-ESTÀS ENGANXADA!
Aquesta frase ens la diem mútuament la Sara i jo, mig en broma, mig seriosament. Però també hi podem afegir el Joan i el meu pare, en un perfecte pòquer d'enganxats.
Comencem pel pòquer del pòquer: el meu pare està tan enganxat al pòquer per internet que fins i tot ha canviat d'hàbits, dorm de dia i juga de nit (també menja, i normalment coincideix amb ma mare, cosa que té el seu mèrit).
El Joan està enganxat als Manel. Va ser culpa meva, ho reconec, li vaig dir "escolta això, que està molt bé". I tant bé. S'ha comprat els seus dos discos -ell, que quasi tot s'ho baixa per internet-, quasi ens divorciem perquè ens pensàvem que havia perdut (jo) les entrades per al concert del Romea, i quasi em fa un monument quan li vaig dir que tenia entrades per al de Granollers (al de Sant Cugat no vam arribar a temps -com s'ho fa, la gent, per comprar entrades dels Manel sense estrès?).
Jo estic enganxada al blog. Per què negar-ho, des de fa ja força mesos estic en una voràgine blogaire que em comença a preocupar. Posts, comentaris, comentaris dels comentaris, i ara jo què dic, i què dirà aquell i ara aquest em fa pensar en això, ara descobreixo això altre, aquesta de la Sara sí que es bona, que bé m'ho passo escrivint, i quina gràcia que algú em llegeixi, tu!
La Sara està enganxada a les Winx. Seria el grau màxim d'enganxamenta d'un conjunt més genèric, els dibuixos, però les Winx són especials, són guapes, bones, tenen poders, en fi, són fades i són enchantix, que encara no sé què vol dir (és una forma que és una altra forma, o alguna cosa així, diu la Sara), per mi és tan esotèric com el fora de joc.
I què hem de fer? És greu? Anem a la Wiki un moment:
"Originalment, addicte era qui seguia cegament al líder, sense criticar ni dir res (en llatí a-dicti: 'no dicció'). Després es va anomenar addictus a un 'esclau' per deutes. D'allà addictio: 'adjudicació, cessió al millor postor, consagració, dedicació'."
Això de seguir cegament al líder no ens agrada gens i pel que fa a ser esclau per deutes, no en som una mica tots plegats, ara mateix?
I hem d'abandonar les Winx, el blog, els Manel i el pòquer?
La Sara i jo ens intentem limitar, intentem fer la tàctica "dia sí dia no", però també ens fem petites trampes... va, cinc minuts de Winx en el dia no (i jo, que us he de dir...). Em sembla que el Joan no es limita gens i el meu pare encara menys, o sigui que la Sara i jo estem fent el passarell...
Ja sé, ja sé, els clàssics, Aristòtil, el just mitjà... Ara no sé si hem de seguir cegament a Aristòtil o no :-).
Vaig comentant mentre sona "Heroin", que és molt llarga, acabo d'escriure un apunt i encara haig de fer la quiniela i el quinigol amb els quals vull guanyar prou peles com per poder començar a tenir addiccions serioses. Jo també sóc addicte als blogs (especialment a alguns, com el teu) i pots veure a les etiquetes del meu blog a quines altres coses sóc addicte (sobretot fixa't en les que tinguin més entrades, per si no ho has deduit tota soleta).
ResponEliminaMira que a mi els Manel no m'entren ni amb calçador!, començo a pensar en anar al metge, o
en exiliar-me o en comprar-me una samarreta amb el lema "Si tens un fill, no li posis Manel". Bé, espero que això no espatlli la nostra amistat virtual...
Sí que acabes de fer un apunt, és veritat, ara he dubtat de si llegir el teu abans de comentar el teu comentari o a l'inrevés, quin embolic i quina promiscuitat blogaire. Tinc la lleugera sospita que tens addicció a la música però només és lleugera, em puc equivocar, després m'hi fixaré més.
ResponEliminaHomeee, sí que és estrany això teu amb els Manel, que ets dels Amics de les Arts? (que sembla que s'hagi de ser d'uns o dels altres...). A mi m'agraden, sobretot La cançó del soldadet. I també m'agrada Heroin, esclar, en tot un altre registre...
Dons mira, jo soc edicte a la carn d’ovella. No me’n puc estar. Ara, això si, inclús devorant una bona ovella aranesa segueixo les ensenyances d’ Aristòtil: procuro no quedar-me en gana ni massa tip. Ja veus, malgrat ser un llop, és tota una virtut.
