Ho ha tingut claríssim des del minut 0. Estàvem llegint un mite romanès sobre la creació de la terra del llibre de mites, contes i llegendes. Hi sortien Déu i Satan. Primer m'ha preguntat per Satan, li he deixat clar que és el dimoni i que no existeix (li ha semblat correcte). I què és Déu? m'ha dit. Aquesta pregunta ja me l'havia fet, ho he verificat ara a l'arxiu del blog, però li he tornat a respondre el millor que he sabut (un ésser, un senyor -fem-ho fàcil- que va crear el món, que ho sap tot, que és molt poderós i que ajuda les persones), però el primer que li he dit és que hi ha gent que creu que existeix i gent que creu que no. Llavors és quan m'ha dit que sí que existeix, ben convençuda, i quan li he preguntat que com ho sabia, m'ha dit que existia i ja està i que si no, em mossegava (instints inquisidors?), (bé, ho ha dit amb carinyo).
La qüestió és que jo sóc una atea convençuda i m'ha fet gràcia i també m'ha sobtat aquesta convicció en camp contrari. Potser el seu caparró ha pensat que un superheroi d'aquesta mena (les Winx es queden petitones al seu costat) val la pena que existeixi, ja que li he donat l'opció. Però això no quedarà així, em sembla que se'ns presenten unes interessants discussions sobre el tema, espero que sense violència. De fet, jo vaig ser creient fins als 14 anys...
P.S. Per acabar-ho d'adobar, des del principi del blog, el Gegant del Pi simbolitza Déu, d'alguna manera. (Això la Sara encara no ho sap). O sigui que trucar-li seria com trucar a les portes del cel...
Digue-li a la teva filla que Déu és una senyora, una Deessa, i es diu Tori. I jo sóc el seu profeta. A veure què diu.
ResponEliminahttp://www.youtube.com/watch?v=p7Qpp1QJpxc
Uns bitxets encantadors, els del vídeo...
ResponEliminaDoncs mira, no hi he pensat que també podia ser una senyora, l'hi diré, almenys perquè ho contempli com a possibilitat. Em sembla que no baixarem a més nivell de concreció, Òscar ;) però el vídeo potser sí que li ensenyo, que aquestes vacances va tenir una serp a les mans (d'un espectacle, eh? tot controlat). Xau!
la teva filla és molt sàvia...dimonis n'hi ha t'ho asseguro...àngels ja no en queden gaires ....jo també vaig ser creient després atea, més tard vaig voler creure que creia i ara em penso que no sé què crec..em defineixo agnòstica...i em fa gràcia perquè eñ meu darrer post anava de dimonis..quina coincidència!
ResponEliminaEps, mira què he trobat casualment!
ResponEliminahttp://www.youtube.com/watch?v=qikAacyjOro&playnext=1&list=PL1B818D982A7AF796
Cada cop m'agrada més aquesta cançó, per cert. No tenia ni idea que també l'havia versionat! I molt bé, no? La meva Deessa és a tot arreu!
Elfree, tinc la Sara al costat i em diu que et digui que no és molt sàvia (el que confirma que ho és).
ResponEliminaDes d'ahir no hem mogut posicions, però no descarto que acabem les dues agnòstiques com tu! De tota manera, em sembla que deixarem descansar la mitologia una estona.
Sí que és coincidència (ara, que entre el Papa i el Mourinho, ho teníem fàcil ;).
Òscar, gràcies per enviar-me l'enllaç, però ara no som a casa i no el puc obrir, fa ràbia. Suposo que en un parell de dies màxim podré obrir-lo, fins aviat.
ResponEliminaSent petit, si t'ho pinten més o menys bé, és fàcil i agradable, creure en Déu. És més endavant quan et trobes amb les parts no-tan-maques de ser creient. O quan el que diu l'Església topa de cara amb el que estàs vivint. I llavors et planteges coses i tornes a preguntar-te si existeix o no. A mi em va passar alguna cosa així, també! Ja ens aniràs explicant com prossegueix la discussió...!
