-No ho fas bé, mare
Una frase així em va dir la infermera del CAP quan vam anar a fer la revisió dels 3 anys amb la Sara. Després de la seva rebequeria (de la Sara) i la meva reacció desesperada i quasi derrotada, la infermera va voler dir-me, amb veu dolça però ferma, allò que hem sentit molts cops: que si ara es porta així i no hi posem remei, quan tingui 14 anys ja ens podem preparar. O sigui, el famós tema dels límits que, fent un símil fàcil, són més importants que els de la raó pura. Són els límits de l'estira i arronsa, del prou perquè ho dic jo, límits desperts, límits cansats, límits que van sols...
La qüestió és que a la sortida vaig practicar això dels límits amb convicció i no sé com ni per què em va sortir bé. És més, la Sara estava especialment dolça (mami, mami), potser és que amb els límits li fem un món més segur, no ho sé. Ara he d'anar a recollir-la. Ja tremolo el que em costarà fer-la caminar (camina, vols caminar?! t'he dit que caminis!!! Vols fer el favor de caminar d'una vegadaaaaa!!! vale, t'agafo però només fins allà i després camines, eh?).
Pensaré en la infermera dolça però ferma, mare.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Ah, per no parlar del tema menjar. Vaig haver de reconèixer no només que la Sara no menja de tot sinó que jo acabo menjant el que li agrada a ella. Ah, i que es menja les llenties de l'escola però no les de casa (vaig dir en veu baixa que potser les fan més bones que jo i vaig pensar que m'he d'esmerar més en això de la cuina. Menys posts i més rebosts, sí)
ResponEliminabah! No et queda res. La meva ha fet 12 i passeja fent equilibris pels límits amb plena naturalitat i confiança. Ah! I les meves llenties son boníssimes, però ni per equivocació les provarà.
ResponEliminaM'ha agradat això de fer equilibris pels límits, mestre.
ResponEliminaTranquila... Tots erem una mica així quan erem petits. Jo crecd que ho fas bé, però quan diem que no, ha de ser que no. Busquen els limits, tots ho fem, no?
ResponEliminaApa, que la Sara té gana (je je)