diumenge, 13 de novembre de 2011

Perruqueres (lliures)

Sara: Què vols, cua o trena?
Gemma: Trena.
Sara: No, trena no pot ser.



De vegades, em sembla que la vida et fa el mateix que la Sara, sembla que pots escollir i després resulta que no, que era una il·lusió momentània. Una hipotesi seria aquesta, que la llibertat és una il·lusió. I bona part de la filosofia contemporània, amb la crítica del subjecte modern, arriba a aquesta conclusió.

Però llavors arriba la crítica de la crítica, que és el que feien els meus profes de Caen, ara fa 20 anys. Així, Alain Renaut i Luc Ferry (aquest darrer prou conegut, va ser ministre d'educació i tot), s'entestaven a defensar el seu "humanisme juríric" o "humanisme no metafísic", amb la idea que l'home és lliure, perquè transcendeix les seves determinacions, perquè transcendeix la natura, perquè hi ha una discontinuitat entre l'home i l'animal (casualitat o no, a Alain Renaut li agradava i defensava, suposo que encara li agrada i defensa, la "festa" dels toros).

Tot i que m'agrada la idea de la llibertat de l'home, m'emprenya una mica aquest èmfasi en la diferència amb l'animal (tampoc és casualitat que Luc Ferry fes un llibre contra l'ecologisme "fonamentalista"). Per aquelles coses bones de la blogosfera hi vaig pensar fa uns dies, en el sentit de fer crítica de la crítica de la crítica. És a dir, defensar la llibertat des de la natura, des de l'animalitat. I fa poc vaig trobar un llibre que m'hi ajudaria.

A L'enigma de la llibertat, David Bueno diu que el sentiment subjectiu de llibertat contribueix a la nostra supervivència i ha estat afavorit per la selecció natural (de fet, un estudi de finals de 2010 diu que tenim una tendència innata a creure que som més lliures que les persones que ens envolten). La nostra biologia és ineludible però "fins a cert punt tenim una certa elecció de resposta, podem escollir, potser només en un grau mínim, una resposta entre diferents alternatives possibles, malgrat que ara per ara no quedi gens clar com en el subconscient fem aquesta elecció. I amb aquesta mínima possibilitat d'elecció ha nascut la cultura, en el sentit més ampli de la paraula". La llibertat de pensament seria així una "propietat emergent". Bé, en el fons potser no està tan lluny de "l'arrachement à la nature" dels meus profes, o de l'esperit lliure de Nietzsche. Potser simplement el que volem dir és "I'm free".

(Ostres, tot aquest rotllo per un joc de perruqueres... i al final m'he quedat sense trena ni cua!).

29 comentaris:

  1. Fixa't què ens ven, la publicitat, una il·lusió de llibertat per a comprar el que ells volen en contra de la competència. I els adolescents també creuen que són lliures, comprant en grans superfícies, i després veient que tots són clons quan surten al carrer? Quin món...
    Però el teu post és molt aclaridor. Com sempre.
    Abraçades de non-non...

    ResponElimina
  2. Hola Cantireta, la llibertat ven, sí... de fet som més lliures com més coneixement i criteri tenim, no? a veure si en parlen el Buenafuente i el Punset i ens il·luminen :-).
    Abraçades de vine son.

    ResponElimina
  3. Hola Gemma, m’ha sorprès el vídeo perquè casualment avui jo també he estat escoltant una estona els Stones (estona-Stones). Què seria del rock sense aquesta reivindicació de la llibertat? Potser el que reivindica el rock és permetre’ns “fer l’animal” quan convè, sense tants prejudicis culturals? Jo personalment no crec que hi hagi cap discontinuitat entre l’home i el bitxo no humà. No som lliures de no morir-nos, per exemple. El que caldria determinar és fins on podem escollir els humans gràcies a les nostres particulars eines cognitives que han creat una cultura molt més sofisticada que la resta de bitxos. La llibertat és molt atractiva teòricament per l’ésser humà, però a la pràctica sempre és una mica incòmoda, de fet. En el fons ens agrada saber el que hem de fer, massa opcions al davant ens atabalen. Tot i que igual ens atabalen en va perquè ja està tot predeterminat. Bé, no resoldrem el problema metafísic de la llibertat ara mateix, oi? Salutacions!