ResponEliminaUn udol
Gemma, amb els Amics em passa com amb els Manel, però diria que encara m'interessen menys. De fet, per ser justos, dels Manel salvo la del mar, i dels Amics, la del gos. M'estic quedant tan antic en rock català que l'últim grup "nou" que m'ha enganxat són els Antònia Font, que aquests sí que m'agraden força.
ResponEliminaTots tenim addiccions: jo a la lectura, també als Manel i a l'Anna Roig et l'ombre de ton chien, si vols li pots recomanar al Joan per baixar una mica l'addicció dels Manel a mi m'ha anat bé, a la xocolata i a l'esport, al got de llet abans d'anar a dormir i al cafè amb gel quan arriba l'estiu, als blocs xulos i divertits que et posen de bon humor i si tingués 40 anys menys (o sigui que en tindria 5) ho seria a les winx,a la kika la superbruixa, a la dolça picarol i al Geronimo Stilton.....bon cap de setmana!
ResponEliminaJo: a la xocolata, els homes guapos, trobar faltes en rètols al carrer, deixar llibres començats al prestatge, no planxar, dormir 7 hores seguides...
ResponEliminaNormal. Els Antònia Font més que els Amics, i aquestos més que els Manel.
Ah, i m'encanta el vostre gat, Gemma!
Ai, enganxats, enganxats... jo crec que tothom té els seus vicis, ho tinc força clar. Les nostres addiccions són aqulles coses que fem perquè volem, perquè ens agrada... és la mostra de les coses que ens apassionen!! Se'm fa trist pensar-ho, però crec que qui no està ni una mica "enganxat" a res, és que poques passions té, i això no m'atrau pas gaire... Es clar que saber-se moderar és important, però tenir coses a fer que t'encanten també està bé.
ResponEliminaPer cert. A mi el fora de joc també em resulta esotèric! (m'ha fet mola gràcia!). Però veus? El futbol no entra dins les meves passions... sóc més de blocs, de llibres, de cau...
Llopot, mira que ets estrany, perquè els animalons normalment no se'n saben estar i menys quan es tracta de menjar... Però això ens anima, si tu pots, nosaltres també hem de poder (però seguirem Aristòtil amb moderació, eh?, no exagerem!).
ResponEliminaUn udol capdesetmanil
Òscar, si t'agrada la del Mar, encara podem ser amics :) (és la preferida de la Sara, a més). A mi m'encanten Pla quinquennal i Dona estrangera. Dels Amics potser prefereixo la del Jean Luc peró no m'he escoltat tant el disc, i també m'agraden els Antònia, potser encara més el Joan Miquel Oliver. Ara sembla que mola una tal Jennifer...
ResponEliminaMarta, gràcies, també la tinc l'Anna Roig, però el Joan no és molt de música francesa... M'agrada el missatge de diversificar addiccions. És veritat, jo, a més del món blogaire tinc el diari al matí abans d'agafar el metro, el suc de taronja per esmorzar (si no, la meva feina per Catalunya se'n ressenteix), comprar llibres i començar-los (ep de vegades també els acabo), el formatge, amb l'esport no coïncidim... I sí, possiblement estaria enganxada a les fades amb unes dècades menys (no cal que tornem a parlar de la Heidi...) Bon cap de setmana!
ResponEliminaCantireta, ja veus que coincidim amb això dels llibres començats, però jo no els deixo al prestatge, els deixo a la tauleta de nit, amb la qual cosa allà es va fent una torre alta i alta fins que alguna llei, crec que la de gravetat, em fa guardar-los a prestatge. També m'agrada l'addicció als homes guapos, que crec compartir, de manera molt civilitzada, esclar.
ResponEliminaEl gat és de la Carme, amiga meva i padrina de la Sara. A la Sara li agrada molt (com els agraden als nens els animalons, eh?)
Yáiza, em sembla que sí, que tenir passions és part de la gràcia de la vida, i que es sana una mica de moderació i diversificació, que l'addicció no et mengi, que la tinguis tu a ella i no ella a tu, em sembla que em quedo més contenta i més tranquil.la amb aquestes reflexions....
ResponEliminaPerò què coi és el fora de joc????
És igual, és igual, a veure si ara ens enganxarem al futbol!
ResponEliminaAra és l'hora dels cosinets!
Bé, la teoria la tinc, la pràctica costa més (això val pel fora de joc i per les addiccions ;).
