dimarts, 29 de gener de 2013

Natural, com la vida mateixa

- Però com, mama, COM?


Li he explicat i ha rigut i ha cridat "el penis i la vagina, el penis i la vagina!", és natural que rigui, he pensat. Però després ha dit que li feia vergonya el que li havia explicat. Vaja, vergonya, també és natural. I que ella això, no. També ho és, de natural, a mi tampoc em va fer cap gràcia quan m'ho van explicar per primer cop. La gràcia intentarem explicar-li més endavant. També li explicarem més endavant que a ella la vam fer d'una manera una mica, mica, però molt mica, diferent, i que va ser una passada, que cada dia preguntàvem com anava la divisió cel·lular fins que la vam poder veure, per primer cop, amb 8 cèl·lules! Quants pares veuen els seus fills amb 8 cèl·lules! Una monada!! (bé, eren dues monades, mai sabrem si la Sara era la de la dreta o la de l'esquerra). La meva germana diu que no l'hi diria, que saber que t'han fet in vitro... potser quan tingui 18 anys... 18 anys?? Em sembla donar-li massa importància i veure-ho com una cosa negativa. No em sembla que hagi de ser cap trauma saber que després de buscar-te molt i molt temps, un metge molt simpàtic que es deia Dr. Bordàs i una biòloga que es deia Esther (com la tieta, per cert), van ajudar els teus pares a crear-te en un bonic i càlid laboratori.
 
No ho sé, encara que sembli estrany, nosaltres no ho veiem gens artificial, per a nosaltres és ben natural. De tota manera esperarem una mica, sí, a que assimili el mètode natural tradicional. Esperem que s'ho prengui bé. Segur que sí!
 
 
PS. Molts petons a l'Anna Veiga, des d'aquí.
PS2. He enviat un mail al Woody Allen a veure si em pot fer l'escena dels espermatozous adaptada a la nostra realitat, per penjar-la al blog. Diu que parli amb en Roures, que ja està fet. I que mentrestant em vagi mirant aquesta:

 

47 comentaris:

  1. aquests dubtes infantils ens han ajudat a créixer a tots, són inevitables.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dubtes infantils i dels grans, també, Joan, tots ens ajuden a créixer.

      Elimina
  2. Que bonic que és explicat com ho expliques... ens hi retrobem tots. Tots nens, tots pares (els que ho hem estat) No crec que res hagi de ser cap problema explicat de manera natural i adequada. Potser tampoc seria estrictament necessari, però per què no?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Carme, va ser dur, però també molt bonic, per això ho explico així. És veritat que no és estrictament necessari, en el cas de les adopcions sembla que sí que s'hagi d'explicar, no ho sé, el cas és que li volem explicar, perquè és la manera com la vam fer, tan maca com qualsevol altra.

      Elimina
  3. Problema haver sigut "in vitro"? Hi ara! tot el contrari! et pots imaginar que has estat millorat gràcies a avançades tècniques de laboratori que t'han fet millor! més llest! més fort! més guapo! més intel·ligent! Fins hi tot amb super poders!

    ResponElimina
    Respostes
    1. haha, tens raó Pons, per això recorda tan bé les cançons! Té superpoders! gràcies! XD

      Elimina
  4. Jo crec que la gràcia del tema no caldrà que li expliqueu vosaltres. Ja li heu parlat de la mecànica, i la gràcia ja la descobrirà sola.

    Pel que fa a la manera com va ser concebuda, en realitat no té massa importància, perquè és aquí i té uns pares que l'estimen. No hi ha massa diferència, que s'ho prengués malament seria una veritable sorpresa. Quina prova més gran hi pot haver de que era molt i molt desitjada? Sort en tenim de disposar d'altres opcions quan la biologia falla.

    ResponElimina
    Respostes
    1. XeXu, sí, la gràcia ja la descobrirà tard o d'hora :)

      No crec que s'ho prengui malament, crec que també depèn de com ho expliques... A més, cada cop hi ha més nens concebuts així (o amb espermatozous i/o òvuls de donants) i com més s'expliqui més "normal" serà... i el més important és el que ve després, i tant.