    ResponElimina
  4. Ei, Òscar, en part aquest post és culpa teva (o gràcies a tu, millor) i les teves disquisicions sobre la llibertat. La qüestió és que sembla compatible que l'inconscient decideixi 350 mil·lèsimes de segon abans que el conscient en sigui conscient amb la llibertat, o amb la sensació de llibertat. Al final, acabem decidint, amb l'inconscient, amb la informació que tenim, amb tot plegat... Al final direm com els existencialistes que estem condemnats a ser lliures (aquí hi hauria la incomoditat que deies?). Per cert, si ser lliure és fer l'animal és curiós que l'animal no sigui lliure. Salutacioooons!

    ResponElimina
  5. home, tens una certa llibertat, segueixo amb aquesta feina o me'n vaig a buscar una altra...escullo aquest partit o l'altre el 20-N, però, sembla que després et diuen, no, trena no, que hi ha crisi. Molt bona la comparació.

    ResponElimina
  6. La llibertat és un tema compromès. N'he tingut diverses opinions al llarg de la vida, i ara, francament, mirava de buscar una bona explicació de les meves idees, i m'adono que no en tinc cap, cosa que em preocupa, perquè generalment sempre tinc alguna cosa a dir. Això em porta a pensar que la llibertat també és un estat mental, que de vegades ens sentim esclaus dels pensaments, i llavors no tenim, o no trobem, opcions diferents què triar, que ens trobem en un sentit únic. Potser si en parlem un altre dia podré veure totes les opcions disponibles, però avui em sento esclau dels meus propis pensaments.

    ResponElimina
  7. Potser el mal és que som art i part, i no tenim massa la consciència de globalitat com a espècie. Lu seu seria que ens estudiessin els etòlegs, potser :) I digues-li a la Sara que millor cua, que amb la trena, si et grates el cap, després sempre vas despentinada :P

    ResponElimina
  8. Triar no tenir televisió, llegir els clàssics, fer els mots encreuats del diari, menjar més llegums que carn...pot ser una manera de ser lliure? Jo dedueixo que no sóc lliure quan el meu cap em porta al lloc que feia 5 segons havia decidit NO anar... ni el subconscient podem tenir amordassat!

    ResponElimina
  9. Jo, com quasi sempre, estic d'acord amb l'Òscar que no acabarem amb les disquisicions sobre el concepte de llibertat, i també estic d'acord a no deixar de donar-li voltes. Jo crec que a nivell macro no som lliures (vull dir que estem predeterminats com a espècie), i una aplicació d'aquesta màxima la coneixen bé les asseguradores de riscos.En canvi, tenim un marge individual de llibertat dins d'aquesta fatalitat. Això, en una aplicació molt egoista ens duu a allò que un altre es carregui el mort en lloc de nosaltres.
    I, i disculpa pel rotllo, pel que fa al salt entre l'home i els animals... em recorda una vellíssima discussió en què contra qui discutien que no existia, jo posava el mateix element que apunta l'Òscar (altre cop!,):, però no exactament el de crear eines tècniques, sinó específicament la capacitat humana de generar dipòsits de coneixement que són accessibles lliurement pels congèneres. L'altre dia el prou savi Punset ho deia a la tele, considerant que el salt tecnològic que suposa internet produeix el veritable primer tall amb els altres animals.

    Eduard

    ResponElimina
  10. Tots ens pensem que som lliures d'escollir, però la majoria de les vegades, per desgràcia, no és així.

    ResponElimina
  11. Em sembla que has iniciat la reflexió amb una il·lusió de disjuntives trena o cua....i la monda és que ho ha fet la Sara oi? és a dir ella t'ha plantejat dues opcions que no ho eren perquè d'antuvi o a posteriori una opció quedava invalidada...jo crec que això de la llibertat és una qüestió relativa i no pas absoluta...som lliures o no ho som dintre d'un món més o menys reglat on evidentment les opcions són limitades...ris de tinta es podrien escriure...jo em quedo amb una definició d'Stuart Mill amb allò que la teva llibertat acaba on comença la de l'altre

