fet la deguda penitència. En fi, gràcies, XeXu, per les teves paraules.

      Elimina
  5. Trobo que has estat ben valenta de publicar el post. I no penso que fos vergonya, el motiu pel qual no el vas publicar, ni que no estigui superat. És dolor. Podem superar les coses, però de tant en tant retornen i sols, des de la superació, podem afrontar-les com les has anat superant.

    Em sap molt de greu el que vas passar. No sé què dir. Sols una abraçada ben calurosa se m'acut.

    Ahir (com que estic de baixa, veig la tele) deien just el que comentes i que senyala l'article. La necessitat de parlar amb els fills. D'explicar el que està bé i el que no. De comunicar-se i tenir confiança en els pares. La meva companya de feina va anar a Maristes i la seva mare és mestra de l'escola. Estan molt abatudes. Però ella just treu el que comentes. Ha parlat obertament amb els seus fills, d'allò que està bé i d'allò que no. I que qualsevol cosa, l'ha de poder explicar als pares.

    En quant a la mare, és normal que li recriminessis, segur que ells van fer el que creien que havien de fer. Afortunadament, les coses van canviant i ara ja no s'amaga tant. Desafortunadament, constatem que és molt més freqüent del que ens podem pensar. I això ens fa molt de mal a tots.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per sort les coses canvien, rits, almenys no s'amaga tant, i com li deia al XeXu, en el meu cas, potser més que dolor hi ha sensació d'injustícia, ràbia, i també em fa ràbia haver-la enfocat cap als meus pares, encara que fessin el que van considerar millor, està clar... ara estic pensant que potser el meu "aparcament" inicial de l'assumpte va ser gràcies als meus pares, el que potser no sabíem és que de gran es "desaparcaria". Bé, no sé si m'explico...

      Una abraçada forta, rita!

      Elimina
  6. Als anys 60 del segle passat jo era alumne dels Maristes. Primer dels de Sants i després dels de les Corts.
    Vaig tenir "sort" i "només" vaig ser víctima d'abusos físics. més que pegar, torturaven.
    Mai no em van tocar els genitals, però vaig presenciar com descaradament, l'Hermano Màximo tocava els genitals, per dins dels pantalons a dos nens. I com descriu la cançó de la Trinca "El meu col·legi" mentrestant tenia l'altra mà sota la sotana i no s'estava quieta.
    Jo era innocent i no entenia del tot què estava passant fins que un company més gran m'ho va explicar. Es masturbava descaradament davant de tota la classe emparat per la sotana. Les cares que feia eren inequívoques del seu (fastigós) plaer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, és fastigós, xavier...
      Vull veure aquesta peli, Spotlight, sobre el destapament de casos de pederàstia a l'església, és un tema molt greu. Espero que, almenys, l'assumpte Maristes serveixi per establir protocols i, si es detecten casos, evitar-ne d'altres.

      Em sap greu que tinguessis aquests maltractes físics a l'escola... sort que en això sí que s'ha avançat. Abraçada.

      Elimina
  7. Cada vegada que conec algú que explica una cosa així. I n'he conegut uns quants per la meva feina. m'esgarrifo de nou. Potser perquè mai no m'hagués cregut que fos tan freqüent i que tantes persones innocents s'hi hagin trobat i que tantes males persones n'hagin sortit impunes.

    Estic d'acord amb el què diu la rits. Hi ha un dolor que per molt que el superis, no desapareix del record. En algun moment torna. Si no estigués superat interferiria a la teva vida.

    Pel que fa als teus pares, doncs segur que van fer el que creien millor, però clar, és injust que aquestes persones segueixin lliures i fent mal.
    Les pors i les vergonyes, quan de mal van fer pel seu silenci, també!

    Una abraçada molt forta, Gemma!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, suposo que, d'alguna manera, una experiència així sempre hi és i encara que siguis una persona més o menys normal amb una vida més o menys normal, de tant en tant, pel que sigui, et torna l'episodi i ja dic que a mi m'ha tornat d'adulta (pel que he llegit, això és força habitual). La impunitat... sí, per això s'ha de denunciar, i per això no ha de prescriure, no té cap sentit.

      Una abraçada molt forta, també, Carme!!

      Elimina
  8. Veig que vas passar una mala experiència i ho sento molt...Entenc que aquestes coses deu costar molt de superar-les, potser no es fa mai.
    Jo entenc que hi hagi nens i nenes que no ho diguin, segurament per vergonya i de vegades perquè a més de l'abús, se senten culpables, quan són les víctimes...
    El més trist és que moltes vegades els abusadors són persones ben properes, fins i tot familiars...No et pots fiar de ningú!
    Petonets, Gema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat, jo vaig tenir la sort de dir-ho molt aviat, crec que gràcies a la confiança que sempre he tingut amb ma mare, si no ho dius, segur que és molt pitjor.
      Sí, l'abusador era del cercle de confiança de la meva amiga. M'agradaria saber com li ha anat a la vida, la recordo perfectament (a ell, no) i fa quasi 40 anys que no la veig!
      Petonets!!

      Elimina
  9. Gràcies per compartir aquesta experiència amb tots nosaltres, Gemma. Entenc que ha estat difícil per a tu i pots estar segura que serveix per apropar-nos aquesta realitat, per fer-nos-hi pensar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Sergi, home, només m'ha costat 7 anys escriure el post :))
      No, és veritat que costa, però un cop ho expliques la cosa perd gravetat, per això sempre és bo sortir de l'armari. Petons.