      Elimina
  5. Potser que soni una mica "cursi", però el fet de viure en una família comunicativa on et sents molt estimada, servirà perquè aquest pas no sigui traumàtic, sinó tot el contrari. Els nens i nenes d'avui en dia ja saben més que nosaltres i això, de vegades, s'agraeix a l'hora d'explicar coses importants. Ells amb la seva innocència s'encarreguen de llevar ferro si veuen que en el seu entorn és un fet natural.
    Te'n sortiràs!! :)

    Aferradetes i somriures!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, lluna! No és gens "cursi", crec que som aquesta mena de família (bé, sempre es pot millorar ;)

      Aferradetes i somriures naturals com la vida mateixa!!

      Elimina
  6. Veritablement per a una dona i de tant en tant per als homes la realitat de tenir o esperar un fill ha de ser una meravella, i ara amb els avenços en medicina es pot arribar allà on els cossos no arribaven abans, és un miracle com la vida.

    Una abraçada a tu i la Sara des de València.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, no per a tothom però almenys per a moltes dones i homes és així. I si vols tenir un fill i no pots, que la medicina t'ajudi realment és una benedicció, un miracle, com tu dius.

      Una abraçada cap a València, Vicent.

      Elimina
  7. M'has recordat quan era petita (no tan petita, de fet) i els meus pares em volien explicar el tema. M'he identificat molt amb la vergonya de la Sara (que mona dir que li has fet passar!) com que no s'hi van atrevir directament la meva mare em va comprar un llibre que es deia "D'on vinc?" i em va dir que me'l llegis i si no entenia alguna cosa que l'hi preguntés. Recordo que el llibre em va fer gràcia pels dibuixos i el que deia però vaig sentir molta vergonya i no em vaig atrevir a fer cap pregunta. Ella tampoc no em va parlar mai més del llibre.

    Segur que si li expliqueu a la Sara que ha estat concebuda in vitro no li sabrà gens de greu, al contrari, segur que riurà i farà una reflexió de les seves que us deixarà parats (una mica com el que diu en Pons) i també sabrà veure que era molt i molt desitjada. I això és el més bonic de tot. Jo vaig sortir a útlima hora quan es pensaven que ma mare ja tenia la menopausa i de petita no m'agradava gens de sentir el típic "tu no hi hauries de ser" o "vas venir de penalti".

    molts petonets :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, Sílvia, encara que vinguessis "de penalti" segur que vas ser estimada des del minut 0!

      Sí, fàcil no és, a mi m'ho va explicar ma mare, però també corria per casa un llibre que es deia "Aviat seré un adolescent", que m'agradaria retrobar, per cert, li tenia carinyu...

      El tema de la vergonya en relació al sexe sembla que és bastant natural, encara que ho vulguis tractar de manera natural...

      Elimina
  8. Molt interessant aquest post. Segur que serveix a molts pares (i potser a algun nen) a l'hora d'afrontar aquesta xerrada, tan temuda per segons qui.

    Jo recordo que de petit era molt fan de la sèrie "Érase una vez la vida". I hi havia un capítol que parlava de la reproducció però les metàfores eren... bé, estaven bé si sabies de què anava el tema però si no... Recordo que hi ha una escena on els cromosomes que provenen de l'òvul ballen amb els de l'espermatozou i van vestits com si anessin a un casament. Era una escena i una metàfora francament maca tot i que en aquell moment, no recordo si vaig lligar gaires caps.

    Com han dit els altres, no crec que ser engendrat in vitro suposi un problema greu per a ningú. Potser s'ha de saber triar el moment i la manera de dir-ho però és una prova de ser realment desitjat. Ara bé, estic pensant que, si ho publiques aquí, dubto molt que la Sara trigui molts anys a assabentar-se'n. Que avui en dia, amb els facebooks, twiters i similars, les notícies volen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ueee, quin clàssic, Érase una vez!, jo recordo més Érase una vez el hombre, però he anat a Sant Youtube i he trobat el capítol en qüestió. M'anirà bé quan la Sara torni a interessar-se pel tema.

