dissabte, 6 d’agost de 2011

Per què el cel és tan lluny

Volia transcriure un conte que vaig fer inspirat en una llegenda de Somàlia que m'agrada molt. Prefereixo transcriure la llegenda directament (Mites, contes i llegendes dels cinc continents, Joventut).


PER QUÈ EL CEL ÉS TAN LLUNY

Al principi dels temps, el Cel era tan a prop de la terra que la gent no havia de fer més que aixecar la mà per tocar-lo. El Cel protegia els éssers humans i els animals dels vents freds i de l'escalfor del sol, i els donava aixopluc. La gent comptava sempre amb la protecció del Cel i era molt feliç.

Així estaven les coses quan, un dia, dues mestresses de casa es van posar a moldre gra amb un d'aquests grans morters la mà dels quals és un bastó llarg i gruixut. Les dues dones eren al pati de casa seva, i volien preparar menjar per als seus marits. Van començar a moldre el gra, però cada vegada que alçaven les llargues mans de morter, aquestes colpejaven la superfície del Cel, el foradaven i li provocaven un gran dolor. Al Cel no li va fer cap gràcia que el tractessin d'aquella manera, i va amonestar seriosament les dones:

-Ei, vosaltres! Pareu d'una vegada de clavar-me cops, que em feu mal i m'esteu omplint de forats. Que no sabeu que us protegeixo dels vents freds i de l'escalfor del sol? Si seguiu clavant-me cops ho esguerrareu tot.

Però, concentrades en la seva feina, les dues dones no van fer cas de les paraules del Cel. Sense ni tan sols immutar-se, van continuar molent el gra.

El Cel va aguantar tant com va poder, però al final va ser incapaç de resistir el dolor que li causaven les dones i, de mica en mica, es va anar allunyant de la terra fins que es va quedar on és avui dia. D'aquesta manera, per culpa d'aquelles dones desconsiderades, les criatures van quedar exposades als elements i van perdre la protecció del Cel.

El que anomenem estrelles són els forats que les dones van fer a la superfície del Cel amb les seves mans de morter, quan el Cel era a prop nostre. De nit, el sol s'amaga, però part de la seva brillantor es filtra per aquests forats que els que vivim aquí, a la terra, anomenem el Cel Daldaloole, el que està foradat.  

La gent també explica que els núvols són una noia molt bonica que porta a casa seva un càntir ple d'aigua que treu del pou. Quan la noia torna cap a casa, el càntir es balanceja i l'aigua es vessa pertot arreu, i cau cap a terra a través dels forats del Cel. Aquesta aigua, la gent d'aquest món l'anomena pluja.

En veure que la seva aigua cau cap a la terra, la noia-núvol crida al Cel, desesperada:

-Cel, per favor, no deixis caure la meva aigua!

I el Cel li respon:

-Com ho puc impedir, quan les criatures de la terra clamen demanant aigua?

I així és que, si aquelles dones desconsiderades no haguessin foradat el Cel, i si la noia-núvol no vésses de tant en tant el contingut del seu càntir pertot arreu, la terra no rebria l'aigua que tant necessita.
_______

A hores d'ara aquelles dones no tenen gra per moldre i la noia-núvol no té aigua per vessar. De cap a les ONG!

I per acabar el post africà, una cançó de Geoffrey Oryema, que és ugandès i també m'agrada molt.




El conte que deia (per cert, veig que em va sortir una mama tirant a conservadora, no sé per què):

EL PEIX DEL MIG

El peix del mig començava a sentir-se incòmode. En el banc de peixos començava a mirar-se el primer amb enveja i l'últim amb menyspreu. Un dia la seva mare, que l'estava veient, li va explicar una història.

- Fa molts anys, en el principi dels temps, el cel era tan a prop de la terra que només calia treure el cap per tocar-lo. Un dia, uns peixos molt atrevits van començar a saltar i saltar fora de l'aigua fins que van començar a fer forats al cel. El cel va dir "m'esteu fent mal, voleu parar de saltironar?" Però ells no li van fer cas i vinga a saltar. El cel va començar a enretirar-se i a enretirar-se fins que va quedar on és avui en dia.
- Ah, va dir el peixet, que era molt llest, els forats que van fer els peixos són les estrelles, perquè a la nit la llum del sol passa a través dels forats!
- Sí, aquesta és la part bona de la història. La dolenta és que aquells peixos, de tan saltar van anar a parar a terra.
- I es van morir?
- Aquesta és la part bona i dolenta alhora. No es van morir, perquè eren molt vius. Però no van poder tornar al fons del mar i ara els seus fills no són ni carn ni peix.
- Vols dir que és perillós ser atrevit?
- Aquesta és la part dolenta. És perillós, sí. Perquè les estrelles aquestes... tampoc no te'n refiïs, són com els hams dels pescadors, que també brillen a la nit.
- Però a mi m'agraden, les estrelles...
- I a mi, fill, i a mi.