ResponEliminaYáiza, estic pensant que la nostra educació pesa molt en aquest tema. No sé per què no li vaig dir que Déu (el déu judeocristià, que és en el que vaig deixar de creure) és un mite com Satan o els déus grecs, que és el que pensem el seu pare i jo. En canvi, li vaig dir que en Aquest cas concret sí hi podia creure o no, encara que jo no hi creia (li hem de dir que el seu papa tampoc...). No sé si és una mena d'agnosateisme o és que encara no em crec que no hi hagi Àngel de la guarda.... De moment, per la Sara, Déu existeix igual que existeixen les Winx, les seves fades favorites... Ja veurem com evoluciona. Ai, aquest ateisme de pa sucat amb oli!
ResponEliminaAixò que el Gegant del Pi simbolitza Déu indica el meu interès desmesurat pel tema, observo. Espero que no li afecti gaire a la Sara!!
ResponEliminaTant de bo existissin els superherois que ho arreglessin tot i ho deixessin tot net i endreçat, però sembla ser que ni aquest superheroi bíblic (que no de còmic) tampoc és capaç d'arreglar tots els desendreços que anem fent per aquí.
ResponEliminaPorquet, a mi també m'agradaria que hi hagués un déu bo, com el que li he venut a la Sara, i potser hi ha una part de la gemmeta de 4 anys que encara hi creu. Ara bé, per l'argument que dius (si existeix, o és impotent o directament dolent) i perquè penso que és una invenció humana, estic en disposició "d'afirmar" que hi ha un 99,9% de possibilitats que Déu no existeixi. Ara, el millor serà quan m'importi molt poc el tema.
ResponEliminaÒscar, ara he escoltat la Tori. Té bon gust per escollir cançons, a mi també m'agrada la cançó de la Bonnie Tyler, i té una veu preciosa. No m'estranya que sigui la teva deessa (tu no tens problemes de fe, oi? ;).
ResponEliminaNo et pensis, també he tingut problemes de fe en la Tori, suposo que passa amb qualsevol fe... Cel·lebro que t'hagi agradat... A mi també m'encanta la seva veu.
ResponEliminaTot això d'un Déu bo que es preocupa perquè els homes facin el bé, és a dir, un Déu personal, si que tinc força clar des de fa temps que em sembla una idea absurda i de cap manera hi puc creure. Em declaro agnòstic simplement perquè no puc descartar del tot que alguna força més enllà de la comprensió humana unifiqui o dóni un sentit al Cosmos que se'ns escapa amb els nostres pobres sentits i capacitats deductives. Tot i que també ho dubto, això no m'atreveixo a descartar-ho del tot.
Saps allò de "dime de lo que presumes y te diré de lo que careces"? Doncs jo presumeixo de ser atea, perquè em sembla el més sensat i coherent i el que més
ResponEliminamola, però veig que tinc algo de creient encara que no m'agradi, o sigui que no ho sé. Em sembla que posats a creure, creuré directament en el Gegant del Pi, que és bon rotllo. Bona nit, xe.
Perquè si ho penses bé tampoc té massa sentit que hi hagi una força que dóni sentit a tot plegat, només perquè a nosaltres ens agradaria que hi fos. I dit això ara sí que me'n vaig a dormir que és tardíssim!
ResponEliminaUf! Que transcendental tot plegat. Deixa’m posar-hi una mica de conya:
ResponEliminaActualment el meu Déu més preat és el Déu WiFi. Diuen que, com els Déus veritables, no el podem veure però és a tot arreu. Sobre el primer punt és cert, però això de que és a tot arreu ... M’estic començant a desenganyar i deixar-hi de creure. Com amb els altres Déus.
Un udol.