      Si et fa gràcia:
      http://www.youtube.com/watch?v=9ViizPXkKzU

      No sé si ajudarà algú, aquest post, si és així, millor! El que em fas pensar, també, és que fem una mica tard per ser discrets en aquest blog... bé, si se n'assabenta abans ja ho reconduirem!

      Elimina
    2. Genial el vídeo! He vist que ho recordava lleugerament diferent a com és.

      Per cert que a mi, de sèries de dibuixos d'història, m'agradava més el Dragui que Érase una vez el Hombre.

      Elimina
    3. M'alegro que t'hagi re-agradat el capítol. A mi el Dragui em va agafar una mica gran, em temo, però pot ser un bon recurs pedagògic ;)

      Elimina
  9. Como a mi en casa no me explicaron nada (eran otras épocas) yo consideré que mis hijas tenían que estar informadas, con el resultado surrealista de que ellas no tenían ningún interés en el tema y era yo la que les iba persiguiendo por el pasillo para contarselo, y ellas:"Noooo, noooo, ¡mamá!, ¡qué verguenza!...".
    No sé que decirte, tu hija parece de las curiosas, seguro que le da la vuelta al tema y acaba montandose una historia genial, como el video que aún me río a pesar de lo dramático del argumento.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jajaja, muy bueno lo que cuentas, Pombolita. Mi madre también era de explicar. Me acuerdo de cuando me quiso explicar qué era un orgasmo: es como cuando tienes muchas muchas ganas de estornudar y al final estornudas. Antológico.

      Sí, el vídeo está bien y los de Greenpeace saben lo que se dicen...

      Elimina
    2. Pues mira , esa explicación de orgasmo me encanta, te la robo por si alguien me pregunta.
      Ya sé de donde habeís salido...

      Elimina
    3. Sí, es una buena explicación. Gracias por el piropo triple!

      Elimina
  10. Uiiii, de la manera tradicional no cal que et preocupis, que els companys i amics de classe segur que tard o d'hora la posaran al dia (a mi em va passar, jo per aquestes coses més aviat era una mica talòs).

    I de la manera que ella fou concebuda (ara m'ha quedat una forma molt litúrgica...) doncs jo crec que, a dia d'avui, ja és una més de les possibilitats de tenir criatures i, per tant, tant natural com totes les altres.

    Al final, el que compta, ara i sempre, és que sigui ben i ben feliç i que us l'estimeu molt i molt! I això, crec, ja és així!

    ResponElimina
    Respostes
    1. De fet, tot va venir perquè una nena de la classe, que es veu que tindrà un germanet, li va dir que la llavoreta se la menjava la mama... no sé, pel mateix preu millor la veritat, no? a veure si ara liarem a l'altra nena ai ai ai :)

      Sí, és una nena molt feliç i ens l'estimem molt, per això no cal passar ànsia, gràcies, porquet!

      Elimina
  11. jo crec que quan la Sara tingui 18 anys el sistema in vitro ja serà com qui va a treurer diner d'un caixer...pots aprofitar quan estudiin les cel·lules per explicarli...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja pot ser ja... a més cada vegada es farà servir més per evitar malalties genètiques, i em sembla molt bé.

      Això de les cèl·lules pot ser bona idea, veurem!

      Elimina
  12. Aquests temes vénen per si sols, però si hi ha la necessitat de fer explicacions, s'han de fer.... Avui en dia no serà pas per falta d'informació!

    Les fecundacions in vitro potser no són tan naturals, però ajuden a ser feliç a molta gent, així que.... què hi ha de dolent? Segur que quan la Sara ho sàpigui no li sabrà gens de greu!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquests temes provoquen efectes contradictoris...Sinó se'ls diu, després ho retreuen i si se'ls diu els fa vergonya...
      La naturalitat és el més bonic, i s'ha d'aprofitar els moments més oportuns perquè ho puguin entendre.

      Jo si que li diria, però quan sigui prou gran i pugui assimilar el procés, oi que als fills adoptats bé se'ls diu? doncs raó de més...