14 comentaris:

  1. M’ha agradat la cançó del Geoffrey, amb els cors gairebé imperceptibles del Peter. Algunes d’aquestes llegendes tenen molta poesia, com aquesta que ens expliques, però ara a veure si poses també el teu conte. Aquest país, Somalia, sembla un fantasma recurrent que se’ns apareix al nostre imaginari dins les incomptables desgràcies que assolen aquell continent, d’altra banda, tan bell i fascinant. Desgràcies que vénen d’infortunis naturals i dels desgraciats de sempre. Les ONGs són per posar pedaços, esperem que algun dia imperi la justícia, el cel sigui més propici, i el càntir de la noia-núvol vessi més sovint la seva aigua.

    ResponElimina
  2. Òscar, sóc conscient que les ONG són pedaços i que a més és complicat fer-hi arribar els aliments, però la situació és tan dramàtica que calen aquests pedaços.
    M'alegro que t'agradi la cançó del Geoffrey, el disc Exile és dels meus preferits de tots els temps (gràcies per confirmar-me que és el Gabriel, qui, sinó?).

    ResponElimina
  3. Ah, el conte a veure si el copio després, que ara he d'anar a buscar a la Sara al càmping (no m'he fet pregar gaire, veig ;)

    ResponElimina
  4. Un conte preciós....sigui com sigui s'ha de poder fer alguna cosa per remeiar la fam i la set...

    ResponElimina
  5. Sí que és preciós, Elfree... Suposo que cal menys especulació, més consciència global, més capacitat d'incidir en els governs, més recursos, menys canvi climàtic... uf, és més difícil tot això que veure passejar la noia-núvol amb el càntir ple!

    ResponElimina
  6. Se m'acudeix que igual qui va foradar el Cel no van ser ni les dones amb morters, ni els peixos, sinó el Gegant del Pi...

    ResponElimina
  7. Osti tu, és veritat, o tots tres, que el cel és molt gran! Demà li dic a la Sara.

    ResponElimina
  8. Ostres Gemma!!! hauràs de venir a la biblio a explicar contes de collita pròpia, ara que no tenim pressupost ni per l'hora del conte.Ara que tenim el cel una mica més lluny, el que hem de vigilar és no fer-nos mal quan baixem del cel, ostres! entre els planetes, el cel, les estrelles esteu molt amunt, alerta amb els meteorits!!!Fins aviat

    ResponElimina
  9. De la llegenda, què vols que et digui? comença a ser recurrent comprovar com les dones sempre hem estat l'origen de l'allunyament del paradís, alguna cosa no rutlla. De les mares, és natural que siguin conservadores. I de Somàlia ... si et dic que no crec en les ONG i que les considero una eina que té el sistema per tenir-nos distrets i que no exigim a qui són els veritables amos del món que facin allò que cal, quedaré molt malament oi?

    La veritat és que hi ha moltes ONG que fan una gran tasca, però em pregunto si amb això no estem deixant de fer allò que caldria, com, per exemple, aprendre a passar amb menys, implicar-nos en la gestió del nostre entorn, i exigir responsabilitats a les persones que ens dirigeixen. Si allà es passa gana és per moltes més raons que no pas la sequera. Les coneixem? Sabem quina solució hi ha? Fem la pressió adequada i prenem les decisions adequades perquè no sigui així?

    Res, no em facis massa cabal que, ara mateix, estic preocupada amb el que pot passar, aquí, a partir de setembre. Londres és el cap de l'onada?

    ResponElimina
  10. Gràcies Marta, de fet vaig fer un curs d'explicar contes, quan anava a la casa Elizalde cada dos per tres, però sóc bastant dolenta... Heu de recuperar l'hora del conte!
    Anirem amb compte amb els meteorits, hi ha pluja d'estrelles el 12! Fins aviat!

    ResponElimina
  11. Hola Clidice, no m'havia mirat la llegenda així, de tota manera pensa que gràcies a tres dones tenim aigua a la Terra...
    Lo de les ONG, entec el raonament, em fa pensar en negar-se a pagar propines als cambrers de Nova York per no voler perpetuar la seva explotació. Què passaria si no donéssim aquestes propines? Llavors els governs farien el què cal? No ho sé, de moment crec que millor que hi siguin.
    A veure què passa amb Londres, s'està estenent...

    ResponElimina
  12. ostres jo directament havia pensat que la teva versió peixicola de la llegenda era per desculpabilitzar les dones aprofitant allò del peix i la bicicleta....

    Petó


    PD: MMMarçal dixit una dona sense un home es com un peix sense bicicleta

    ResponElimina
  13. Anònim, m'ha fet molta gràcia aquest comentari, perquè quan era més joveneta (bastant més joveneta), dèiem aquesta frase sovint amb la meva amiga de l'ànima, així fent-nos una mica les xules (o ets tu??:o)

    Siguis qui siguis, un petó (de peix, sobretot aquests dies que no sortim de la piscina, la bici, el peixet i jo).

    ResponElimina
  14. O ets l'Anònim també conegut com a "lector fidel"??

    ResponElimina