-Deixa'm viure!
Això em va dir la Sara l'altre dia. Sembla que ho hagi dit algú de 15 anys i en té 3. I va ser perquè l'estava atxutxant, tampoc era una tortura... Em va fer riure molt i després he pensat que també li podria dir jo això, deixa'm fer coses, deixa'm anar al cine, deixa'm anar a fer-me un massatge, deixa'm anar a un taller de contes... però què estic fent, m'estic queixant quan en realitat tampoc tinc clar què voldria fer. Activitat física? Activitat mental? Descansar? Sigui com sigui, pensar això em fa sentir culpable (una altra vegada Totes culpables, aquella obra de teatre que ens retorna de tant en tant).
Voldria fer un conte sobre el trastorn bipolar i de fet he començat: és el conte de les tres cabretes, la cabreta molt contenta, la cabreta molt trista i la cabreta normal "i com és, normal?" em va dir la Sara. Efectivament, no ho sé. Ni molt contenta ni molt trista, però més enllà d'això em perdo. I què passa amb el llop? Per mi el llop és el temps, o la percepció del temps. Quan estàs malalt, de fet, quan estàs amb depressió, sembla que aquell estat serà indefinit. Amb la mania és diferent, tot s'acaba precipitant.
Bé, el llop també podria ser la mateixa malaltia que ataca a les cabretes "normals" i les transforma en cabretes bipolars. I com es curen les cabretes bipolars? Es curen amb herbetes bones i amb molta paciència.
Deixa'm viure, trastorn bipolar, deixa'm recuperar l'estat de "normal" entre cometes.
El millor és que al dia següent d'explicar-li aquest conte inacabat a la Sara, vaig sentir com li explicava a la seva cosina. Vaig intentar escoltar el final, perquè segur que l'explica millor que jo, però no ho vaig sentir bé. Li hauré de demanar que me l'expliqui...
dilluns, 8 de febrer del 2010
dijous, 14 de gener del 2010
Moments
-La meitat per a mi i la meitat per a mi
L'altre dia la Sara estava hegeliana (què tinc si no ho tinc tot?). Però avui ho ha compensat:
-Ara fem una carrera i guanyes tu, vale?
Que bé que la teva filla et deixi guanyar de tant en tant. Ara, el millor va ser quan em va dir, sense coaccions ni donar-li peu, lliurement i conscientment:
-T'estimo molt
Encara al·lucino.
L'altre dia la Sara estava hegeliana (què tinc si no ho tinc tot?). Però avui ho ha compensat:
-Ara fem una carrera i guanyes tu, vale?
Que bé que la teva filla et deixi guanyar de tant en tant. Ara, el millor va ser quan em va dir, sense coaccions ni donar-li peu, lliurement i conscientment:
-T'estimo molt
Encara al·lucino.
dimarts, 15 de desembre del 2009
Límits
-No ho fas bé, mare
Una frase així em va dir la infermera del CAP quan vam anar a fer la revisió dels 3 anys amb la Sara. Després de la seva rebequeria (de la Sara) i la meva reacció desesperada i quasi derrotada, la infermera va voler dir-me, amb veu dolça però ferma, allò que hem sentit molts cops: que si ara es porta així i no hi posem remei, quan tingui 14 anys ja ens podem preparar. O sigui, el famós tema dels límits que, fent un símil fàcil, són més importants que els de la raó pura. Són els límits de l'estira i arronsa, del prou perquè ho dic jo, límits desperts, límits cansats, límits que van sols...
La qüestió és que a la sortida vaig practicar això dels límits amb convicció i no sé com ni per què em va sortir bé. És més, la Sara estava especialment dolça (mami, mami), potser és que amb els límits li fem un món més segur, no ho sé. Ara he d'anar a recollir-la. Ja tremolo el que em costarà fer-la caminar (camina, vols caminar?! t'he dit que caminis!!! Vols fer el favor de caminar d'una vegadaaaaa!!! vale, t'agafo però només fins allà i després camines, eh?).
Pensaré en la infermera dolça però ferma, mare.
Una frase així em va dir la infermera del CAP quan vam anar a fer la revisió dels 3 anys amb la Sara. Després de la seva rebequeria (de la Sara) i la meva reacció desesperada i quasi derrotada, la infermera va voler dir-me, amb veu dolça però ferma, allò que hem sentit molts cops: que si ara es porta així i no hi posem remei, quan tingui 14 anys ja ens podem preparar. O sigui, el famós tema dels límits que, fent un símil fàcil, són més importants que els de la raó pura. Són els límits de l'estira i arronsa, del prou perquè ho dic jo, límits desperts, límits cansats, límits que van sols...