      Aquest vídeo no l'ensenyaria a cap infant, doncs saber que una part dels seus orígens són aquests sers tan poc afavorits, potser sí que els traumatitzaria, he, he...

      Petonets per a tu i per la Sara.

      Elimina
    2. Alba,

      Em fas pensar que, de fet, tampoc cal que insisteixi tant que és natural, és una mica artificial, però això no és negatiu, els humans ja ho tenim, això de posar artifici a la natura. A més, més que artifici es tracta d'un treball en equip, que no és molt romàntic però té el seu valor, i també és molt humà.

      A més sempre podrà dir que ella abans de néixer ja havia vist món :D


      M. Roser,

      Crec que trobarem el moment, quan ella vulgui saber més, no sé, ja ho veurem.

      M'has fet riure amb això dels sers tan poc afavorits, evidentment els sers que van crear (concretament un) la Sara eren infinitament més guapos que aquests! ;)


      Petonets per a les dues!!

      Elimina
  13. t, ha sortit una nena molt espavilada.
    Quan ho hagi d' entendre o entendra a la primera....la feina la tindras tu en mentalitzar al big papa quan li diguis que sembla que la nena ha trobat la gracia. Tens uns quants anys per anar.t,ho pensant.... aqui si que tens feina!!!!
    moltissims petons..... m' encanten els teus posts

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Enric, sí que és espaviladeta...
      Ui, tu em parles d'aquí a uns quants anys... doncs ara que ho dius, és veritat que, almenys a casa meva, a qui li feia menys gràcia que jo trobés la gràcia era al meu pare, curiós fenomen!
      Molts petoons, too!!!

      Elimina
  14. M'encanta!! Ho trobo genial que en parleu amb la Sara. I molt d'acord amb tu que com abans i amb més naturalitat s'expliquen les coses menys importància se li dona. Al cap i a la fi, l'important no és tant com va ser concebuda sinó tot el que ha vingut després. Així que si per tu va ser un moment important i trobes positiu parlar-ne i que ho sàpiga, no trobo pas que sigui massa aviat. Ara que és petita li explicaràs d'una manera, i més endavant d'una altra, potser més “científica”.

    Hi ha un conte que es diu “Cloe quiere ser mamá”, dirigit a nens i nenes a partir de 3 anys, que explica com una mare soltera recorre a la inseminació artificial per tenir fills. No és ben bé el mateix, però ja veus que es pot explicar des de ben aviat!

    I seguint amb contes, te'n recomano un per això que dius de trobar-li la gràcia a l'assumpte i parlar de sexualitat amb la Sara (ara o més endavant). És un conte que explica la masturbació femenina a les nenes d'una manera molt dolça. Es diu Pessigolles: http://issuu.com/edbellaterra/docs/pesigolles

    Mercè

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ei, Mercè, sí, suposo que no cal que passi gaire temps en el seu caparró entre la concepció "normal" i la seva en particular, sobretot perquè és el que intento dir, que malgrat tot (les angoixes, les punxades, el primer intent fallit, etc.), per nosaltres va ser una experiència molt maca i positiva (l'emoció de les 8 cèl·lules és ben certa!) i voldríem transmetre-li això d'alguna manera, i que vegi que hi ha moltes maneres (bé, unes quantes) d'arribar al món... A veure si trobo aquest conte que dius, he vist la referència pel google.

      Ostres, no havia llegit mai cap conte com aquest de les Pessigolles, m'ha xocat una mica, he de dir, però és ben maco, potser més endavant... Gràcies, Mercè!

      Elimina
    2. Gemma, per això t'ho dic. A mi també em sembla molt maco i penso que si per tu ha estat així, ho has viscut d'una manera tant positiva i et ve de gust explicar-li, ho has de fer! Les criatures entenen moltes més coses que nosaltres, que som qui tenim els prejudicis.