    ResponElimina
  12. Aris, vaig veient que una de les conclusions que treurem, si en treiem alguna, és que tenim certa llibertat, una llibertat relativa, però llibertat. I ara que dius això d'escollir un partit o un altre, el llibre aquest diu que la tendència política es pot relacionar amb trets biològics concrets (!), per exemple els conservadors tenen un estil cognitiu més estructurat i persistent (més quadrat?), mentre que les persones més liberals responen millor a la complexitat informativa, a l'ambigüitat i a les novetats. Suposo que no vol dir que aquest estil cognitiu determini l'opció política però que hi està relacionat. (Al mateix temps, l'ambient deixa empremta en en les connexions neurals). Curiós.

    ResponElimina
  13. Xexu, em sembla que la llibertat és moltes coses i des de diferents punts de vista. Hi ha la llibertat com a estat mental, que és el que tu dius, que seria la llibertat de pensament, i també hi ha una llibertat de tipus més social, una llibertat d'acció, política, també. És curiós (avui ho trobo tot curiós) això que dius de ser esclau dels propis pensaments. Per què podries pensar d'una altra manera de la que penses? Bé, m'estic embolicant, però em fa l'efecte que sí, que hi ha aquest espaiet de llibertat en els propis pensaments. També pots pensar la llibertat com a coneixement de les causes (com deia Spinoza), llavors la gràcia està en conèixer al màxim allò que et determina, conèixer la causa d'aquests pensaments, precisament...

    ResponElimina
  14. Clídice, és veritat que som art i part i es difícil estudiar-se un mateix... trobo molt interessant el tema de la nostra relació amb els animals, amb la nostra pròpia animalitat, m'agrada pensar que hi ha una continuitat, amb unes propietats emergents que han aparegut al llarg de l'evolució (autoconsciència, llenguatge, i la cirereta, la llibertat) que ens fan humans, éssers culturals.
    La Sara ara està per tallar-me el cabell, quina por, prefereixo cua!

    ResponElimina
  15. Cantireta, el subconscient, o inconscient és el que sembla que decideix per allò de les 350 mil·lèsimes de segon, tot i que la sensació subjectiva és que decidim nosaltres, conscientment. Crec que aquesta sensació subjectiva és la que val i se non è vero...

    ResponElimina
  16. Eduard, estic d'acord que ja podem anar-li donant voltes que no ens acabem el tema, però volem donar-li voltes (mentre no acabem marejats...).

    No acabo de pillar la diferència entre l'espècie i l'individu, en el sentit que una està determinada i l'altre és lliure. Per què parles de la fatalitat de l'espècie?

    Pel que fa a internet com a primer tall entre l'animal i l'ésser humà... no ho sé, ja m'havia fet a la idea que era la nostra petita i relativa llibertat, però potser sí... li he donar un parell o tres de voltes més, però així d'entrada un salt tecnològic no em sembla... a veure si el Punset hi aprofundeix una mica més demà!

    ResponElimina
  17. Jordi, la sensació d'escollir sí que la tenim, encara que haguem decidit abans de decidir. I de tota manera, el que decideix aquest coi d'inconscient també està influït pel nostre passat, per l'ambient, per... així que escollim amb llibertat relativa (m'agrada aquesta idea).

    ResponElimina
  18. Elfree, enllaço amb el comentari anterior, tens raó, podem anar concloent (concloent? impossible!) que la llibertat és relativa, però que és, ni que sigui com a sentiment subjectiu (que no sempre hi és, d'altra banda). I tens raó, la llibertat acaba quan comença la de l'altre (aquí estaríem parlant de la llibertat en sentit social). I ara lliurement me'n vaig a fer nones, perquè demà em llevaré súper lliurement per anar a currar (lliurement).

    Bona nit, sou uns sols!!!

    ResponElimina
  19. Agost, les tres de la tarda. Un nen de 5 anys vol anar a la piscina, però el pare i la mare fan la migdiada. El nen arrenca a crits amb un discurs sobre la seva llibertat, cada vegada més aguts i voluminosos. Al final la mare s'aixeca del llit, li dóna una tovallola i li diu: "Toma, tu libertad". El fa fora de casa i tanca la porta. Cinc minuts després el nen truca. Li dóna la tovallola a la mare i li diu: "Ya no quiero más libertad".
    D'això se'n diu "educació".