La qüestió és que a la sortida vaig practicar això dels límits amb convicció i no sé com ni per què em va sortir bé. És més, la Sara estava especialment dolça (mami, mami), potser és que amb els límits li fem un món més segur, no ho sé. Ara he d'anar a recollir-la. Ja tremolo el que em costarà fer-la caminar (camina, vols caminar?! t'he dit que caminis!!! Vols fer el favor de caminar d'una vegadaaaaa!!! vale, t'agafo però només fins allà i després camines, eh?).
Pensaré en la infermera dolça però ferma, mare.
divendres, 4 de desembre del 2009
2 en 1
Sara: quin dia és avui?
Gemma: avui és dissabte.
Sara: no, avui és dissabte i diumenge!
Potser, seguint amb aquesta plasticitat mental de la Sara, podem concentrar de dilluns a divendres en un dia (una mica com el programa de TV3 Divendres) i estendre dissabte i diumenge als altres dies. Es podria trobar una manera "metafòrica" de fer-ho...
Dos aforismes nitxeans, de La gaia ciència:
Idees.- Les idees són les ombres dels nostres sentiments -sempre més fosques, més buides, més simples que aquests darrers.
La vida no és cap argument.- Ens hem arranjat un món en el qual podem viure, amb l'acceptació de cossos, línies, superfícies, causes i efectes, moviment i repòs, figura i contingut: sense aquests articles de fe, ningú no suportaria actualment de viure! Amb això, tanmateix, no constitueixen pas encara quelcom de demostrat. La vida no és cap argument. Sota les condicions de la vida podria haver-hi l'error.
Gemma: avui és dissabte.
Sara: no, avui és dissabte i diumenge!
Potser, seguint amb aquesta plasticitat mental de la Sara, podem concentrar de dilluns a divendres en un dia (una mica com el programa de TV3 Divendres) i estendre dissabte i diumenge als altres dies. Es podria trobar una manera "metafòrica" de fer-ho...
Dos aforismes nitxeans, de La gaia ciència:
Idees.- Les idees són les ombres dels nostres sentiments -sempre més fosques, més buides, més simples que aquests darrers.
La vida no és cap argument.- Ens hem arranjat un món en el qual podem viure, amb l'acceptació de cossos, línies, superfícies, causes i efectes, moviment i repòs, figura i contingut: sense aquests articles de fe, ningú no suportaria actualment de viure! Amb això, tanmateix, no constitueixen pas encara quelcom de demostrat. La vida no és cap argument. Sota les condicions de la vida podria haver-hi l'error.
diumenge, 1 de novembre del 2009
Un món millor per a la Sara, una Sara millor per al món
-S'ha de compartir!
Quantes vegades diem això als nens petits? al parc, amb els desconeguts, amb els cosins, amb els amics, s'ha de compartir s'ha de compartir. I nosaltres què? poc que compartim, nosaltres, i a nivell planetari no diguem.
Només em faltava llegir-me Bona crisi. Cap a un món postmaterialista, de Jordi Pigem. Crec que estic arribant a la meva pròpia filosofia: postmaterialisme ateu. El postmaterialisme està molt bé però no ha de ser un retorn a la religió. El "religare" l'haurem de trobar en un altre lloc, d'una altra manera, al món mateix. El sentit o és immanent o no és. Déu ja no hi és ni falta que ens fa.
Hem de compartir i viure d'una altra manera, està clar. Les esquerres haurien d'esforçar-se a trobar un discurs en aquesta línia, no ho sé, conec gent que vota esquerres que és més de dretes que el meu pare. O potser parlar de dreta i esquerra ja no té sentit, com llegia avui al diari que deia un blogger italià. Llavors què hem de fer? Què votem? Votem? Sempre penso que votaré en blanc i sempre acabo votant Iniciativa (menys alguna rara vegada). Els hauré de preguntar com veuen això del postmaterialisme ateu. Si pogués votaria a Intermón, directament.
Bé, prou de pamflet per avui, que ja hem fet prou outing. La Sara dorm feliç, és improbable que fem un món millor, però ho hem d'intentar, no?