      Sobre el conte, a mi també em va xocar moltíssim quan el vaig veure. Però després t'hi pares a pensar i... perquè no? No dic ara, cadascú trobarà el seu moment! Però potser és una manera d'anar-ne parlant i no fer-la seure als 12 anys de cop i fotre-li un rotllo. I també de no basar el nostre discurs com sobre la sexualitat com una cosa sempre vinculada a algú altre, perquè la sexualitat és pròpia, de cadascú. A més els nens i les nenes s'exploren, es toquen (a ells/es mateixes)... I molt aviat! Al meu parer, si volem parlar-ne amb normalitat, potser que com més aviat millor. :)

      Elimina
    3. És veritat, Mercè, els prejudicis són coses de grans. Per cert, vaig veure un acudit l'altre dia que un li pregunta a un altre: "què és l'home" i l'altre li respon "un mono adulterat pels prejudicis" (un mono adult, a més, se m'acut ara).

      I tens raó que la sexualitat comença ben aviat, intentarem portar-ho de la manera més natural i normal possible, que és el que és.

      Petons, guapa!

      Elimina
  15. Estic amb el Porquet. Tb vaig ser una mica talós. I tb que ara és ben normal.

    No cal donar-li una importància que no té. L'important és que la desitjaveu moltíssim.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És més normal, però el tema encara costa una mica, eh?

      L'important és el desig i l'amor, totalment d'acord, rits, petons!!

      Elimina
  16. Les meves filles ja són grans. m'expliquen coses de vegades com dient: és clar que tu vius en un món on aquestes coses et semblen impossibles. Gandia shore al natural, per entendre'ns.
    Sento donar-te aquestes males notícies, Gemma, però la Sara pesacarà la gràcia per si sola. El tem de la seva concepció, doncs, segurament arribarà per si sol, no et sembla?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard, no sé què t'expliquen les teves filles, però he hagut de googlejar això del Gandia Shore i m'he fet una lleugera idea (molt lleugera, perquè estic acostumada a un altre registre :D)

      No, no són males notícies, que pesqui, que pesqui, jo estaré per allà per si em necessita. Pel tema de la concepció crec que esperarem que li torni a venir la curiositat. I aquest cop espero que hi serem els dos! Sí, hi serem els dos.

      Records a les teves filles grans!

      Elimina
  17. La qüestió és que va sortir aquest tresor: la Sara!! La meva neboda, la Berta també! el meu germà li va dir que a ella la van fer primer en un "potet de vidre petitó"....És un tema que interessa i t'explico: a la biblioteca els llibres de la mainada el centre d'interès "sexualitat" és el més remanat de tots!!!, i cada dia!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I la Berta s'ho va prendre bé, no? Sona bé això del potet de vidre petitó, sona a allò que al pot petit hi ha la bona confitura :) gràcies, Marta!
      No m'estranya aquest interès, per molt moderns i "alliberats" que ens creguem, aquests temes de la sexualitat i la reproducció (un tema, dos temes), tenen la seva dificultat. Petons cap a Torroella!

      Elimina
  18. ara potser és massa petita per saber-ho de cop....a mi mai em van explicar res, eren altres temps, crec que la clau és explicar quan ells demanen i pregunten ....trobo natural que trobeu natural "l'elaboració" de la Sara.....jo li donaria respostes a mesura que fes les preguntes....la Sara és molt llesta!

    ResponElimina
  19. Gràcies, Elfree, sí, no forçarem les coses, però tampoc amagarem, quan torni a interessar-se pel tema, mirarem d'explicar-li la seva elaboració de la manera més bonica possible, com va ser, de fet! Petons cap a... un racó de Barcelona?!

    ResponElimina
  20. Moltes gràcies pels vostres comentaris i reflexions, això del blog, a més de passar-s'ho bé, serveix per aclarir idees, quin gran invent!

    ResponElimina
  21. Ja t'ho han dit, però, de debò, espero que els meus pares no m'ho arribin a explicar mai la cosa de la meva concepció. Altra cosa seria que no m'estimessin, un veritable drama, però la resta se la poden estalviar perfectament. Ugh! ;P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha ha, doncs un vídeo de la teva concepció seria un bon regal, per exemple, per la primera comunió? :D

      Elimina