Aquest és un relat-pensament que vaig escriure fa uns 10 anys, i ara m'ha vingut i ha volgut penjar-se aquí (era un proto-post, però ell no ho sabia!).
A octubre de 2004...
REMAKE
De vegades sembla que s'hagi d'actuar per sobreviure. De vegades no ens n'adonem, però actuem.
Normalment una primera actuació no és bona. La pel·lícula acostuma a ser autobiogràfica i ja se sap. La gent que en sap ho diu, això.
La primera pel·lícula és una idea brillant que algú protagonitza inconscientment. El que s'hauria de fer és agafar la idea original i fer un bon REMAKE. Ara bé, quan es vol fer un remake del remake llavors passa allò de les segones parts que mai són bones. El que cal és agafar la matèria primera, aquella perla en brut que només surt a la primera si ets un geni, i treballar-la a consciència.
Per això hauríem de viure un parell de cops, com a mínim. Jo voto per una segona vida. Només una ressurrecció. Tampoc no demano tant! Tampoc és qüestió de viure tota l'eternitat i anar fent remakes sense parar. Això seria un desastre. Només un cop més. No diuen els científics que el número dos és la vida? Que la vida comença quan la primera cèl·lula es duplica a ella mateixa? Doncs això.
Interludi musical intemporal....
Segur??
A octubre de 2014...
Se m'acut que la cultura mateixa és aquesta possibilitat de duplicació que tenim. Està clar que no tornarem a viure en aquest món, però llegir, anar al cine, escoltar música, etc. és, ja ho diuen, viure més, és duplicar-se, diria jo, és tenir aquest món que no podem tenir. Un món extra, un bonus track, molts bonus track, per això m'agrada tant la cultura i els símbols i les metàfores i les vibracions musicals, i la sala fosca del cinema. Sort en tenim, oi? Sort en tenim, oi?
Interludi musical intemporal....
Segur??
A octubre de 2014...
Se m'acut que la cultura mateixa és aquesta possibilitat de duplicació que tenim. Està clar que no tornarem a viure en aquest món, però llegir, anar al cine, escoltar música, etc. és, ja ho diuen, viure més, és duplicar-se, diria jo, és tenir aquest món que no podem tenir. Un món extra, un bonus track, molts bonus track, per això m'agrada tant la cultura i els símbols i les metàfores i les vibracions musicals, i la sala fosca del cinema. Sort en tenim, oi? Sort en tenim, oi?
_Interior_de_taller_-_Ramon_Casas_-_Museu_Nacional_d'Art_de_Catalunya.jpg)
Interessant el proto-post. Fa rumiar prou. Tinc la sensació que l'esperança d'un més enllà o d'un retorn ens priva de gaudir amb intensitat l'ara. No, no vull tornar, vull ser capaç de viure totes les meravelles i les mancances que m'han pertocat, perquè sinó, l'experiència acumulada només et serviria per no aprendre res més, per no sorprendre't mai més, per no plorar mai més.
ResponEliminaAbraçada colltorta ^^
Gràcies, Clidi. Crec que s'ha de viure intensament (què vol dir? sembla un anunci? intentar no perdre's les coses bones de la vida, potser...), però tu també parles de viure les mancances de t'han pertocat, això ja em desconcerta una mica, perquè la segona volta era per polir i donar una vida diferent a aquestes mancances, però tens raó, llavors no aprendries, no et sorprendries, no ploraries, quina vida seria aquesta? Crec que en la línia del que jo deia a la segona part, apaga el televisor, enciende tu transistor i posa't a ballar. Aquí, la música ens ajuda, en aquest mateix món, a viure'n un altre, o a viure aquest més intensament, en això crec que estem d'acord.
ResponEliminaPetonets, espero que algun dia passem del món virtual al físic :) (que també estem una mica en dos móns, eh!)
Francament, jo en tinc prou de viure un sol cop, no em cal cap remake, però miraré que la meva única vida sigui diversa gràcies a la cultura i la música, com dius tu. No sé si és viure dos cops, però sí viure més plenament. Sense tot el que ens amara i ens aixopluga tindríem una vida molt més buida.
ResponEliminaSí, tindríem una vida més trista. Jo de vegades dic a la feina que tranquils, que no treballem en un hospital, però tampoc vull menystenir la cultura, que podríem dir, en plan eslògan, que et fa viure el doble. Doble malta, doble o res hahaha, Nanit, XeXu.
Eliminamolt interessant, jo sovint dic que la vida és com una obra de teatre sense assajos , no sé si en visquessin una altra si milloraríem o no , com en aquella pel-li , no recordo el nom, en que el protagonista descobria que podia anar al passat i canviar coses però és clar després no sempre sortia com ell hagués volgut ....jo crec que la vida pel fet , sembla ser, de ser única i irrepetible és el que li confereix el seu valor , viure ja és !
ResponEliminaSí, de fet, si tornéssim a viure cometríem uns altres errors, i també estaria bé, eh? Sigui com sigui, la vida és única, com tu dius, i molt valuosa, avui he anat a un enterrament i encara m'ho sembla més. Petons, Elfree!
EliminaLa felicitat és el desig de repetir, diu Kundera. Per això estaria bé de tenir dues vides, encara que "nunca segundas partes fueron buenas"!
ResponEliminaHelena, no la coneixia, aquesta del Kundera, una mica és així, sí. Tornar a viure seria un bon experiment, a veure què repeteixes i a veure què no, a veure què surt bé i què no... però no tenim aquesta gràcia divina, no crec en cap mena de ressurrecció... la cultura ajuda a viure més, això és el que se m'ha acudit en aquest impasse de temps, potser. Abraçada,
EliminaNomês un cop, però molt intensament. No deixem res per un altre, que segur que no hi és.
ResponEliminaTens tota la raó, que segur que no hi és, totalment d'acord, intensament, avui m'ho sembla encara més, després d'un enterrament... per cert, que el capellà ha teatralitzat molt la litúrgia del cos i la sang de crist, semblava transportat i tot...
EliminaJo també triaria una vida i mirar de viure-la al màxim i el millor possible, que ja té merit. Tinc una amiga que creu en la reencarnació i quan me'n parla ja em marejo de pensar en repetir tota una vida altre vegada. Perquè dels error s'han aprèn, però dubto que ens serveixi l'experiència de vides anteriors.
ResponEliminaGlpria, segur que en faríem d'altres, d'errors, però jo m'hi arriscaria, la de coses bones que també podries fer!!
EliminaPer això jo tinc un bloc, perquè en el cas improbable que al final resulti que no soc immortal i que tampoc funcioni la reencarnació (el pastafarisme no ho contempla això) com a mínim quedi el meu llegat per sempre (com a mínim fins que wordpress vulgui).
ResponEliminaSí, el llegat està bé... però sortir a ballar? es pot desmadrar, el llegat? ahhh, això que ho integri el Pastafarisme, ja!
EliminaEstaria bé viure 2 vides.
ResponEliminaQue la segona vida d'un home, fos en la pell d'una dona.
Que el jutge injust esdevingués condemnat.
Que el torero fos el brau.
Que el ric fos pobre.
Etcètera.
Doncs sí, Xavier, la veritat és que trobo que molaria, torno a 2004, amb això de la cultura no n'hi ha prou, volem un bis! ;)
Elimina