dilluns, 13 d’abril de 2009

Home Sweet Home (fi de la trilogia)

-És tard, eh?

És del Joan d'ara mateix. Volia escriure alguna cosa d'ell, per a ell, en aquesta trilogia (que no sabia que era una trilogia fins que s'ha anat formant ella soleta).

Perquè si sóm tres en comptes de quatre o cinc serà també, i sobretot, per ell. I perquè jo crec que és bo que sigui així, perquè no ho puc decidir tot jo, no té sentit.

Fins ara arrossegava jo el tema. Ara hem arribat a un punt d'inflexió on jo m'he quedat sense arguments per la malaltia. Ara arrossega ell i té la raó mèdica i la social, però en realitat hi ha una cosa més simple: no vol tenir cap altre fill. Per tant, prou de menjar-nos el tarro, que és tard. I ara ve una frase amb redoble de tambors que diu així:

Som una home sweet home de tres personetes amb les seves felicitats i infelicitats, amb filosofies i ficcions i música i teletubbies i simpsons i ventdelplà.

http://www.goear.com/listen/8e8abf2/Come-On-Eileen-Dexys-Midnight-Runners

http://www.goear.com/listen/aaa049c/One-Step-Beyond-Madness

http://www.goear.com/listen/ca58172/La-Grange-ZZ-Top

1 comentari:

  1. Celebro moltíssim que estiguis més bé! I tres sempre ha estat un número més bonic que quatre, no en dubtis. Almenys d'aquí a un temps, quan la Sara ja pugui "votar", mai no hi haurà empats en les decisions familiars!
    Potser hi haurà punts i seguits, o punts i aparts, però empats, mai!
    Petons!

    ResponElimina