    ResponElimina
  20. L'actitud de la Sara com a perruquera m'ha fet gràcia, i a l'hora m'ha recordat alguna cosa. No sé si és que he viscut una situació similar, ni sé si com a gran, o com a nena. Però això que ens sembla incoherent als grans, i que és tan obvi pels petits em desperta una certa sensació de familiaritat... com si jo també hagués sentit aquesta obvietat de "no, trena no pot ser!". Estrany!

    Per la filosofia de darrere... més val que no pensi gaire, ara!

    ResponElimina
  21. Un tema molt complexe.

    Crec que si que som lliures. Som lliures per triar les nostres decisions.

    Però vivim en societat. i això ens condiciona. I llavors és quan triem les nostres decisions en llibertat però pensant el que volem i el que hem de fer.

    Crec que la Sara si vol portar trenes, pot portar trenes. S'ha de deixar créixer el cabell. Però és clar, això no és immediat. Cal el pas d'un temps.

    I com això, en tot.

    La vida ens va portant, xò tb som nosaltres qui anem cap a un lloc o a un altre. I per damunt de tot, sempre hem de ser lliures de poder decidir.

    ResponElimina
  22. Lluís, carai amb l'anècdota, perquè parlem d'un nen de 5 anys... impressionant el nen i impressionant la mare, em fa pensar en una vinyeta de la Mafalda. Però tinc la impressió que això no acaba aquí, que aquest nen promet.

    ResponElimina
  23. Yáiza, sí, és curiós com de clara et diu una cosa i l'altra, sense cap mena de problema. Així que tu de petita (bé, tampoc fa tant ;)també jugaves a perruqueres, eh?

    ResponElimina
  24. Rits, em sembla que ho dius molt bé amb les teves paraules, i dius una cosa important al final, que hem de ser lliures de poder decidir, o sigui que parles d'una voluntat, aquí, que la llibertat també és qüestió de voluntat, no?

    ResponElimina
  25. Porto dies intentant fer el comentari al post, però sempre per una cosa o altra, paf! el que hi ha és un colapse de pensamen!!!! i tal i com dius la veritable llibertat comemça amb la llibertat de pensament i actualment molts es deixen arrossegar, i ens quedem asseguts en la queixa i el lament i no, la llibertat de pensament és una oportunitat per créixer, ostres és que m'expreso força malament (el bloc per mi és tot un exercici per exprear-me), petons cap a Badalona

    ResponElimina
  26. Mira tot això m’ha fet recordar els “futuribles” de quan estudiava filosofia fa un grapat d’anys. Sobre la llibertat, el dret d’escollir i el “Déu Suprem”. Era alguna cosa com: “Mira, tu tria el que vulguis que jo ho faré anar per on jo vulgui”.
    Un udol.

    ResponElimina
  27. He anat tan ràpid escrivint que m'he deixat lletres, t, m, mal posades, s, ...un desastre necessito més llibertat per llegir els blocs que m'agraden!!!! fins aviat!

    ResponElimina
  28. Marta, tens llibertat per escriure com vulguis :-). M'agrada això que dius que la llibertat de pensament és una oportunitat per créixer. Jo avui no em sento gaire lliure i em sembla que no creixeré gaire, però m'hi fas pensar...
    Per cert, haurem d'anar a Badalona a buscar els petons, perquè estem a Barcelona (bé, però cada dos per tres anem a Premià, així que Badalona ens queda a mig camí ;).
    Molts petons cap a Torroella! (i a Mataró!)

    ResponElimina
  29. Llop, no sé si acabo d'entendre el que vols dir, que avui estic espessa(o sóc espessa, directament), però em fas pensar que sí, que amb el cristianisme la llibertat tenia un origen "diví", fins que Kant es va inventar allò de la raó pràctica, que era una síntesi de raó i llibertat.
    La gràcia és que la llibertat sigui d'eixe món, no de l'altre, i de fet ho és, perquè és imperfecta, relativa, limitada, com estem dient... i perquè també és un desig.
    Un udol lliure i alliberat!

    ResponElimina