      Elimina
  10. Quan un és petit veu les coses de diferent manera i encara que sàpiga que alguna cosa passa les pors fan callar la majoria de vegades. Vergonya no s'ha de tenir quan no s'ha fet res mal fet, en tot cas la vergonya l'hauriem de fer passar al abusador.
    Una abraçada de confort, valenta

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan ets petit no saps molt bé què passa, només saps que allò no va a l'hora (a més, si no es pot explicar, serà per algo, no?).
      Vergonya i presó, per a l'abusador.
      Una abraçada, Joan!!

      Elimina
    2. Moltes gràcies pels vostres comentaris, em fan pensar en veu alta i això, en aquest cas concret, em sembla que és molt sa, que em fa sentir bé. Sou uns sols!!!!!!!

      Elimina
  11. Deu ser terrible una experiència així! Quin desconcert, quin sentiment de vergonya!
    Vas ser valenta explicant-ho, t'admiro.
    La llàstima és que el culpable/pocavergonya no tingues un bon escarment. Jo el caparia, directament!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Glòria, doncs jo pensava en una clàssica presó, però la capamenta seria una opció també...

      Elimina
  12. No sé fer comentari seriós d'un tema seriós i delicat, només et diré que espere que la publicació d'aquest post et reconforte, si això és possible.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, crec que és bo "sortir de l'armari" d'alguna manera, airejar fantasmes, denunciar, compartir l'experiència per si pot servir a algú altre, també, gràcies, JP.

      Elimina
  13. estimada i fraternal cosineta, una abraçada. l'amor a la vida tot ho cura, fins les ferides més infectades per pobres malalts. 'val més saber-ho i dir-ho'. i poder-ne treure el pus o la gangrena de la nafra. vaig assistir al moment en què, enraonant amb la meva mare, va recordar un episodi d'assetjament que havia patit uns setanta anys abans, quan era una joveneta de dotze o catorze. s'ho havia tapat fins a ella mateixa. i va poder adonar-se de com havia 'desoït' la queixa que una de les seves filles li havia fet, com va poder, quan també en va patir un. i van poder-se curar i perdonar-se (elles mateixes de la culpa que no tenien), i estimar-se encara més. Salut, petons i abraçades. Óscar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Óscar, quina sorpresa... me n'alegro que mare i filla es reconfortessin i, com dius, que es perdonessin de la culpa que no tenien... sort de l'amor! petonets!

      Elimina
  14. doncs vas ser valenta d'explicar-ho a la mare....en la majoria de casos la gent calla i s'ho guarda ben endins com un secret que fa por i vergonya quan no hauria de ser així els vergonyosos , els qui haurien de dur la vergonya i series els abusadors no pas els abusats...la millor protecció és parlar clar als nens i les nenes, explicar-lis els seus drets, posar nom al cos, a totes les parts del cos .....no sé si coneixies la fundació Vichi Bernadet http://www.fbernadet.org/ són especialistes a ajudar i tractar i sobretot prevenir els abusos infantils
    tu ho has pogut explicar i això no és pas poc
    abraçada a una dona i a una nena valenta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sort que ho vaig explicar, sí, sempre hem tingut molta confiança amb ma mare, potser per això em vaig quedar tan tranquil·la en el moment, però potser també per això, de gran, em faig enfadar tant quan vaig saber com havien actuat, com si haguessin traït la confiança, no sé, tampoc era fàcil el seu lloc. Sí, conec la fundació, havia pensat contactar-hi i fins i tot denunciar, però no sé si té sentit, l'home ja està a l'altre barri fa anys.
      I tens tota la raó que s'ha de parlar clar als nens i les nenes.
      Gràcies, Elfree, abraçada!

      Elimina
  15. Gem no tinc Cap dubte que la confiança que et tens amb ta mare es la salvació. Hi confíes tant que saps que et va creure que no et va jutjar i que va tirar pel dret com va saber i malgrat tot. Visca la Rosa. Ella no et va fer sentir malament ni sola. I això no és poc. Encara que hagués pogut ser més. Us estimo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, carinyo, ja saps que és el que em fa més mal de la història, visca la mama! t'estimo!

      Elimina
  16. He contactat amb la fundació per esbrinar si sóc a temps de denunciar el iaio. Mai és tard, no?

    ResponElimina
  17. Ha de ser una experiència terrible. Moltes vegades no es descobreix en el moment, si veiem els casos, la majoria ho ha fet saber una vegada que eren adults, en els infants és tal la vergonya, fins i tot un cert sentiment de culpa, que no s'atreveixen a comunicar-ho. Per això Vas a ser valent a dir-ho als teus pares. Penso que ha de ser un alleujament visualitzar-ho públicament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alfonso, aquest post i els vostres comentaris m'han servit per decidir-me a denunciar-lo, encara que ja deu estar mort, a mi em serveix, gràcies!

      Elimina
  18. Ja t'ho he dit abans, però hi torno: gràcies. Ets una valenta fent-ho públic, enfrontant-hi. És un pas més perquè la vergonya recaigui sobre qui ho ha de fer: els agressors. Ja n'hi ha prou que les víctimes hagin de baixar el cap. I trencar el silenci és la millor manera.

    Una abraçada :*

    M.

    ResponElimina
  19. Gràcies, Mercè, en tot cas sóc una valenta molt tardana, però estic contenta d'haver-ho fet, també m'han influït els valents dels Maristes, això vol dir que s'encomana i que com menys silenci hi hagi, menys silenci hi haurà. Abraçada!!

    ResponElimina
  20. Ja he denunciat. Millor tard que mai, és veritat.

    ResponElimina