Quantes vegades diem això als nens petits? al parc, amb els desconeguts, amb els cosins, amb els amics, s'ha de compartir s'ha de compartir. I nosaltres què? poc que compartim, nosaltres, i a nivell planetari no diguem.
Només em faltava llegir-me Bona crisi. Cap a un món postmaterialista, de Jordi Pigem. Crec que estic arribant a la meva pròpia filosofia: postmaterialisme ateu. El postmaterialisme està molt bé però no ha de ser un retorn a la religió. El "religare" l'haurem de trobar en un altre lloc, d'una altra manera, al món mateix. El sentit o és immanent o no és. Déu ja no hi és ni falta que ens fa.
Hem de compartir i viure d'una altra manera, està clar. Les esquerres haurien d'esforçar-se a trobar un discurs en aquesta línia, no ho sé, conec gent que vota esquerres que és més de dretes que el meu pare. O potser parlar de dreta i esquerra ja no té sentit, com llegia avui al diari que deia un blogger italià. Llavors què hem de fer? Què votem? Votem? Sempre penso que votaré en blanc i sempre acabo votant Iniciativa (menys alguna rara vegada). Els hauré de preguntar com veuen això del postmaterialisme ateu. Si pogués votaria a Intermón, directament.
Bé, prou de pamflet per avui, que ja hem fet prou outing. La Sara dorm feliç, és improbable que fem un món millor, però ho hem d'intentar, no?
dilluns, 19 d’octubre del 2009
7
-"(...) Edicions 62 ja ha fet una jugada i s'ha endut un dels llibres de la fira, Tiger Tiger, de Margaui Fragoso. Tal com explica l'editora, Pilar Beltran, 'és una mena de Lolita explicada per ella mateixa. La protagonista és una nena de set anys que està amb un home de cinquanta. Primer ell la tracta com a pare i com a amic, però hi va havent situacions il·lícites'. El llibre s'està acabant d'escriure, però es veu que ja promet força." Ada Castells, Avui, 17-10-09.
Una nena de 7 anys no és una lolita, és una nena!
Una nena de 7 anys no és una lolita, és una nena!
dijous, 8 d’octubre del 2009
Patchwork
- Repetirem aquell experiment que vam fer aquella vegada, barrejant fragments de llibres de ficció i no ficció, a l'atzar. En semidirecte.
Aquest cop la Sara serà la mà superinnocent que ens donarà els llibres. Comencem per la no ficció.
"Yo creo que la visita del Rey a Cataluña ha sido el resultado de un hecho positivo. Como hemos escrito en 'Treball', la decisión de viajar aquí ha sido tomada por el Rey y por el gobierno como consecuencia de la situación que se ha creado en Cataluña en el último período, como consequencia del vigor y de la extensión que han alcanzado aquí las luchas populares y las luchas democráticas, cuya culminación han sido las manifestaciones del 1 al 8 de febrero."
Uf, déu n'hi do, López Raimundo, La soledad del corredor de fondo, Xavier Vinader, José Martí Gómez, Josep Ramoneda, Laia, 1976
"'Oh I just go in there to study'
'Ain't you kinda old to be a college student?'"
The Dharma Bums, Jack Kerouac... doncs no l'he llegit, però la portada és la mar de psicodèlica. Llegeixo a la contra que va sobre dos nois joves a la recerca del Darma o la Veritat. No sé si se li pot trobar el lligam amb el PSUC de la transició... segurament. Ara el trobarem amb el tercer.
Efectivament, llegim, a la Revue d'Europe, Les défis à l'Europe:
"Tout intellectuel, dans quelque domaine ou sur quelque support qu'il oeuvre, est confronté à ce tourment".
Per saber de quin turment parla, s'ha de llegir tot l'article, cosa que no farem, segur que l'últim llibre ens ho explica. És la Mercè Ibarz a A la ciutat en obres:
"-Deixa reposar una mica la infusió, Joan- va dir Encarna i després es va girar cap a mi."
Què ens diu l'atzar de la Sara? que els intel·lectuals i els que cerquen el Dharma han de deixar reposar la infusió que és un turment? No, que té gana, fi de l'experiment.
Aquest cop la Sara serà la mà superinnocent que ens donarà els llibres. Comencem per la no ficció.
"Yo creo que la visita del Rey a Cataluña ha sido el resultado de un hecho positivo. Como hemos escrito en 'Treball', la decisión de viajar aquí ha sido tomada por el Rey y por el gobierno como consecuencia de la situación que se ha creado en Cataluña en el último período, como consequencia del vigor y de la extensión que han alcanzado aquí las luchas populares y las luchas democráticas, cuya culminación han sido las manifestaciones del 1 al 8 de febrero."