ResponEliminaJo ja fa temps que estic enganxada als blocs....i de vegades sospito que estic enganxada a la feina! potser el teu pare que vigili....canviar del tot hàbits horaris ja comença a ser preocupant
ResponEliminaElfree, gràcies, lo del meu pare té difícil solució, és molt seu i sempre ha tingut tirada al joc. Però se'l veu bé, de moment, almenys, sembla que no hem de patir...
ResponEliminaVigila amb els blogs i sobretot amb la feina, eh? Ja saps, moderació i diversificació!
Ara mateix estic enganxat a un senyor que hagués odiat que ningú se li enganxés, el J.D. Salinger. M'estic llegint tots els seus relatx seguint del fil de "Franny i Zooey", on vaig descobrir que tots van lligats als membres de la família Glass. Però en general els meus enganxaments són breus. Per exemple, vaig matxacar el darrer disc dels Manel, però ara amb prou feines hi torno. Després va venir el període Antònia Font, i així... Em desenganxo aviat, però no vol dir que deixin d'agradar-me.
ResponEliminaHola Eduard, benvingut al club. Sí, sembla ser que en Salinger era bastant ferèstec, no? Jo només m'he llegit El vigilant (això sí, sencer, em va agradar). No sé què tenen els Manel que produeixen enganxamenta, ja conec uns quants casos, amb el primer i/o amb el segon disc, i en directe també sonen molt bé, màgia.
ResponEliminaQue segueixis gaudint de les teves addiccions breus però intenses!
Home, adicte, adicte, però solen ser modes...quan era jove, m'agradaven molt les cançons del Prince i ara no el suporto (¿?). Segueixo sen adicte al Tintin.
ResponEliminaLa meva filla era adicte al Patito Feo i ara l'odia i no vol que li recordis aquesta etapa...ara es adicte a la play(¿?) al sing star.
Una idea: un singstar dels Manel, jo crec que disfrutarieu cantant les seves cançons en Karaoke.
Estic enganxada a estar enganxada, ves tu! :) però és que em costa deixar coses pensant que algun dia s'haurà acabat tot, per tant, quan m'emociono amb alguna cosa (als Manel no, que per una vegada, i sense que serveixi de precedent, coincideixo amb l'Òscar) m'hi enganxo. No hi pateixo, ja em desenganxaré per la següent. Tot i que, potser més que enganxar-me, m'enxocolato. Que les coses bones de la vida sempre tenen el gust de la xocolata :D
ResponEliminaAris, ara parlant del patito feo i les velles glòries m'ha vingut al cap l'Umberto Tozzi. No sé si era addicta a l'home, però les seves cançons se m'enganxaven molt, de fet ja se m'ha enganxat Te amo te, aaaaamo. El SingStar... quin perill, ja em veig fent karaokes a casa, sí (home, Al mar! ja la cantem tots al cotxe...). És veritat que algunes enganxamentes es tornen odis, però la majoria queden amb carinyo, em sembla.
ResponEliminaClidice, ja veig que tu ets de fortes enganxades successives, com l'Eduard. És veritat que és maco abocar-se a una passió (bé, potser amb un xic, xicotet, de moderació) i que enganxar-se enganxa.
ResponEliminaEls Manel... ep, ara que hi penso, ja ho deien els antics: "De addictus non est disputandum".
Visca la xocolata negra!!!
Se m'ha anat l'olla i he penjat la de l'Umberto Tozzi, que se m'ha enganxat com una mala cosa (el tenim una mica suat, al noi).
ResponEliminaHola, jo estic enganxada a la neteja i l'ordre per no dir obsessionada, que hi farem!
ResponEliminaSalut.
Hola magazine! Doncs aquesta enganxamenta teva ja m'agradaria tenir-la a mi ;). No, en sèrio (per què no es pot dir "sèrio"?), espero que no arribi a obsessió...
ResponEliminael millor d'estar enganxat a alguna cosa és el fet de que et faci gaudir d'allò.....a la primera de canvi que es presenta un problema s'ha de deixar.....i enganxar-se a un altre cosa
ResponEliminaGarbi24, sí, que bonic és enganxar-se i que no sigui un problema! Benvingut!
ResponEliminaInspirats per les paraules d'en garbi24, ens hem reunit els enganxats i hem decidit fer una permuta addiccions: la Sara s'enganxa als Manel, el Joan al blog, el meu pare a les Winx i jo al pòquer. Per si de cas, s'han proposat addiccions alternatives: el bingo, el tuiter, la numismàtica i el José Luis Perales. Ara res no pot fallar.
ResponElimina