A mi m’interessen les tradicions espirituals orientals, que em semblen més interessants que les occidentals. Els místics orientals vénen a dir que tot i tots som u i que la part divina s’ha de buscar en nosaltres mateixos i en tot, no pas fóra en un ésser concret. El budisme, per exemple, és una religió sense Déu. La idea que morim i anem al cel o a l’infern em sembla delirant si et dediques a pensar-la cinc minuts. De fet, n’hi ha prou amb un parell de segons, si ja hi tens pràctica. En canvi la reencarnació té la seva lògica, tot i que no hi crec. Per cert que la Tori sembla que sí que hi creu en la reencarnació, tot i que ella té unes idees espirituals complicadíssimes i molt personals. Com a ella (filla d’un pastor protestant), a mi sempre m’ha interessat molt aquest tema i he passat per diverses fases, inclòs l’ateisme radical i el catolicisme practicant a una fase de la meva adolescència. Ara fa un cert temps que em sento bastant partidari d’un escepticisme capaç de dubtar fins i tot d’ell mateix davant el possible misteri últim de totes les coses, cas que n’hi hagi cap de misteri, és clar. Em sento còmode dins la paraula agnòstic. L’ésser humà és un ésser naturalment inclinat a la transcendència. És molt dur per nosaltres acceptar la contingència i el sense sentit de tot plegat, tot i que jo també és clarament el que m’inclino més a creure. Però admeto que no sóc gens feliç amb aquesta idea, em passa com al Woody Allen, un altre dels meus déus i mestres espirituals, he, he...
ResponEliminaEm penso que més que una trucada, aquest cop he fet una conferència, disculpeu la llargària de l'anterior comentari... Però m'encanten els temes transcendents, en podem seguir parlant eternament, si voleu!
ResponEliminaUi, Llop, Déu WiFi, això és creença de la línia dura. No et facis mala sang i passa't directament al déu japonès Kami, que és el déu de les coses incomprensibles. Creure en una cosa incomprensible facilita molt les coses (si no ja no seria creença, que Kant ja ho va dir, a la seva manera). Però veig que estàs en una deriva descreguda, i així sí que no podem fer res. Bé, sempre pots creure en el no-res (l'idealista, quan el fan caure d'un ideal fa de la caiguda un altre ideal, va dir Nietzsche, avui estic citadora-plasta).
ResponEliminaUn udoooool
Òscar, m'agrada aquesta idea de l'escepticisme capaç de dubtar d'ell mateix, (l'ateisme també pot dubtar d'ell mateix i seguir sent ateu?), perquè jo patia una mica de dogmàtica (no sé perquè parlo en passat, com si hagués tingut una revelació, però bé, seguim). És a dir, jo tenia clar que Déu (no distingeixo aquí entre Déu personal i força còsmica) és una ficció necessària per qui la necessiti. El que no tinc tan clar ara és 1) que sigui totalment ficció i 2) que jo -o concretament la Sara, que és la que m'ha fet ballar el cap- no necessitem aquesta ficció. Però, si crec que és ficció com me la puc creure? podem romandre conscientment en la mentida? va dir Nietzsche (per cert, demà fara 111 anys que va morir). Ell va dir que només podia creure en un déu que dansés, suposo que es referia a un déu alegre, vital, no com el Déu que tots coneixem i que va sentenciar a mort. Ens podem inventar un déu així a la nostra mida? (hi ha molta gent que diu "jo crec en el meu Déu"). Però cal?
ResponEliminaTambé m'he apropat a la religió oriental (poquet) i sí que és atractiva la idea de la Unitat (tot i que lo de la reencarnació no m'ho crec, directament). I m'agrada sobretot la idea de buscar en nosaltres mateixos, de creure en nosaltres mateixos i els que estimem (i en els altres, també), això potser ha sonat a cristià, però vol ser totalment immanent.
Això és el que m'agrada: la transcendència dins de la immanència.
Apa, to be continued quan vulguis, per aquí o per allà.
És a dir, hi ha altres móns, però estan en aquest, hi ha un sentit (o més d'un!) però està aquí, entre nosaltres, uau!!!
ResponEliminaDivertit l'acudit. Gemma, per mi que el bigotut és la teva Tori, però la meva Deessa és molt més guapa i segur que balla millor que Nietzsche. Millor ho deixem aquí per ara, no? Bé, et deixo dir l'última paraula, que és el teu blog... Cas d'existir Déu i si et volgués comentar ens aclariria moltes coses i li podríem deixar dir l'última paraula també...
ResponEliminaL'última paraula del diccionari de català Albertí és:
zum-zum m. onomatopeia que expressa una remor continua i sorda.
Em sembla que la meva idea de Déu, en tot cas, és similar a la d'un zum-zum.
Sankalpa Sankalpa Sankalpa
ResponEliminazum-zum
ResponEliminazum-zum, zum-zum, zum-zum, zum- zum...
ResponElimina:D (És que he de dir l'última paraula, Isabel...)
ResponElimina