Uf, déu n'hi do, López Raimundo, La soledad del corredor de fondo, Xavier Vinader, José Martí Gómez, Josep Ramoneda, Laia, 1976
"'Oh I just go in there to study'
'Ain't you kinda old to be a college student?'"
The Dharma Bums, Jack Kerouac... doncs no l'he llegit, però la portada és la mar de psicodèlica. Llegeixo a la contra que va sobre dos nois joves a la recerca del Darma o la Veritat. No sé si se li pot trobar el lligam amb el PSUC de la transició... segurament. Ara el trobarem amb el tercer.
Efectivament, llegim, a la Revue d'Europe, Les défis à l'Europe:
"Tout intellectuel, dans quelque domaine ou sur quelque support qu'il oeuvre, est confronté à ce tourment".
Per saber de quin turment parla, s'ha de llegir tot l'article, cosa que no farem, segur que l'últim llibre ens ho explica. És la Mercè Ibarz a A la ciutat en obres:
"-Deixa reposar una mica la infusió, Joan- va dir Encarna i després es va girar cap a mi."
Què ens diu l'atzar de la Sara? que els intel·lectuals i els que cerquen el Dharma han de deixar reposar la infusió que és un turment? No, que té gana, fi de l'experiment.
dimarts, 6 d’octubre del 2009
Tinc poc temps
-Tinc poc temps, però tinc ganes d'escriure just for fun (a veure si pesco un lector)
La Sílvia, la nostra nova cangur i també cosina, està a punt d'arribar. He de dinar (però ja tinc els boniatos preparats) i he de fer una mica de neteja perquè la cosina no s'espanti i tampoc la dona de la neteja (la senyora de fer feines, la queli, la Fina, però si ja és com de la família i sort d'ella, sort que existeix i que només em cobra 10 euros l'hora -havia pensat pagar-li més però no em decideixo, definitivament sóc una burgesa amb sentiment de culpa). Tot això per fer una mica de safareig online blocaire o bloggero, perquè acabo d'entrar al meu blog i no hi ha cap comentari dels últims posts, ni del meu lector fidel, que jo sé que en tinc un perquè m'ho va dir. I he pensat, va, fes un post que convidi al comentari (comentari bo), però no se m'acut. En un moment així, el millor és recórrer als clàssics:
http://www.youtube.com/watch?v=7vThuwa5RZU&feature=related
I a més parla del temps (temps d'amor, el meu d'ara mateix és una mica més prosaic). Realment, quant val una hora de neteja de la casa d'un altre? quant val una hora de cangur dels teus fills? Depèn de si és la iaia o la cosina adolescent, depèn, tot depèn, però crec que les dones de la neteja estan mal pagades, en general, això la Geganta del Temps ho deu saber.
P.S. Llegir blogs també és temps, això fins i tot ho sap el Gegant del Pi.
La Sílvia, la nostra nova cangur i també cosina, està a punt d'arribar. He de dinar (però ja tinc els boniatos preparats) i he de fer una mica de neteja perquè la cosina no s'espanti i tampoc la dona de la neteja (la senyora de fer feines, la queli, la Fina, però si ja és com de la família i sort d'ella, sort que existeix i que només em cobra 10 euros l'hora -havia pensat pagar-li més però no em decideixo, definitivament sóc una burgesa amb sentiment de culpa). Tot això per fer una mica de safareig online blocaire o bloggero, perquè acabo d'entrar al meu blog i no hi ha cap comentari dels últims posts, ni del meu lector fidel, que jo sé que en tinc un perquè m'ho va dir. I he pensat, va, fes un post que convidi al comentari (comentari bo), però no se m'acut. En un moment així, el millor és recórrer als clàssics:
http://www.youtube.com/watch?v=7vThuwa5RZU&feature=related
I a més parla del temps (temps d'amor, el meu d'ara mateix és una mica més prosaic). Realment, quant val una hora de neteja de la casa d'un altre? quant val una hora de cangur dels teus fills? Depèn de si és la iaia o la cosina adolescent, depèn, tot depèn, però crec que les dones de la neteja estan mal pagades, en general, això la Geganta del Temps ho deu saber.
P.S. Llegir blogs també és temps, això fins i tot ho sap el Gegant del Pi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
.jpg)
