diumenge, 29 d’octubre de 2017

Estrella errant

Tu sempre t'has de preguntar "Què diria mon pare?"


Això m'ho deia el meu pare, que es va morir aquest dijous 26 d'octubre a les 6.19h. I sí que ho sé què diria, és veritat, el tinc tan integrat que sé què em diria en molts moments, per això diem que si se'n va algú que estimes és com si no se n'anés. Ara és molt fort perquè el tinc molt present, suposo que això també es suavitzarà, no passa res. Bé, sí que passa, és una putada i aquesta llei de vida sempre arriba massa aviat, i es veu que no hi ha pròrrogues ni penals. O també, és una partida de pòquer (al meu pare li encantava jugar al pòquer, i al parxís, i a borsa, però això de la borsa no va acabar del tot bé) que es veu que sempre perdem. Però no m'estranyaria que segueixi jugant allà on sigui, amb son pare i el seu germà, cuidats per la meva iaia. "Un 1,2,3?" (parxís: un duro matar, dos duros entrar i tres duros la partida), "un 2,3,5?" o últimament "un 1,2,5" (amb euros).

Va marxar suaument, dolçament, amb la meva germana i amb mi. I li vam posar la música que li agradava (pensem que la sentia d'alguna manera), des de Pimpinela, Camilo Sesto i Richard Clayderman (tenia uns gustos musicals ehem ehem) fins a l'Estrella errant del Lee Marvin, que és la cançó amb què va morir, la que ell ens va dir que volia. Gràcies per ajudar-nos a ajudar-te a morir, papa, gràcies per ajudar-me a plorar amb aquesta cançó. Gràcies per fer-me, per tot, per les baralles, també. I per la teva ironia i retranca. Aquí estem. T'estimem, ja ho saps i vam ser pesades i tot dient-ho. Gràcies!!







17 comentaris:

  1. M'he emocionat llegint-te mentre escolto l'Estrella errant.
    Sé del que parles Gemma. L'enyorament dura molt, molt. És un enyor trist i dolç a la vegada, perquè hi ha tristesa i estimació infinita. Fins les estrelles.
    Una abraçada sincera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, xavier, ja estic veient que és trist i dolç a la vegada...
      Una abraçada!!

      Elimina
  2. Per cert, amb el meu pare ens vam jugar (no recordo què) que veuríem la república catalana, jo deia que la veuríem en uns 10 anys (d'això en fa 5) i ell em deia que ja li agradaria però que estava somiant. Doncs t'he guanyat, papa, encara que tu em diries... això ja ho veurem, nena ;)

    ResponElimina
  3. tot el meu afecte i una abraçada ben gran per tu i la família! Ho sento

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Elfree, reconforta l'escalf, una abraçada gran!

      Elimina
  4. El meu condol i el meu afecte en aquests moments tan durs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, a l'enterrament li vam posar moltes roses vermelles, que era el seu color preferit (sempre però sempre jugava al parxís amb les vermelles).

      Elimina
  5. Em sap greu Sara, jo també vaig veure morir el pare i estava sola, però malgrat a ell li agradava molt la música, a l'hospital això era impensable...Veig que era un home prudent que tocava de peus a terra, o sigui que fes-te sempre aquesta pregunta!
    Una abraçada, Sara.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies M. Roser (recorda que la Sara és la petita, jo sóc la Gemma... però ja m'agrada). Ostres, doncs molt bé si el vas poder acompanyar, el teu pare. Jo també vull morir acompanyada dels que estimo. I la música... nosaltres també érem a l'hospital, li posàvem amb el mòbil prop de l'orella, ens feia sentir bé pensar que el feia sentir bé.
      Era molt realista i pràctic, alhora que somiador, era un artista del vidre, va fer la Torre de Collserola en vidre, quasi 2 metres feia!
      Sí, em faré la pregunta... Una abraçada.

      Elimina
  6. Que be que el "matiritzéssiu" dient-li que l'estimàveu! El meu condol, Gemma! Avui he anat al cementiri a endreçar les tombes dels meus pares i els meus sogres i ...sí, és molt el que els he d'agrair!

    ResponElimina
  7. Gràcies, Eduard, em sembla un bon martiri, que et diguin que t'estimen :)
    Una abraçada per tu i una altra, especial, pels teus pares i pels teus sogres!

    ResponElimina
  8. Arribo tard i em sap molt greu. Només puc enviar-te una fortíssima abraçada a tu i els teus, i esperar que ho passeu tan ràpidament com es pugui.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No arribes gens tard, XeXu. Una forta abraçada. Passar no passarà, se suavitzarà...

      Elimina
  9. T’acompanyo en el sentiment, gusts musicals qüestionables inclosos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Pons.
      Sí, això li deuria venir de la seva iaia, la meva besàvia, que era una fan del Manolo Escobar i del Raphael ;)

      Elimina
  10. Una forta abraçada en moments durs com aquests. No entristeixis, ell mai et voldria veure així.
    Molta força i el record sempre reconforta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, Joan, no puc no estar trista, però sí, els records reconforten, et venen sense que els cridis, gràcies!

      Elimina