Estrella errant

Tu sempre t'has de preguntar "Què diria mon pare?"

Això m'ho deia el meu pare, que es va morir aquest dijous 26 d'octubre a les 6.19h. I sí que ho sé què diria, és veritat, el tinc tan integrat que sé què em diria en molts moments, per això diem que si se'n va algú que estimes és com si no se n'anés. Ara és molt fort perquè el tinc molt present, suposo que això també es suavitzarà, no passa res. Bé, sí que passa, és una putada i aquesta llei de vida sempre arriba massa aviat, i es veu que no hi ha pròrrogues ni penals. O també, és una partida de pòquer (al meu pare li encantava jugar al pòquer, i al parxís, i a borsa, però això de la borsa no va acabar del tot bé) que es veu que sempre perdem. Però no m'estranyaria que segueixi jugant allà on sigui, amb son pare i el seu germà, cuidats per la meva iaia. "Un 1,2,3?" (parxís: un duro matar, dos duros entrar i tres duros la partida), "un 2,3,5?" o últimament "un 1,2,5" (amb euros).

Va marxar suaument, dolçament, amb la meva germana i amb mi. I li vam posar la música que li agradava (pensem que la sentia d'alguna manera), des de Pimpinela, Camilo Sesto i Richard Clayderman (tenia uns gustos musicals ehem ehem) fins a l'Estrella errant del Lee Marvin, que és la cançó amb què va morir, la que ell ens va dir que volia. Gràcies per ajudar-nos a ajudar-te a morir, papa, gràcies per ajudar-me a plorar amb aquesta cançó. Gràcies per fer-me, per tot, per les baralles, també. I per la teva ironia i retranca. Aquí estem. T'estimem, ja ho saps i vam ser pesades i tot dient-ho. Gràcies!!